Aquest dimecres s’inaugura la Setmana de Poesia de Barcelona (8-14 de maig), que enguany s’estrena amb nous directors amb la voluntat que cada any siguin diferents. Aquesta nova política d’organització del festival ha estroncat el projecte que tenien a mitges els antics directors, Eduard Escoffet i Martí Sales, que justifiquen en un article de comiat la seva feina al capdavant del certamen i expliquen els motius poc fonamentats que els van donar per no deixar-los consolidar el seu projecte.
El Festival Internacional de Poesia de Barcelona té una llarga trajectòria que es remunta al 1985. Des dels seus inicis ha tingut una vocació internacional. Va passar de celebrar-se una sola nit a aconseguir la implicació de l’Ajuntament de Barcelona i a tenir el Palau de la Música com a seu definitiva. El 1997 l’aleshores regidor de Cultura Ferran Mascarell va decidir apostar per la poesia i ampliar el festival. Sota la direcció de Gabriel Planella i David Castillo, el Barcelona Poesia va sortir del Palau, es va estendre per diversos espais a l’aire lliure i se li va donar una durada de 7 dies. Va ser tot un èxit. Castillo, “l’ànima d’aquesta expansió poètica ciutadana”, en va ser el programador fins al 2008.
El 2010 Eduard Escoffet i Martí Sales van rebre l’encàrrec d’organitzar el festival. Van començar el seu projecte amb una idea clara: “El primer que havíem de fer era definir el nou model de festival i establir les grans línies que havien de regir el projecte durant els quatre anys que teníem endavant. Crèiem que la poesia catalana necessitava un festival de referència en el panorama poètic internacional i que això podria ajudar molt en la difusió dels poetes catalans en el mercat exterior”. Conscients que agafaven les regnes d’un dels festivals més antics d’Europa i un dels cinc més ben dotats econòmicament del continent, i partint de la base dels anteriors festivals i la feina feta pels seus predecessors, Escoffet i Sales van voler donar una dimensió més important al certamen i situar-lo “en la primera línia dels festivals poètics europeus i els festivals culturals de la ciutat”. En aquesta direcció, doncs, els dos nous directors han aconseguit en els tres anys en què han estat al capdavant del Barcelona Poesia els objectius que s’havien marcat: l’ampliació de públics, la interdisciplanerietat (el diàleg amb la creació contemporània), la projecció internacional i, en definitiva, la transformació de Barcelona Poesia en una cita destacada per al conjunt de la ciutadania i dels creadors, no només del sector.
És per això que va sorprendre a tothom que no els deixessin acabar els quatre anys de què disposaven per tancar el seu projecte. A parer seu, “ni les estructures ni els calendaris electorals ens van ajudar gaire. Jaume Ciurana, tinent d’alcalde de Cultura, Coneixement, Creativitat i Innovació de l’Ajuntament de Barcelona des del 2011, semblava més interessat a reduir el festival a carta de joc per acontentar gent diversa del sector, potser perquè no creia que el festival podia ser una peça clau en l’articulació de les polítiques culturals de la ciutat”. En aquest sentit, els arguments que els va donar el nou responsable de Cultura de la ciutat tenien una base gens fonamentada en la realitat. “Els primers arguments de Jaume Ciurana per destituir-nos van ser la manca de públic, no haver sabut connectar amb la ciutat i el fet de programar per a un grup molt reduït. Era evident que no opinava amb total coneixement de causa i que una part de la direcció de l’ICUB, una part molt pròxima personalment al cap de l’oposició (Jordi Martí), no havia transmès tota la informació al regidor (com ara les dades oficials de públic del mateix institut)”. En aquests últims tres anys, el públic del Festival Internacional de Poesia de Barcelona va augmentar un 73 % (dels 4.977 assistents del 2009 als 8.619 de 2012), les col.laboracions es van duplicar i es van fer més activitats (deu dies), per bé que el pressupost del festival es va reduir en un 9 % l’últim any.
“Una menjadora per a tothom”
Unes dades que serveixen per demostrar que Escoffet i Sales tenien projecte al darrere i que no buscaven “proposar simplement una llista de noms o a defensar els interessos” de la seva generació o del gremi. La posició dels exdirectors, doncs, és contundent amb la manera de fer política amb relació a la literatura catalana, i en critiquen la poca professionalitat i seriositat amb què s’articula, que la converteixen en una política basada en “la menjadora o el tast de cafè per a tothom independentment de la qualitat”. “A molts escriptors i sindicats encara els fa por fer un pas endavant i deixar enrere el clientelisme i el voluntarisme militant, més propicis en altres temps i en altres règims. La professionalització de la poesia –una professionalització entesa des de l’exigència– hauria d’afavorir la qualitat, la vinculació amb el conjunt de la societat i la projecció de la literatura catalana. Voler complaure el sector no sempre no genera confiança entre lectors i ciutadans en general; cal fer foc nou”, afirmen en l’article de comiat.
I en aquesta nova edició del festival, sembla que es torna a apostar per prendre un altre cop el camí de “la menjadora per a tothom”, convertint el que havia estat un projecte ambiciós i renovador en un mostrari divers i interessant, però sense la voluntat de continuïtat amb la feina realitzada fins ara i fent que el Festival Internacional de Poesia de Barcelona ja no sigui tan internacional.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
