Fa anys vaig deixar de practicar la crònica política d’actualitat perquè em va semblar que hi dominava massa l’ambició personal desmesurada al costat de la ineptitud i que podia practicar a través d’altres gèneres periodístics i literaris els valors cívics que defenso. Però en dies com els que vivim resulta impossible no parlar-ne.
Diumenge passat vaig anar a votar, a quarts de nou del matí, precisament al col·legi Ramon Llull del carrer Consell de Cent barceloní. Vaig presenciar la violència de la policia contra ciutadans pacífics. Em va produir encara més indignació que veure pocs dies abans l’hemicicle del Parlament de Catalunya literalment mig buit al moment d’aprovar lleis decisives sense respectar el dret de les minories parlamentàries, que en aquest cas representen la meitat del país.
Tirar endavant un procés unilateral d’independència enfront de l’aparell de l’Estat i amb una exigua majoria parlamentària és la pretensió més absurda que es pugui imaginar. Ha estat la pretensió del govern Puigdemont-Junqueras, que per disposar d’aquella exigua majoria parlamentària es va aliar amb les antípodes polítiques de les CUP.
Els governs Rajoy-Sáenz de Santamaría i Puigdemont-Junqueras s’han demostrat incapaços de governar. Governar significa resoldre problemes, gestionar-los, canalitzar-los, suavitzar-los. Això és el contrari d’atiar-los, ampliar-los, crispar-los o enquistar-los.
Cadascú estima la seva terra: el patriotisme és un noble sentiment i alhora una força de doble tall. En nom d’aquest noble sentiment, la seva força de doble tall ha comès moltes barbaritats en la història recent del món, quan un patriotisme s’ha enfrontat al del poble del costat, fins i tot amb sobrades raons.
El govern de la Generalitat i les plataformes de l’Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural pensaven que multiplicar la mobilització ciutadana dels catalans els donaria la força que no tenen electoralment. La mobilització ciutadana és una riquesa democràtica vital, però s’ha de veure amb quins objectius i quins resultats s’organitza.
El restabliment de la Generalitat es va obtenir l’any 1977 gràcies a la mobilització ciutadana. També gràcies a la cintura política del president Tarradellas en la negociació amb l’Estat i a la unitat de les totes les forces polítiques catalanes. Vaig participar a aquelles mobilitzacions a favor de “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.
Un dels hereus més significats del tarradellisme avui arraconat, el conseller Josep M. Bricall, declarava el 21 de maig d’enguany al diari Economia Digital: “És imperdonable que l’independentisme jugui amb les persones i amb el país. És imperdonable que segrestin sentiments, que jo respecto, per defensar un projecte que no duu enlloc”.
Arribats ara al xoc de trens, el govern Puigdemont-Junqueras i el seus aliats tenen la temptació de proclamar la DUI com a manera d’immolar-se “heroicament” davant del correlat d’aquesta decisió, que és l’aplicació per l’Estat de l’article 155, la dissolució de l’actual Parlament i la convocatòria d’eleccions autonòmiques anticipades a Catalunya per part del govern central. L’escalada de la tensió.
Els partidaris del “com pitjor, millor” que avui governen als dos costats han de deixar pas a forces que tinguin un concepte de governar més eficaç a l’hora de resoldre problemes. Les regles del joc (la Constitució) s’han de reformar, igual com han de canviar els actors principals.
Per cert, diumenge passat vaig votar “Sí”.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
