El tema no és nou. Un alienígena aterra a la Terra i explica el que troba. Sense anar més lluny, ho va fer Eduardo Mendoza a Sense notícies de Gurb, llibre inimitable que ens segueix fent riure de nosaltres mateixos generació rere generació. A Els humans (Roca Editorial), l'anglès Matt Haig (Sheffield, 1975), però, fa una crítica de la humanitat tan dolça que acaba per ser un cant a la vida, amb totes les seves limitacions, amb totes les seves injustícies i amb totes les seves incoherències. Tot i això, la lectura crítica hi és i és interessant. Per començar, l'habitant del planeta Vonadoria (a una distància inconcebible del nostre sistema solar), té una missió: evitar que l'espècie humana (de totes les espècies de l'univers, la més desesperada per “creure”) accedeixi a la resolució de la hipòtesi de Riemann perquè seria un avanç massa perillós en mans d'una raça que no està preparada per digerir-ho. Els vonadorians han detectat que un estudiós anglès ha resolt aquesta conjectura matemàtica i envien a un d'ells per suplantar-lo. És el millor, en vista que els humans han desenvolupat la tecnologia a una velocitat que la psique humana no pot processar, i tot i així segueixen perseguint el progrés pel progrés.
“Escriure en boca d'un extraterrestre em permet prendre la distància suficient per veure les coses amb perspectiva”, explica Haig. “És com contemplar un quadre amb la cara enganxada a la tela, no hi ha perspectiva. L'alien em porta uns passos enrere i així veig perfectament tot el que vull explicar”. I, amb aquesta corredissa aclaridora, l'ésser d'un altre planeta es fica a la pell del matemàtic Andrew Martin, que de seguida apareix com un boig davant els seus semblants, passejant nu per la seva Universitat. Primera lliçó: Si vols semblar assenyat a la Terra, has d'estar en el lloc adequat, portar les robes adequades, dir les coses adequades i trepitjar només la gespa adequada. Les situacions ridícules, absurdes i grotesques ens fan veure l'absurd, ridícul i grotesc de la nostra societat.
Una crítica amb totes les lletres. “Però més que de denúncia, del que parlo és de por al progrés”, especifica Matt Haig. “Els avenços tecnològics superen amb escreix la capacitat de la seva ment, així ho assegura l'alien”. De fet, diu: els humans no manegen bé el progrés i no se'ls dóna bé comprendre el seu lloc al món. En última instància són un gran perill per a si mateixos i per als altres. “Els humans, malgrat els avenços tecnològics i de les xarxes socials i altres seguim sent igual que fa quatre segles”, assevera el britànic.
És com si el nostre únic objectiu en la vida sigui ser feliços. I, per descomptat, no ho vam aconseguir... “El meu alien ve d'un planeta en el qual l'eternitat es dóna per descomptada, que no concep la idea del dolor ni de la mort”, diu l'autor. Tot i això, interactua amb els terrícoles fins al punt que, encara que li costi, arribarà a comprendre el que busquen de debò: “Si fóssim totalment feliços no tindria de què escriure”, apunta Haig.
De fet, tot i que és un llibre divertit i ple d'humor, ve d'un costat fosc: “Quan tenia 20 anys, vaig patir una duríssima depressió i em vaig recluir en mi mateix”, recorda l'escriptor, “fins que vaig tractar de fer-li veure el meu jo enfonsat tot el que és bo de l'ésser humà”. Potser va descobrir que per ser feliç cal patir, una idea, en principi, grotesca per l'alien. “Però és així: ja que no podem viure eternament, com el protagonista de la novel·la, ens recreem en apreciar més el que tenim”. Un cant a la vida, en aquest sentit, no? “Diguem que el que dic és que cal abraçar la vida amb totes les coses dolentes que té”, respon Matt Haig.
El personatge del científic al qual l'alien pren “prestada” la seva personalitat és un tipus antipàtic, adúlter, egoista. La seva nova i extraterrestre ànima s'anirà adonant d'això. “Hi ha alguna cosa de mi en els dos Andrews, al dolent i insuportable però triomfador i en l'innocent i bo, ho reconec, però segur que he posat més experiència personal meva en Guilliver, el fill incomprès, mimat i perdut del matrimoni Martin, ell és el que aconsegueix sortir d'una situació duríssima, com ho va ser la meva depressió, per abraçar la vida”.
Una part important del llibre és la que es refereix a la hipòtesi de Riemann. “La vaig escollir perquè entre molts científics consultats, una majoria sostenia que la resolució d'aquest problema matemàtic aportaria més avenços a la vida humana en tots els camps. Seria més que un segon Renaixement... però em temo que l'ésser humà no està preparat per a això”.
Amarada d'humor anglès (“sent anglès em resulta fàcil sentir-me incòmode en molts contextos, tal com li passa a l'extraterrestre”, explica Haig) la novel·la es llegeix d'una tirada i amb un somriure tendre als llavis. L'alien acabarà enfrontant a una elecció terrible: la vida eterna al seu planeta o la vida efímera d'un humà, plena, això sí, de sentiments i emocions mai tastades pel vonadorià? Una disjuntiva que no posarà d'acord a tothom.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
