eldiario.es

Menú

Contra el frontisme, les ciutats

Els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dos, sinó múltiples cultures i llengües, de manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents.

- PUBLICIDAD -

"He de confessar que sent jove em va fer molta impressió la lògica dialèctica davant de l'aristotèlica:" A "o" no A ", diu Aristòtil. O som o no som." A "i" no A "diuen Hegel i Marx. És dir, som i no som ". Així escrivia Pasqual Maragall el 2002, poc abans d'assumir la presidència de la Generalitat.

Un dels efectes més preocupants de la crisi catalana d'aquests últims anys és, precisament, la imposició d'una lògica binària en relació a la qüestió nacional, una lògica allunyada de la complexitat i, encara més, de la dialèctica: cal ser necessàriament " espanyol" o " català", " unionista" o " independentista". Aquells que tracten d'escapar d'aquests plantejaments són ratllats, despectivament, d’" equidistants", " ambigus" o coses pitjors.

L'evolució vertiginosa dels esdeveniments en els dos últims mesos ha exacerbat encara més aquesta dinàmica. Així, la vella admonició d'Antonio Gramsci contra els indiferents, "viure significa prendre partit", ha estat utilitzada de manera reductiva en discursos i cartells per indicar que havia de triar de manera indefectible entre dos contraris, entre blanc o negre.

Ara bé, els plantejaments binaris no responen a la realitat de la societat catalana, on conviuen no dos, sinó múltiples cultures i llengües, de manera que molts ciutadans no sabrien (ni voldrien) definir la seva condició en termes excloents. Precisament, el que està en crisi a tot Europa és la noció de l'Estat westfalià, on el conjunt de la població compartiria la mateixa cultura, la mateixa llengua, les mateixes creences, la mateixa "identitat".

D'altra banda, en termes polítics, els posicionaments dicotòmics porten a la configuració de blocs antagònics i desplacen la discussió sobre qualsevol altre tema. De fet, no hi ha cap dubte que aquells que, des dels governs de la Generalitat i de l'Estat, han encapçalat la deriva dels darrers temps han obtingut un èxit notable en desviar l'atenció d'altres qüestions incòmodes pobresa, corrupció - i en bloquejar l'ascens de forces polítiques i moviments que podien posar en risc la seva preeminència.

Avui, el major perill que existeix en la societat i en la política catalana és la consolidació d'aquests fronts tancats i antagònics. El frontisme sobre la qüestió nacional enquistaria inevitablement el conflicte i dificultaria el seu tractament durant dècades, tal com demostren les experiències d'Euskadi i d'Irlanda del Nord, per posar només dos exemples. D'altra banda, si es transmetés al conjunt del cos social, el frontisme podria acabar danyant el fonament bàsic de la nostra societat: la voluntat que la riquesa de la diversitat no es converteixi mai en motiu de discriminacions o fractures.

Així doncs, davant les eleccions del proper mes de desembre i en l'etapa que seguirà, s'ha d'evitar per tots els mitjans la formació de dos blocs antagònics irreconciliables, i potenciar en la mesura possible les posicions que busquin un punt de trobada i una sortida dialogada. No serà una empresa fàcil i els últims esdeveniments -la declaració d'independència del 27 d'octubre, la repressió de l'1 d'octubre, la intervenció de l'autonomia i l'empresonament de bona part del govern electe- dificulten molt aquesta tasca. Però sense aplicar-se a ella no serà possible trobar alguna sortida al laberint en què ens trobem.

En aquest context, els poders locals de Catalunya poden tenir un paper decisiu. Fins ara, en una situació polaritzada per l'enfrontament entre els governs de la Generalitat i de l'Estat, el paper dels ajuntaments ha corregut el risc d'aparèixer com a subsidiari o instrumentalitzat. Ara, amb la Generalitat escapçada i el govern de l'Estat llançat a una ofensiva recentralitzadora, la representativitat i legitimitat dels governs locals prenen un relleu particular. Són l'administració més propera a la ciutadania i el seu posicionament podria resultar clau per trencar la polarització i apropar, en la mesura del possible, una sortida negociada que és el que desitja la majoria de la ciutadania catalana.

Especial rellevància tindria en aquest context un pronunciament conjunt dels alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats de Catalunya per exigir la reconducció de la situació present. Davant la intransigència repressiva i la ceguesa política del Govern de l'Estat, davant els errors difícilment excusables i les presses temeràries de l'independentisme, podria proposar-se que aquesta reconducció partís de tres pilars: la recuperació plena de l'autogovern mitjançant la derogació de les mesures derivades de l'aplicació de l'article 155; la posada en llibertat de tots els que -per raons polítiques- es troben ara en presó preventiva i, finalment, l'expressió directa de la voluntat popular en un referèndum acordat sobre el futur institucional de Catalunya. Una declaració dels ajuntaments de les principals ciutats de Catalunya en aquests termes no podria ser ignorada per les forces polítiques que concorrin a les eleccions, ni pels poders de l'Estat, ni tampoc per les institucions europees. I constituiria un raig de llum per a la ciutadania.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha