Catalunya Blogs y opinión

La portada de mañana
Acceder
Castilla y León da un mes de plazo para pedir el ingreso mínimo vital
"El sacerdote del Opus que abusó de mí lleva 30 años haciéndolo por toda España"
OPINIÓN | ¿Es que los MIR no tienen bastante con nuestros aplausos?, por Isaac Rosa

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

Antonio Machado: encara avui “golpe a golpe, verso a verso”

Machado, retratat al Café de las Salesas, Madrid, 1934

No és la primera vegada que l’òrbita independentista acusa la figura d’Antonio Machado d’”anticatalanisme”. Tot i així, un historiador d’avui ha de ser molt ignorant, molt insensible o molt fanàtic per incloure amb aquest motiu el poeta castellà més valorat de l’època i símbol de l’exili en un informe de memòria històrica encarregat per la regidoria de Cultura (ERC) de Sabadell amb una llista de noms a revisar en l’actual nomenclàtor de carrers de la ciutat,  insinuació que l’alcalde s’ha afanyat a desautoritzar davant l’escàndol provocat. 

El poeta sevillà criat a Madrid mantenia una actitud acostada al partit Acció Republicana del president Manuel Azaña. No se’n va moure arran de les friccions entre el govern de la República i de la Generalitat durant la Guerra Civil a causa de les competències respectives en disputa, quan tots dos governs i el poeta mateix residien a Barcelona, abans d’emprendre l’exili cap a França. La postura política de Machado sempre va ser de fidelitat activa a la República, fins a deixar-hi la vida després de només 26 dies d’arribar a Cotlliure, “afusellat” en aquest cas per la tristesa i el desconsol.

Ja era considerat com el primer poeta viu en llengua castellana, una figura patriarcal de 61 anys quan va decidir no marxar d’Espanya al començament de la Guerra Civil, a diferència del que van fer Ramón Menéndez Pidal, Américo Castro, Azorín, Pío Baroja, José Ortega y Gasset, Juan Ramón Jiménez, Ramón Gómez de la Serna, Gregorio Marañón, Pedro Salinas, Salvador de Madariaga, Ramón Pérez de Ayala i altres. Ell es va voler quedar al domicili familiar de Madrid com a gest personal de suport a la legalitat republicana.

Després de l’afusellament de Federico García Lorca l’agost del 1936 a Granada, el novembre es van presentar León Felipe i Rafael Alberti al domicili de Machado per pregar-li que acceptés l’evacuació cap a València, com ja havia fet el govern de la República en pes des del dia 7 d’aquell mes, davant l’amenaça dels bombardeigs i el setge sobre la capital per part dels sublevats.

D’entrada s’hi va negar. Va caldre una segona visita per convènce’l. Finalment Machado abandonaria Madrid per València el 24 de novembre i s’hi estaria amb la seva família fins a finals d’abril del 1938, quan va ser evacuat de nou, aquest cop a Barcelona, igual com el govern de la República.

Primer es va allotjar a l’hotel Majestic del Passeig de Gràcia, convertit en residència d’invitats i corresponsals estrangers. L’enrenou del cèntric establiment va aconsellar traslladar Machado i la seva família al cap d’un mes a la Torre Castanyer del Passeig de Sant Gervasi, palauet incautat al vescomte de Güell.

El fet de no haver-hi constància de cap sortida pública de Machado de la Torre Castanyer durant els onze mesos d’estada a Barcelona es deu al seu delicat estat de salut i al carés que la guerra havia començat a prendre en l’ànim de tothom. Va col.laborar activament amb els seus articles al diari barceloní La Vanguardia, addicte al govern del moment, com de costum.

El diumenge 22 de gener del 1939 Machado sortia de Barcelona en direcció a la frontera francesa, igual com tots els mandataris republicans, en una comitiva de cotxes i ambulàncies. A la masia can Santamaria, a Raset (Girona) se’ls va unir una segona comitiva. El grup va quedar immobilitzat durant quatre dies, atesa la creixent inseguretat de les carreteres i el tancament de la frontera mantingut per les autoritats franceses. El geòleg José Royo Gómez va fer, al pati de la casa, l’última foto en vida d’un Machado envellit, demacrat, visiblement abatut. 

Després de rebre la notícia de la caiguda de Barcelona el dijous 26 de gener, van prosseguir el camí. Una ambulància va conduir Machado i els familiars fins el mas Faixat, a tan sols un parell de quilòmetres de trajecte. Hi van passar la nit en blanc. Allí se’ls va unir un tercer grup d’intel.lectuals evacuats, encapçalat pel president de la Institució de les Lletres Catalanes Josep Pous i Pagès i el seu vicepresident, el poeta i professor Carles Riba. 

Carles Riba va lliurar a Machado al mas Faixat un fragment que acabava de compondre, amb la dedicatòria: "Con admiración y afecto, en la común esperanza que aún nos alienta, a don Antonio Machado, de su fiel amigo Carles Riba". Aquells versos apareixerien pocs anys més tard com a íncipit de les cèlebres Elegies de Bierville: “Tristes banderes/ del crepuscle!/ Contra elles/ sóc porpra viva./ Seré un cor dins la fosca;/ porpra de nou amb l'alba”. 

La comitiva va reprendre la marxa del divendres 27 de gener i va arribar al post fronterer de Cervera de la Marenda al vespre. La gendarmeria va prendre en consideració l’estat del poeta i de la seva anciana mare i els va portar en cotxe fins l’estació de tren de la localitat, on van passar la nit a un vagó sense calefacció. L'endemà del matí tots els altres integrants de la comitiva de Machado van agafar el tren per dirigir-se a Perpinyà o a París, on els mitjans de subsistència eren més previsibles. 

El poeta, després de més de dos anys de viure sota la protecció de les autoritats republicanes, va declinar l’ajuda. Va decidir agafar tot sol amb els seus familiars i l’amic Corpus Barga un tren local fins algun discret indret pròxim on deixar caure els seus ossos. Van baixar del tren després de només quinze minuts de viatge, indefensos sota la pluja, a la diminuta estació de Cotlliure. Amb prou feines havien deixat enrere les estacions de Banyuls i Portvendres. Només en mancaven dues més (Argelers i Elna), per arribar a la ciutat de Perpinyà. 

El poeta, exhaust, només sobreviuria 26 dies a Cotlliure. Hi va morir el 22 de febrer, “ligero de equipaje, casi desnudo, como los hijos de la mar”, com auguraven els seus versos. La mare va morir dos dies després a la mateixa habitació. Van ser enterrats al cementiri vell de la localitat. 

Dintre de la senzillesa vocacional de Machado, la seva sepultura a Cotlliure s’ha convertit en el memorial més reconegut i més concorregut del mig milió de republicans que van passar derrotats la frontera, amb els quals el poeta va voler compartir el destí fins al final. Avui Machado no és recordat només pels seus versos o la seva vida, també per la seva mort.

Murió el poeta lejos del hogar,

le cubre el polvo de un país vecino.

Al alejarse le vieron llorar:

“Caminante, no hay camino,

se hace camino al andar”.

Golpe a golpe, verso a verso...

Sobre este blog

El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.

Llegir Opinions en català aquí.

    Autores

Etiquetas
Publicado el
16 de agosto de 2017 - 09:47 h

Descubre nuestras apps

stats