“La precarietat laboral em preocupa com a infermer però sobretot com a usuari de la sanitat”

Es fa dir Enfermera Saturada i ens explica com és el dia a dia d'una infermera a Espanya. Un món marcat per la precarietat laboral i les retallades. Malgrat tot, la Enfermera Saturada ens parla de la mala qualitat del material, la manca de personal o la manca de medicació en els centres sanitaris amb ironia i molt d'humor.

Darrere d'aquest personatge s'hi amaga Héctor Castiñeiras, un jove infermer que des de fa tres anys escriu sobre el món de la infermeria per evidenciar el que està passant en el sector. Va començar a internet i ara acaba de publicar el seu segon llibre “El temps entre sutures”. Va estar a Barcelona per presentar-lo.

Has escrit dos llibres i un bloc que radiografia el dia a dia d'una infermera que treballa als hospitals, el particular és que ho has fet amb humor. Està tan malament la sanitat a Espanya que només ens queda explicar-ho amb humor?

La veritat és que la situació de la sanitat a Espanya no és bona per les retallades. Les retallades han afectat molt i estan afectant a nivell de contractacions, fins i tot al material, les llistes d'espera no acaben de millorar... Jo sempre dic que les penes amb humor són una mica menys penes, però bé, espero que hi hagi esperança, compto que sí.

Quan l'editorial presenta els teus llibres parlant de “particular visió del món sanitari”, entenem que ho fa per la teva forma d'ironitzar les situacions. Perquè el que en veritat posa de relleu el llibre, les retallades, el deteriorament del material, la manca de personal, etc, no és ficció.

Tot el que s'explica en el llibre és real, són situacions reals, però normalment la gent no està acostumada a què s'expliqui amb humor, perquè se sol buscar el costat més tràgic de la sanitat i el costat que més ven. Però sí que és cert que explicant-ho amb humor i rient-nos una mica és menys habitual però és com m'agrada explicar les coses. Jo porto a les xarxes socials, que va ser on va néixer tot això, tres anys i mig.

En el teu llibre poses el focus en la precarietat que viu l'ofici avui, va ser per a tu una forma de protestar pel que passava i segueix passant a la sanitat?

Ho faig per dos motius. Un d'ells és aquest, el de poder protestar i poder fer veure els problemes de la sanitat i poder fer veure el dia a dia de la professió. I l'altre és el no emportar-me a casa tots els problemes que al final un com a infermer veu i que t'afecten. Encara que intentis posar-te un escut perquè no t'afectin els problemes de la sanitat i els dels pacients i les seves malalties, t'afecten .

Era aquest l'objectiu pel qual vas començar a escriure a internet?

Sí, jo volia explicar al món com veig jo la sanitat i el que passa al dia a dia, el que parlem a la sala del cafè. Per això vaig començar a les xarxes socials a explicar el dia a dia de la infermeria.

Aquesta ha estat la teva forma d'expressar el que està passant. Però, creus que hi ha prou moviments o intents per evidenciar el que està passant?

Jo crec que hi ha moviments i al final vagis a la ciutat que vagis sempre hi ha protestes, moviments per fer veure els problemes de la sanitat. El que passa és que són coses que cal mantenir en el temps i de vegades costa, i acaben desinflant-se una mica, però moviments n'hi ha i seguiran.

Treballes de jornaler en un hospital. Què vol dir això? Als centres en què tu treballes et trobes amb molts treballadors en aquesta situació?

Fa poc va sortir una dada que era que més del 50% de la plantilla gallega de salut, que és on treballo jo, era eventual. Si la meitat de la plantilla és eventual entens que és jornalera, que és com estic jo i com estan la majoria d'infermeres en aquest país. Vol dir, si un dia et truquen treballes aquest dia o aquelles hores, i el dia que no, doncs esperes a què soni el telèfon. Al final és una precarietat laboral que estem patint. Però en el fons em sento afortunat per no haver hagut d'emigrar com molts altres companys que si que estan treballant al Regne Unit o a Alemanya.

Parles de precarietat laboral, com aquesta pot afectar també als pacients?

La precarietat laboral em preocupa doblement, i no només a nivell personal, que també, però sobretot com a usuari. Perquè en el fons tots som usuaris de la sanitat en qualsevol moment i fins i tot els professionals. Et trobes amb un professional que l'han contractat aquest dia per treballar en aquest servei, que arriba i que no coneix ni a les seves pròpies companyes, no sap ni com es diuen, no coneix els malalts, ni de bon tros, no coneix ni com es treballa en aquest servei, moltes vegades perquè és la primera vegada que hi treballa, és el seu primer dia allà. Això repercuteix al malalt i a la qualitat assistencial que estàs donant.

Es té en compte això o només es mira la part econòmica de l'estalvi sense considerar les conseqüències a llarg termini?

No tant a llarg termini. L'habitual és que t'avisin el dia anterior per anar a treballar el dia següent a un altre lloc i no tens temps a preparar-te ni a formar-te. Arribes a quiròfan, a diàlisi, a l'UCI, arribes en un lloc que no saps on guarden el material, no coneixes a cap malalt, ni als teus companys, no estàs treballant a gust, treballes malament i repercuteix directament a la qualitat assistencial.

Hem vist aquests últims anys, ho expliquen molts professionals, que davant d'una baixa, unes vacances o la marxa d'un treballador aquests no se substitueixen.

No, i no obstant això gent disposada a treballar n'hi ha moltíssima, en les borses d'ocupació de sanitat hi ha molta gent, però el problema és que no la contracten.

D'aquesta manera hem vist com aquests últims anys no hi ha hagut amb prou feines oposicions per a places en centres sanitaris.

Aquest any com que hi ha eleccions sí que han obert una mica més l'oferta. Cada vegada que és any electoral obren les places. Però realment el que van a cobrir, el nombre de places, no són ni la meitat del que caldria cobrir. Són mesures electorals que treuen.

Et presentaràs aquest any?

Sí. Del que parlo en el llibre és del turisme d'oposició. Primer t'apuntes a les de la teva comunitat, però com veus que no surt, t'apuntes a les del costat, a les de davant, perquè dius: 'bé no està tan lluny'. Jo al final estic anotat a les de Galícia, les de Canàries, les d'Andalusia i les de Castella.

Canàries o Andalusia prop de Galícia no gaire, no?

Sí, però al final vas provant tot a veure què surt.

Perquè, has pensat en canviar la teva professió per la d'escriure?

Sí que és cert que de vegades m'ho pregunten i m'ho diuen, però no podria escriure sobre sanitat sense estar dins de la sanitat. Si vols fer un llibre que parli sobre infermeria, sobre la situació laboral del país i realment de la situació real de la sanitat espanyola has d'estar-hi dins.

Parles d'altres conseqüències que tenen les retallades, per exemple, per la qualitat del material. Dius, per posar un exemple, que les ventoses dels electros deixen xuclades, fins a quin punt han afectat les retallades al dia a dia de la vostra feina?

Al material en concret molt. El material cada vegada és de pitjor qualitat, és habitual que et posis uns guants per fer qualsevol tècnica i se't trenquin, o que les gases siguin de molt mala qualitat. El material ha baixat de qualitat aquests últims anys moltíssim, això és una cosa que t'afecta el dia a dia. L'esparadrap cada vegada és pitjor. Explico en el llibre, de broma, que només hi ha dos tipus d'esparadrap, el que no enganxa o el que no es pot desenganxar. I és cert, i és que realment al final si agafes un no enganxa i l'altre enganxa massa, el material és molt dolent. Has d'acabar gastant el doble per fer el mateix.

Arribes a explicar com has de barallar-te amb altres companys per aconseguir material.

Sí, això és cert. Ingressa un pacient i moltes vegades no tens a l'estoc de planta la medicació que necessites per aquest pacient. Al final et dediques a trucar a la resta de les plantes: 'escolta teniu aquesta medicació que no tinc?' I et diuen 'sí' o 'no' o 'només ens queda una i no te la podem deixar'. Això és el dia a dia de la sanitat en aquest país. Les retallades no són només en material, també en medicació. O fins i tot ingressa un pacient i li dius:“que vagi un familiar a casa seva i que es porti la medicació que té vostè a casa perquè aquí no la tenim o trigarem a tenir-la'.

Parles una mica de l'estira-i-arronsa que hi ha entre metges i infermeres, què hi ha de cert?

És cert que històricament sempre hi ha hagut una mica de tibantor entre la medicina i la infermeria. Cada un reclama el seu camp, l'època en la qual la infermera depenia exclusivament del metge ja ha passat fa molt. La infermera té funcions interdependents amb el metge, però té altres funcions pròpies, igual que el metge té altres funcions. I després n'hi ha d'altres de relacionades, perquè és lògic, atenem el mateix pacient. Però sí que és cert que hi ha aquesta petita tibantor històrica.

Amb tot, dius que la professió d'infermera és la més bonica del món.

Per a mi és la professió més bonica del món perquè et permet estar present en totes les èpoques de la vida de les persones. Tant quan neix, en l'època diguem més bonica, com acompanyar-la en el moment de la mort. Ets un espectador privilegiat de la vida humana.