Estimat Carlos, he llegit amb atenció el teu article ICV, atrapada por la derecha publicat a El País el passat 20 de desembre. L'estima i amistat que, com saps, et professo, m'animen a expressar-n'hi la meva opinió. Més enllà de la coincidència en aspectes parcials d'alguns dels teus arguments, crec que globalment teu article és injust amb ICV. I em dol.
Anem per parts. La complexa situació política catalana ve determinada per la sentència del Tribunal Constitucional (TC) sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (EAC) el 2010. Una sentència que tanca la via evolutiva de l'Estat de les autonomies cap a un Estat federal en l'actual marc constitucional.
Una sentència que impedeix a Catalunya estar còmoda dins Espanya. Una sentència que impedeix a “Catalunya viure d'una altra manera dins l'Estat espanyol”, una frase utilitzada per Azaña en el seu discurs parlamentari de 1932 de defensa de l'Estatut d'autonomia català que es tramitava a les Corts.
Però, a més, la sentència del TC suposa, al meu entendre, un xoc de dues legitimitats. La legitimitat democràtica que la societat catalana va expressar en el referèndum i la legitimitat institucional (evidentment també democràtica) del TC, en bona part erosionada per tot el culebró del propi tribunal.
I significa, si m'apures, un menyspreu i una ofensa a la voluntat i dignitat dels homes i dones que van dipositar esperances i il·lusions en el nou Estatut com a instrument de millora de les condicions de vida i com a nou marc convivencial entre Catalunya i Espanya.
Com superar el xoc d'aquestes dues legitimitats o com sortir del cul de sac en què es troba Catalunya després de la sentència? Aquesta és la qüestió. No trobo millor resposta que escoltar el que diu la ciutadania. Fer possible que la voluntat de la gent orienti el futur de Catalunya. Aquesta va ser i és l'orientació estratègica profunda de la posició d'ICV. “Que la gent parli, que digui què prefereix”.
En aquest sentit, acordar amb altres forces polítiques l'objectiu de “que la gent parli”, que a més sintonitza amb una demanda social avui majoritària, no només no em sembla repudiable sinó tot el contrari, profundament democràtic i imprescindible.
Una altra qüestió diferent és el biaix que en alguns aspectes pren aquest procés, el contingut de la pregunta (que no m'agrada del tot), les prioritats de les accions a realitzar, les possibles vies de la consulta, la independència com a horitzó irreal que fa desaparèixer els conflictes i els interessos de classe o l'allau de victimisme al qual se'ns sotmet amb relats, sovint, partidistes o sectaris, o fins i tot algunes posicions o votacions d'ICV que poden semblar confuses en un moment polític accelerat, entre molts d'altres.
D'altra banda, no podem ometre les dificultats que planteja el fet que els dos grans partits de l'Estat no estan en una dinàmica evolutiva cap a un Estat Federal, qüestió aquesta que propicia l'augment del sentiment independentista. Uns, el PP, en una cursa cap a un Estat unitari i uniformitzador que travessa tota la seva acció de govern. Els altres, el PSOE, que no van defensar políticament l'Estatut com una proposta federal modernitzadora de l'Estat i que mantenen unes posicions, en relació a aquest tema, insuficients (tot i que valoro el fet que per primera vegada plantegin la reforma de la Constitució).
La ubicació de Catalunya a Espanya, o fora d'ella, no és un problema jurídic. És un problema polític que té solucions jurídiques, com molt bé han afirmat des de Rubio Llorente fins a Francesc de Carreres; des Miquel Roca fins Herrero de Miñón. No és que no es pugui, és que no es vol.
Inferir de les posicions d'ICV en relació a aquest tema complicitats programàtiques amb CiU i indirectament amb el PP i, en conseqüència, la ruptura del fil conductor del catalanisme popular em sembla no només excessiu sinó injust. Per diverses raons. En primer lloc perquè ampliar la democràcia, i la consulta ho és, si es pot s'ha d'acordar fins i tot amb el diable. Acordar que la ciutadania expressi la seva opinió no pot ser condemnable.
En segon lloc, perquè la formació política més bel·ligerant contra les polítiques neoliberals, de retallades de drets i llibertats i de denúncia de la corrupció és, sense cap mena de dubte i a quilòmetres de distància, ICV. Del teu article, amic Carlos, se'n pot induir que som còmplices de les polítiques conservadores i això no és cert i em fa mal perquè la nova direcció d'ICV, de la qual jo ja no formo part en primer pla, fa esforços diaris al Parlament de Catalunya i fora d'ell per combatre les polítiques d'austeritat com no fa ningú més.
Finalment, teoritzes que ICV ha trencat la continuïtat històrica amb el “catalanisme popular” que va preconitzar el PSUC. He de confessar que quan vaig llegir aquesta afirmació vaig quedar perplex. No van pactar el PCE i el PSUC la transició democràtica amb sectors del règim franquista que tenien de tot a les esquenes? Es van convertir en còmplices de les polítiques dels governs de la dreta?
Reprodueixes textos del PSUC per afirmar que ICV ja no és així. Com segur que els coneixes, t'estalvio documents assemblearis d'ICV amb un contingut similar -per no dir idèntic-, salvant les distàncies temporals.
Però més enllà dels textos, “catalanisme popular” és fer una campanya política i social en contra de la reforma de les pensions. És dirigir-se a ERC per conminarlos a no donar suport a les polítiques i al pressupost de CiU. Catalanisme popular és confrontar amb CiU defensant la sanitat publica; és donar-li tot el valor que té al món del treball. Catalanisme popular és defensar l'eliminació dels concerts educatius que separen nens de nenes. Catalanisme popular és defensar un país sense desigualtats.
Dius que oblidem el catalanisme popular. Nosaltres tenim la percepció d'estar, sovint, massa sols políticament, defensant les classes populars i lluitant per una articulació política de totes les energies socials que volen una altra Catalunya. Una Catalunya on hi càpiguen “totes les Catalunyes”.
Per acabar, voldria dir-te que, des de la discrepància de la teva tesi de fons, agraeixo la sinceritat i honestedat dels teus plantejaments. Ens faran reflexionar per corregir els errors que segur que cometem. En la confiança que, defensant els interessos dels més vulnerables, sempre ens trobarem.
Una abraçada,
Joan Saura
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
