Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.
La portada de mañana
Acceder
Israel amenaza con una guerra en Líbano
Moreno y Rueda piden que el Gobierno busque mayorías para los Presupuestos
Los problemas que no preocupan a los españoles. Opina Rosa María Artal

La implosió controlada de CiU

Artur Mas subraya que el 9N no se puede anular ni borrar

Arturo Puente

Barcelona —

Va amenaçar tantes vegades amb que venia el llop que Artur Mas va acabar comprant-ne un, ensinistrant-lo i deixant-lo anar entre el ramat de Duran. La decisió d'Unió d'abandonar l'executiu català era gairebé l'única sortida digna per a un partit que s'ha embrancat durant els últims mesos en una batalla en la seva pròpia federació, perduda abans de saltar al terreny de joc. La crisi de CiU és important, tan profunda com el canvi sociològic que el catalanisme ha patit en els últims anys, que ha mutat d'un nacionalisme més o menys transversal a un independentisme que polaritza amb força l'escenari.

El procés és una trituradora de partits, sobretot dels que havien ocupat el centre en l'eix nacional, PSC i CiU. En una primera etapa, abans del 9-N, el procés dissenyat per Mas estava en fase d'acumulació de forces, integradora de la diferència. Les picades d'ullet al PSC perquè s'hi sumés eren constants i l'esbós que guiava cada pas intentava ser el més còmode possible per als partits amb menys component independentista, ICV-EUiA i Unió. L'objectiu era fer una consulta que calmés la set d'una part important de la ciutadania per votar sobre la seva opció nacional, mostrar la intransigència de l'Estat davant la unitat de la majoria catalana i, de passada, comptar el nombre d'independentistes.

La segona part del procés, el post9N, és gairebé el contrari. Des que obtingués la primera patacada electoral en les albors del procés sobiranista a compte del creixement disparat d'Esquerra, Artur Mas sap que una formació nacionalista moderada com la seva només té dues opcions per no naufragar electoralment en l'actual clima català: liderar un bloc d'unitat nacionalista, cosa que deixaria un sistema de partits similar a l'escocès i el seu Scottish National Party, o convertir Convergència en el dipositari del vot útil independentista.

Duran i Lleida, dipositari durant 3 dècades de les sigles més antigues de Catalunya, no era aliè als moviments del seu aliat. El seu malestar per l'acostament de CDC a ERC va anar en augment a la mesura que veia que els de Junqueras prenien força electoral i eren molt més necessaris per a Mas que ell mateix. Insubmís a l'aposta unilateral del Govern, va utilitzar la seva influència per fer de fre en ple viratge de CiU cap a posicions clarament independentistes sota l'advertència que, si no podia aconseguir l'aquiescència de l'Estat al procés, la federació nacionalista seria engolida per Esquerra.

El líder democristià es va decidir per una sortida tova de CiU l'any passat, en vigílies del 9-N, quan el debat sobre la llista unitària començava a sentir-se com un murmuri. Estava disposat a presentar-se en solitari a les pròximes eleccions catalanes, va fer saber als seus socis, una amenaça que ja llavors tenia poca força i que amb el pas dels mesos l'ha anat perdent encara més. Per llavors, Mas ja tenia en ment les dues cartes que havia de jugar, pla A i pla B.

Cremar les sigles de CiU al costat de la seva ambigüitat.

La inclinació de Mas per la llista unitària independentista és tan vella com la seva primera derrota electoral al novembre de 2012. Però va passar d'una preferència a una necessitat tan bon punt els casos de corrupció van deixar de ser un soroll de fons i es van convertir en la tomba de el seu mentor i fundador del partit, Jordi Pujol, i del fill d'aquest i secretari general de Convergència, Oriol Pujol. La refundació que el moment aconsellava girava en dos eixos: allunyar del seu partit la taca de la corrupció i convertir-lo en una força de la qual ningú dubtés pel que fa a fe independentista. En aquesta estratègia, Unió aportava poc.

El president va posar tota la carn a la graella per convèncer ERC de la llista unitària, estranyes pressions polítiques incloses, però al final els de Junqueras es van sortir amb la seva i van buidar l'assumpte de l'horitzó. A Mas li quedava el pla B: l'anomenada “Llista del President”. I, per això, Unió aportava encara menys.

La “Llista del President”, una candidatura dissenyada a les casernes de CDC però confeccionada amb un bon grapat d'independents, compleix a la perfecció tant amb l'objectiu de no fer servir unes sigles desgastades com amb aclarir els dubtes sobre la seva puresa independentista. De rebot i fruit d'aquelles pressions en temps de negociació de la llista única, li impedeix a ERC fer fitxatges entre noms reconeguts de la societat civil. Una candidatura així reforça la idea de les eleccions del 27-S com a plebiscit i polaritza el vot en clau nacional, exactament com Mas desitja.

La implosió controlada com a mal menor

Unió era un llast per als plans de Mas per la seva mala imatge entre els sectors independentistes més convençuts, però al president no li hagués quedat una altra que acceptar la seva presència si Duran i Espadaler haguessin acceptat les seves condicions. Però no ho van fer. Unió seguia en els seus tretze, conscients que mentre no es plantaven eren arrossegats cap a unes posicions en el pla nacional que no compartien. El moment de la plantada va ser el full de ruta, un document signat per CDC, ERC, l'ANC, Òmnium i l'AMI. Els líders democristians van assegurar que havien de fer una consulta interna entre la seva militància per decidir la seva posició al respecte, desplaçant la crisi fins després de les municipals.

La consulta d'Unió, amb una pregunta que afavoria la preferència de la direcció, va revelar dos sectors enfrontats dins d'un partit que, fruit de la seva aliança amb CDC, sempre ha manejat més poder del que li permet la seva penetració social. Els independentistes d'Unió van fer una campanya hàbil pel 'No' i van acabar aconseguint el suport d'un 46% dels escassos 2.654 militants que van acudir a les urnes. Duran, per la mínima, va guanyar, però això no va canviar ni un mil·límetre la posició de CDC, que l'endemà li va donar un termini de 3 dies per decantar la seva decisió sobre si sumar-se o no a una candidatura independentista.

Convergència estirava d'un Duran immòbil fins obligar-lo a fer miques la coalició, començant pel Govern. La sortida de l'Executiu era una mesura esperable en una tessitura com la d'UDC, però no ha trigat una hora des que Espadaler ho anunciés perquè el sector independentista d'Unió es rebel·li i asseguri que ells no abandonen els seus llocs. Aquest 46% d'UDC queda en l'òrbita de CDC, que manté les preuades claus de les institucions. D'altres abandonen, com la vicepresidenta Joana Ortega, que ha anunciat que es retira de la política. Mas ha executat una implosió de llibre, posant la pilota al costat d'Unió i deixant que ells sols es fiquin en un carreró de difícil sortida.

Etiquetas
stats