eldiario.es

Menú

De la casa de Cupiello a la de María Moliner

En un repàs de la cartellera teatral de Barcelona hem vist 'Natale in casa Cupiello', a la Biblioteca de Catalunya, i 'Els nostres tigres beuen llet', al TNC.

El diccionari, al Romea, promet bones sensacions amb Vicky Peña redescobrint i reivindicant a Maria Moliner.

Seguirem comentant...

- PUBLICIDAD -
Bajo las bóvedas de la Biblioteca de Catalunya está la casa de Cupiello... /Bitó Cels

Sota les voltes de la Biblioteca de Catalunya hi ha la casa de Cupiello... /Bitó Cels

La casa de Cupiello encara continua oberta a la Biblioteca

No queden molts dies per tornar la vista enrere, cap al Nadal, a la Biblioteca de Catalunya. Fins el 27 de gener, Oriol Broggi i Ferran Utzet mantenen obertes les portes de la llar de la família Cupiello. Una casa de Nàpols, del Nàpols d'Eduardo de Filippo, aquest Nàpols murri, xafarder, pobre, classista i masclista. Entranyable, malgrat tot.

El teatre es converteix en la modesta casa dels Cupielllo i el públic assisteix (participa, gairebé) a una jornada nadalenca en què la dona, Concetta, prepara el sopar de Nadal i lluita amb tot el que se li ve a sobre: la meticulosa, orgullosa i irritant elaboració del pessebre del pare de família, Lucariello; amb les actituds picaresques del fill, un vague declarat; amb les hipocondríaques queixes del cunyat; les passions amagades de la filla, el seu marit i el seu amant; i les intromissions (sempre ben rebudes) del porter, de veïns, del metge... La representació és un quadre costumista, realista i molt divertit de la societat del sud d'Itàlia de mitjan segle passat. "Vas a veure una comèdia, t'ho passes molt bé i surts del teatre amb la impressió d'haver-te quedat amb coses importants de la vida quotidiana", comenta Oriol Broggi, que defensa un teatre que "ens expliqui el màxim de coses". I ho aconsegueix. Ni més ni menys.

El muntatge ja és conegut a Barcelona. És la tercera vegada que La Perla 29 el programa, però Broggi i Utzet (que aquesta vegada la dirigeixen junts) apunten més a una reinvenció que a una simple reposició. Els canvis en el repartiment (només repeteixen dos personatges), amb Boris Ruiz en el paper de pater familia que en el seu dia va interpretar Pep Cruz, ajuden a aquesta reinvenció sense alterar el ritme, l'espai, l'humor d'aquella casa instal.lada sota les voltes de la Biblioteca i que ja s'ha tornat acollidora per a molts barcelonins.

Tant és així que la intenció de la companyia és convertir la peça de De Filippo en un clàssic del Nadal a la ciutat. "No és fàcil i potser és pretensiós", admet el director. "No podem assegurar-ho, el nostre públic ja ha vist Natale, el nostre repte és que repeteixin i que més gent el conegui".

Espinosa a la Sala Gran

Al TNC Albert Espinosa obre l'aposta del Teatre de omplir la Sala Gran amb representants de la nova dramatúrgia catalana contemporània. Li seguiran Jordi Casanovas, Pere Riera i Marc Rosich. Espinosa, amb Els nostres tigres beuen llet, aposta per una història emotiva, dura, trista però també tendra i amb tocs d'humor que, com ell mateix diu, "ens pot ensenyar a ser feliços". A través de cinc germans, als que veiem d'adolescents i, en altres actors, d'adults, Espinosa, que dirigeix i també interpreta l'obra, signa un homenatge al futbol, al cinema, a la família i a la memòria. Durant les vacances nadalenques, adolescents expectants omplien mitja sala. L'efecte crida dels Polseres vermelles (molts, presents en l'obra) és poderós entre aquest col.lectiu.

El TNC se convierte en un campo de fútbol... /David Ruano.

El TNC es converteix en un camp de futbol... /David Ruano.


Al ritme trepidant d’una música molt felliniana, sobre un camp de futbol en el qual els cinc germans jugaven de petits sota l'atenta mirada del pare, director de cinema, succeeix un viatge de vint anys en què aquests nens, davant la malaltia (i bogeria?) del pare es trobaran entre ells i amb ells. És a dir, amb el que van ser, des del moment en què les seves vides es van torçar. “Com falcons que van a peu”, o “com taurons que s'ofeguen en l'aigua” o “llops que queden tancats en gàbies obertes”, els tigres d'Espinosa beuen llet. Són inofensius? No, “cada família té els covards que es pot permetre”, es diu en l'obra. La lliçó és de les que li agraden a l’autor: tots podem ser feliços.

Andreu Benito és l'intransigent i després desmemoriat pare, Andrés Herrera, Joan Carreras, Francesc Garrido, Andreu Rifé i el mateix Espinosa, els fills "grans", els joves Jaume Madaula, Carlos Cuevas, Mikel Iglesias, Daniel Sicart i Albert Baró es corresponen amb els personatges majors en aquest ordre, Àngela Jové és la mare i Clara de Ramon la germana petita, desfasada, la qual sempre ha estat al costat del pare després de la desaparició de la mare. La que farà que els seus germans superin els obstacles que han tingut en les seves vides i que potser, com quan eren petits, acabin jugant a futbol, de nou, davant l'atenta mirada del pare. No serà fàcil aconseguir-ho, la vida i els records formen una cruïlla, una teranyina de la qual és difícil sortir. Es tracta d'aprendre a ser feliços.

'El diccionari' ens descobreix a Maria Moliner

Els desafortunats canvis obligats per raons de "causa major" (paraules de Julio Manrique, director del Romea) que han fet caure de la programació les obres de Calixto Bieito (per problemes en el repartiment) i de Sol Picó (que es recupera d'una lesió) s'han resolt amb una feliç solució. El diccionario se'ns obre a la sala del Raval (fins al 10 de febrer) directament de la Abadia de Madrid, on ha conegut un èxit important. Vicky Peña dóna vida a Maria Moliner, l'autora del Diccionari d'ús de l'espanyol, en què ella, una dona, una bibliotecària humil i treballadora, es va atrevir a corregir a la mateixa Real Academia. Helio Pedregal és el metge que li diagnostica una malaltia per la qual Moliner perdrà la memòria, un personatge molt conservador que, a poc a poc, anirà obrint-se gràcies a la seva relació amb la protagonista, Lander Iglesias és el marit, un físic esquerrà que, igual que la seva dona, va patir una depuració pel règim franquista.

Vicky Peña nos descubre a María Moliner en el Romea. /Josep Ros Ribas

Vicky Peña nos descubre a María Moliner en el Romea. /Josep Ros Ribas


"Va tenir una vida duríssima però meravellosa", comenta Vicky Peña del seu personatge. "Va perdre a una filla molt petita, per exemple, però també va patir un cop molt dur per a una intel.lectual com ella, que va ser un judici de depuració que la va relegar a un lloc merament tècnic en l'Escola Tècnica d'Enginyeria. Tota una malversació perversa ".

Manuel Calzada, autor del text que dirigeix José Carlos Plaza, descobreix a una intel.lectual injustament tractada per la vida. "L'obra és un homenatge al llenguatge però, sobretot, a la llibertat i al compromís", diu Calzada. "No és una tragèdia grega però crec que en aquest món ningú se'n va de rosetes, tots tenim amargors... i Maria es va anar bé despatxada. Es va lliurar de la presó, com el seu marit, però les carreres de tots dos van quedar truncades ".

No podem dir, però, que la gosadia de Moliner s'hagi superat. "Hi continua havent definicions a la RAE que manipulen el llenguatge", es queixa Calzada. "Paraules com 'dictador' ha estat un exemple durant molts anys, però encara ara es detecten manipulacions, com són els casos de paraules com 'nacionalitat' o 'referèndum'. He llegit en un article recent que l'edició digital del diccionari oficial ha modificat aquestes definicions ". De fet, podem llegir que una de les accepcions de nacionalitat és: Comunitat autònoma a la qual, en el seu Estatut, se li reconeix una especial identitat històrica i cultural. Recorden la polèmica amb una altra paraula, 'nació, quan s'havia d'aprovar l'Estatut?

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha