La gent local sol utilitzar, encara, un exemple històric per definir l'essència de la segona ciutat més poblada de Rússia: com serà de bonica que ni tan sols Hitler es va atrevir a tocar-la. Així, Sant Petersburg ratifica el que escriu el espanyol radicat a Moscou, Daniel Utrilla, quan intenta aproximar-se a una primera noció del què és ser rus: “alguna cosa maca, exòtica i difícil”.
Diuen que el führer s'havia obsessionat massa amb aquesta ciutat i la volia per a si mateix. I que, per això, en plena guerra va reduir a la mínima expressió els bombardejos i va optar per assetjar-la amb molta tropa durant 800 dies, bloquejant el tràfic de persones i d'aliments, amb la idea de matar de fam a la població per torçar les seves voluntats i obtenir la seva rendició. Però la ciutat va resistir i es va negar a ser envaïda.
Potser és per això que la meva targeta d'embarcament marqui LED, per Leningrad, el nom que tenia Sant Petersburg durant el setge nazi. Potser la memòria d'aquesta gesta heroica del poble rus hagi obligat a mantenir el nom al codi aeroportuari, un nom que poc més de la meitat de la població va decidir treure el 1991 durant un referèndum que va convertir “la ciutat de Lenin” en el que havia estat en el seu origen: “la ciutat de Pere”.
Gairebé 300 anys abans d'aquest canvi onomàstic en plena Perestroika, un tsar moscovita de més de dos metres d'alçada fundava una ciutat paradisíaca i la declarava nova capital de l'Imperi Rus el 1703, llevant-li a Moscou un paper protagonista que recuperaria amb el triomf de la revolució bolxevic.
Encara faltava molt perquè els fullets turístics venguessin Sant Petersburg com la “finestra a Europa” o la “Venècia de l'Est”, encara que ambdues idees ja estaven al cap del tsar Pere I. El gegant no va escatimar despeses i va convidar a construir la ciutat als millors arquitectes holandesos, francesos i italians de l'època, perquè aixequessin edificis barrocs a l'estil centreeuropeu de moda –més tard, la famosa Caterina faria el mateix però imposant el neoclàssic– i acabessin de donar-li forma a aquesta ciutat els fonaments es s'aixequen sobre un enorme bosc pantanós.
D'inicis del segle XVIII, queden façanes restaurades que la revolució bolxevic va respectar després d'expropiar tots els palaus i de construir dins els habitatges comunals.
I de l'època bolxevic, el que ha quedat es reparteix entre algunes estàtues ancorades en parcs, souvenirs turístics i edificis socialistes a les afores.
Contrastos al parc temàtic
A Sant Petersburg tot és nombrós, excessiu, màxim: més de cinc milions d'habitants, 490 palaus, 42 illes, 69 canals, 500 ponts. Molts edificis estan pintats amb colors clars, tonalitats pastís, per dotar d'una mica més de llum a una ciutat en la que plou, neva i fa boira. Com si no n'hi hagués prou amb l'arquitectura centreeuropea per escapar-se de la geografia en què li ha tocat estar i la ciutat continués fugint del seu natural color grisenc amb cases grogues, taronges, verds i roses que solen tornar a pintar-cada tres anys.
La ciutat és ampla, llarga, interminable. Una ciutat en la que gairebé no existeixen els racons i on tot està disposat a cel obert, com en un panòptic extens i de poca alçada. L'hotel on m'allotjo es troba a l'illa de Petrograd. Per arribar al riu cal caminar per l'Avinguda Bolshoi i vorejar l'imponent estadi de futbol del Zenith, on els reflectors enormes i marcials han estat col·locats sobre pilons flotants de ciment, externs a l'estructura de l'estadi, envoltant a les tribunes com si les estiguessin vigilant.
A una distància de 100 metres entre si, uns tramvies que alguna vegada van ser molt vermells durant l'era soviètica fan cruixir els seus engranatges rovellats contra els dorments, aconseguint sorolls de maquinària infernal a cada frenada. Sembla que es desplomaran ara mateix i moriran aquí al mig del carrer, però segueixen avançant lents i decidits, plens de passatgers.
Seguint per la Bolshoi, cap a ambdós costats s'exhibeix el somni occidental de la societat russa, els italians i els francesos que segueixen motivant els gustos estètics a Sant Petersburg, ja no en l'arquitectura, sinó en la moda tèxtil. Gucci i Louis Vuitton encapçalen la llista dels aparadors globals escrits en ciríl·lic i es barregen a l'avinguda amb els locals subterranis amb portes hermètiques i passatges amb coses que es venen i no es veuen al vitrall, i que conviden a entrar per saber de què es tracta.
Cada avinguda de Sant Petersburg és la metàfora actual de l'àguila bicèfala que corona l'escut d'armes del país: la vidriera il·luminada del capitalisme mirant cap a Occident, la façana subterrània i sòbria del passat soviètic de cara a l'Orient.
A fora, les cúpules de les esglésies cobertes pel mantell de la decadència soviètica: el gris de les moles realistes, l'ocre dels edificis repintats de tots colors. A terra molta pols, una canonada de gas interminable sobre la superfície de les voreres, centenars de burilles de cigarrets amuntegades a les cantonades.
I la desfilada de dones amb talons, cabells llisos recentment pentinats, caminar de pantera i amb el desdeny proto-imperial, anant i venint molt maquillades per les voreres de ciment sense rajoles de l'avinguda Bolshoi, creuant pels aparadors de Calvin Klein i Calzedonia, perdent-se en les llargues i empinades escales que condueixen al Metro.
Contes russos
L'extrem de l'agulla daurada que corona la Catedral de Sant Pere i Sant Pau és el punt més alt de la ciutat: 123 metres. Quan va caldre col·locar-lo ningú s'animava a pujar, fins que un valent es va oferir com a voluntari a canvi que se li assegurés bones provisions gratis de vodka, de per vida i en qualsevol taverna de la ciutat.
Dit i fet, l'agulla va ser instal·lada i l'obrer va rebre el seu tiquet daurat, un paper que sempre perdia en les seves borratxeres. Per evitar conflictes, van decidir canviar de tecnologia: li van tatuar el tiquet al coll i cada vegada que entrava a un bar s'assenyalava la zona amb els dits mig i índex ben estrets. Encara avui, aquest senyal se segueix usant per animar els amics a anar a beure a algun bar.
Les històries preferides dels russos sempre tenen alguna cosa de grans gestes i de molt risc: triomfs bèl·lics, gegants fundadors, gestes heroiques populars, l'home contra la natura. Fins a les relíquies exhibides donen compte de relats d'aquest tipus. Caminant pels foscos passadissos d'aquesta catedral construïda dins d'una fortalesa en la qual Dostoyevski va pagar els seus deutes de joc amb un any de presó, es poden veure penjades velles banderes sueques. És part del botí de la guerra que Pere I li va guanyar als escandinaus i que va significar que Rússia tingués sortida al Bàltic per primera vegada en la seva història.
A l'illa de Basilio, el barri universitari de la ciutat, on va estudiar i es va llicenciar Iván Pávlov –el del famós experiment del Gos de Pávlov–, hi ha un monument dedicat a Mikail Lomonósov, el fill d'un pagès rus que va viatjar a peu des Sibèria fins a Moscou només per estudiar. Diuen que va trigar dos anys a arribar-hi, però l'esforç va valer la pena: va ser físic, químic, pintor i escultor. I aquí en diuen, és clar, el “Leonardo da Vinci rus”.
Existeixen altres esglésies que també protegeixen botins de guerra. A l'entrada de la Església de la Santíssima Trinitat, amb les seves grans cúpules turqueses amb estrelles daurades, s'exhibeixen com a trofeus els canons confiscats a les tropes turques, a la intempèrie i coberts per moltes capes de merda de colom, força oxidats per la erosió urbana.
Per l'Avinguda Moscou es troba el gruix de l'herència arquitectònica de l'època estalinista: edificis amb pisos de 100 metres quadrats cadascun, molt bé cotitzats avui dia, amb patis interns construïts cada 10 cases perquè els nens juguessin dins amb total seguretat i en plena paranoia de la Guerra Freda. Avançant per l'avinguda, l'esvelta figura de Charlize Theron en un cartell publicitari es va repetint cada dos carrers, amb la mateixa constància reiterativa de l'arquitectura socialista.
Aquesta enorme artèria és la porta d'entrada al barri obrer de Sant Petersburg i està plena de parcs al·lusius a la Gran Guerra Pàtria, culminant en el Monument a la Victòria de Leningrad, una imponent plaça amb estàtues de soldats i tropes d'estudiants militars que estan fent una jura de bandera. Porten els seus semblants forts i orgullosos, rostres imberbes d'acne, esquena carregada pel pes de l'acer com els atlants que sostenen el cel i les columnes dels edificis neoclàssics del centre de la ciutat.
Capritx i filantropia de Catalina
A més de permetre a les dones nobles estudiar a la Universitat, Catalina va organitzar la col·lecció d'art del Museu de l'Hermitage, anomenat així a partir d'una derivació del terme francès per a designar “ermità”. Res no és casual: per ordre expressa de l'emperadriu, només ella i els ratolins del palau estaven autoritzats a veure els quadres.
El 90 per cent de les obres que hi ha actualment al museu van ser adquisicions de Catalina, que ordenava les compres a través d'un seguici de marxants a tot Europa que l'anaven assessorant sobre les noves tendències. L'edifici verd i blanc que alberga la col·lecció es troba a la Plaça de Sant Isaac, enganxat al Palau d'Hivern, famós pel canonada del vaixell Aurora, un dels grans símbols performàtics de la revolució bolxevic.
El museu va ser creat especialment per a albergar la pinacoteca de Catalina, tan gran i inabastable que no cabia en el palau. Avui tots dos edificis poden visitar junts i reben més 4 milions de turistes l'any.
Els passadissos de l'Hermitage són una cita amb la història de l'art des del Renaixement en totes les seves etapes (sobretot el Manierisme i el Barroc), fins a arribar a l'Impressionisme. Hi són Miquel Àngel, Goya, Leonardo, Rafael, Rembrandt, Cézanne, Renoir i Monet com els principals joguines de l'emperadriu que es passejava sola en aquests salons immensos, com una nena complaguda i exegeta de l'art a la seva casa gegant de nines.
Entrar a qualsevol palau rus ajuda a entendre certs moviments polítics posteriors: llums revestides amb or de les Muntanyes Urals, columnes de marbre de Carrara, pisos de fusta de banús, taules i gerros de malaquita verd i lapislàtzuli.
El barri de Dostoievski
Els russos no es destaquen per una cuina d'alt standing, però sí que tenen els seus sabors típics i inconfusibles: salmons i arengades fumades, sopa borsch de remolatxa, anet per condimentar gairebé tot, raves i cols, salsa agra, formatges quallats i carns diverses.
És l'estoc estàndard del Mercat de Kuznechny, una enorme nau amb parets de rajoles blanques i taules de marbre, on les protagonistes són unes fornides senyores amb mocadors al cap que vociferen ofertes en rus. A fora l'edifici, també hi ha dones amb els cabells coberts però de teles més rudimentàries i bastant més grans, primes i callades, que venen unes poques verdures i teixits.
Presidint aquest racó de Sant Petersburg, hi ha una estàtua de Fiódor Dostoyevski amb una ofrena de flors fresques entre les seves mans, davant a un set enorme de pantalles leds transmetent publicitats.
Davant del mercat hi ha l'església ortodoxa de Vladimirskaya, sense seients per als fidels (està prohibit romandre assegut, d'acord a la fe ortodoxa) i amb l'obligació femenina de cobrir-se el cap abans d'entrar-hi. Els creients que van entrent es persignen dues vegades, començant per la seva dreta, en el sentit contrari al de la fe catòlica. Hi ha un soldat de l'exèrcit rus vigilant l'entrada. És la primera vegada que veig un militar treballant dins d'una església.
Vorejant el barri de l'escriptor de Dostoievski, es troba l'avinguda Nevsky, la principal de Sant Petersburg, amb el ritme precís i pesat dels embussos de cotxes de tota ciutat global. En una de les seves tantes cantonades, aquesta tumultuosa artèria alberga la llibreria més bonica de Rússia, situada dins d'un edifici modernista a on va funcionar durant dècades la fàbrica de màquines de cosir Singer. Amb música clàssica tan maca com trista de fons, es pot gaudir de les vistes panoràmiques dins el Cafè Singer al primer pis i comprar literatura en rus o guies turístiques en tots els idiomes o cartells amb imatges del soviet.
Doblegant la cantonada per un bonic bulevard que voreja el riu, s'arriba a l'Església de Sant Salvador de la sang vessada, on el tsar Alexandre II va ser fulminat per una bomba de les primeres mogudes revolucionàries. És l'única església construïda amb estil netament rus que hi ha a tota la ciutat, amb cúpules que imiten a la icònica Catedral de Sant Basili de Moscou, aquestes voltes magnètiques de tots colors.
A només dos carrers d'aquí, els russos es vinguin de la simplificació amb què Occident descodifica la seva cultura: un restaurant amb un menú de tapes ibèriques es diu Barcelona i el seu logo és un toro cobert amb la bandera espanyola.
La ciutat i l'aigua
Quan Pere I va fundar Sant Petersburg la va pensar per ser navegada, una ciutat panoràmica on la noblesa pogués alegrar-se en les seves passejades en vaixell. Avui s'encallen aquí diàriament tots els creuers haguts i per haver, a més d'oferir-se un servei de llanxes perquè els turistes ens sentim nobles per uns quants minuts.
Vista des de l'aigua, la sensació és d'una certa impotència: una ciutat inabastable i immaterial que es mira i no es toca. Prefereixo la ruta a peu que fan diàriament els peterburguesos per anar a treballar. M'agrada sentir que estic dins la ciutat i no que sóc un satèl·lit d'ella. Tots els edificis ens miren. El vaixell navega tranquil sobre el riu Neva, passant pel moll on està ancorat el vaixell Aurora, darrere del mega-edifici de la companyia Samsung.
Seguim per la Illa de les Llebres amb la Fortalesa de Pere i Pau, una platja on la gent llegeix i dina al raig del Sol, els Jardins d'Estiu de Pere I, un palau que va pertànyer a Tolstoi i un altre a on va viure Pushkin, l'edifici de l'antiga Universitat per a dones fundada per Catalina. Sant Petersburg des de l'aigua sembla una ciutat de cartró ben pintat.
L'experiència és de navegació per una maqueta virtual que, al final, es fa carn quan un baixa a l'avinguda Petrograd i segueix el curs de les canonades oxidades del desguàs que voregen als edificis, que neixen a la façana des del sostre amb el seva boca ben oberta fins arribar a la vorera, decorant tant un edifici socialista com una botiga de Lagerfeld. Serveixen per treure l'aigua i assecar, perquè circuli pels canals.
La ciutat neix, justament, d'un procés d'assecat: a l'immens pantà original se li van plantar milers de bedolls que van absorbir l'aigua i assecar la terra fins fer-la apta per a edificar. Així van sorgir els canals navegables i es van instal·lar aquests canelles que eviten les inundacions. La ciutat va ser, és i serà una eterna batalla contra l'aigua: domar, esquivar-la. Enganyar la seva llera.
Vueling ofereix vols setmanals des de Barcelona a Sant Petersburg.
Sobre este blog
Este blog pretende servir de punto de encuentro entre el periodismo y los viajes. Diario de Viajes intenta enriquecer la visión del mundo a través de los periodistas que lo recorren y que trazan un relato vivo de gentes y territorios, alejado de los convencionalismos. El viaje como oportunidad, sensación y experiencia enlaza con la curiosidad y la voluntad de comprender y narrar la realidad innatas al periodismo.
