Has elegido la edición de . Verás las noticias de esta portada en el módulo de ediciones locales de la home de elDiario.es.

CV Opinión cintillo

La dimensió catalana de València i viceversa. I les Illes

0

Status questionis

Senyor President:

Els meus respectes per la institució que vosté representa i per la seua persona com a President de la Generalitat Valenciana.

Vull posar a la seua consideració algunes ‘coses’ que a molta gent d’aquest país (valencià) preocupa i sorpren.

En primer lloc, justifique i descric a què i a qui em referesc quan dic ‘molta gent’. Amb ‘molta gent’ vull dir, senyor president, una gran quantitat de població, una enorme quantitat de població que no l’han votat a vosté -alguns, si!- i que podriem qualificar com a gent que contempla inexorable la pervivència d’aquest país nostre, amb la seua llengua milenària i amb la seua vernacularitat intercultural pastada i decantada al llarg de molts segles.

Hi ha dos fronts. Una part xicoteta, però molt potent: són les persones que ho donaran tot per eixa perivència; són persones que en algun moment van experimentar una commoció intensa i torbadora quan descobriren sobtadament la seua pròpia mare, de la qual no tenien notícia i de la qual havien estat sostretes. La gent d’aquest primer i reduit bloc són persones tocades per una determinació: no tornar a perdre sa mare de cap de les maneres. Són persones que es reconeixen ràpidament entre elles, s’oloren i s’atrauen com a germanes i germans. Són pocs, si es compara amb l’altre front, però són infifnitament més dels que hi havia fa 20, 30, 50 ó 150 anys. Aquestes persones, senyor president, són rent, són ferment, són com la mare del vi, que en contacte amb els seus connaturals, multipliquen el seu torbament i contagien eixa determinació inexorable de pervivència per damunt de tot. Realment, senyor president, hi ha molt de rent en el País Valencià. Però molt! 

El segon front és una multitud enorme, immensa, de veines i també de veins que ja no pateixen la síndrome de l’autoodi que abans afectava gairebé tota la població; i en segon lloc, són gent que veu simplement amb simpatia que els seus fills estudien en català (valencià, com diem habitualment), gent que somriu interiorment quan veu que els autobusos estan retolats en la llengua dels seus rebesavis o quan senten el President de la Generalitat d’ací o algun ministre o la televisió parlant en la llengua pròpia (que fou la llengua franca des del trans-Pirineu fins a Múrcia o Sardenya, com vosté sap perfectament).

D’aquest segon front multitudinari potser tindrà vosté indicis pels milers i milers de persones que participen en les Trobadess d’Escoles en Valencià de fa ja un bon grapat d’anys, en moltes comarques del País Valencià.

Però, què fa senyor president?

Aquest enorme sector de població va esbatanant els ulls veient i escoltant en els darrers nou mesos una ‘disparà’ de disbarats que vosté i els seus col.laboradors van amollant a discreció. 

Està vosté fora de joc, senyor president. Va vosté traient de la butxaca propostes ràncies totalment immenjables, idees opaques i indiscernibles, formulacions paraplègiques o escleròtiques al menys, observacions desconcertants, volantins il.lusoris, cabrioles equívoques, insídies fraudulentes... ‘xorraes’ en general. Tot plegat va configurant, senyor, una espècie de sainet dramàtic, que hom no sap per on agarrar-ho. Fa l’efecte que ve vosté d’algun indret encapsulat, en una bombolla anacrònica enquistada en un atzucac oblidat pels valencians actuals. Fa l’efecte que vol vosté arribar a l’eixida del teatre botant les files de butaques en compte de circular pels corredors habilitats.

Un enorme sector de població té la sensació i, cada cop més, l’evidència que vosté està servint una maniobra fraudulenta, una operació capciosa, que no se sap fins on vol arribar. Aquesta sensació, evidència ja, ve avalada per eixa manera que té vosté de parlar: parla molt vosté, parla de pressa, sense pauses ni alé. A mi em recorda aquells charlatanes de la meua infantesa que enredraven els vianants venent futileses i regalant collonades. Vosté és un triler, veritablement: un xerraire, com diuen a Barcelona.

Recorde una entrevista que li van fer quan era encara president de la Diputació d’Alacant. Deia: “valenciano..., castellano...: yo cuando me hablan en valenciano no me doy ni cuenta que me estan hablando en valenciano... Claro que lo entiendo...” Em vaig quedar pensant un moment, dubtant que potser podia ser això una postura positiva respecte a la llengua. Però després he vist clar amb les seues declaracions i mesures polítiques, que vosté el que passa és que no vol ni parar esment, ni vore-la ni sentir-la, la llengua eixa...

Efectivament, vosté no vol preocupar-se en absolut per la llengua ni per la cultura. Per això ha dit coses tan peregrines -i malicioses- com: “hay que descatalanizar el valenciano”. És com si diguera: “hay que descastellanizar el andaluz”, cosa que no se li acudiria dir mai, clar! I què és el que vol dir amb això? Doncs amb això, vosté agafa una destral i poda l’arbre lingüístic tallant-li els sinònims i les expressions equivalents: un empobriment col.losal, intolerable per a qualsevol idioma normal.

Què més diu vosté? Diu, per exemple: el valenciano que se ha de utilizar es el de la calle“. I què és el que vol dir amb això?. Doncs amb això vosté posa en marxa una campanya brutal per a empeltar i nativitzar tots els castellanismes que la nostra parla ha anat incorporant per la pressió i la preponderància del castellà, al temps que va deixant caure de l’arbre els mots vernacles secs que han anat abandonant-se i substituint-se per paraules castellanes.

Dues armes letals: privar la llengua d’un gran percentatge de paraules i expressions; i injectar-li bones dosis de termes castellans, és a dir, de la llengua que dia a dia va substituint el valencià. El futur de la nostra llengua arribaria així en quatre dies a tindre l’aspecte del gallec que sentim de tant en tant a la televisió en boca de Feijoo, per exemple: un castellà amb algunes terminacions i un poc d’accent gallec: la substitució lingüística consumada.

Vosté, xarrant, xarrant i xarrant prepara la mort del valencià des de distintes estratègies. I, per fer-ho de manera neta, dóna la Conselleria de Cultura als enemics declarats del nostre poble. Si la bandera d’Espanya és matar la llengua i el país, jo senyor president vull deixar de ser espanyol. I en tot cas, cantaré el “himno regional” suprimint la lletra “o”: per a (o)frenar noves glòries a Espanya.

Deixa vosté Vox que s’ocupe d’entretindre’ns als bons valencians amb atacs descarats a la llengua i la cultura. Vosté preten descarregar-se així d’eixa responsabilitat. I mentre això passa vosté va ordint les polítiques de dretes que li interessen de veritat: l’economia de l’explotació de les persones i del País, el servei als rics, i el dependentisme més submís a la tradició colonialista de Madrid. El dret dels seus defensats, senyor president, consisteix en privar de drets als naturals d’aquesta terra: econòmicament, i lingüísticament també: la substitució del País: l’anihilació del País.

Va vosté contra corrent, senyor president. La revolució cultural del 68 a casa nostra va implosionar un canvi de sentit en la trajectòria del País Valencià: després de 300 anys d’abandonament del català (la nostra llengua) per a usos culturals per la pressió de la dinastia i la cort castellana que s’apoderà de l’autoritat completa en les nostres terres de la “corona d’Aragó”, després d’acoquinar els nobles i il.lustrats valencians per la insolència d’una llengua forastera en boca de la cort, i després del pas de corró de la Nova Planta assolant l’estat valencià, prohibint l’us de la llengua, i rubricant la solsida de les institucions amb una massacre i assassinat de vora la tercera part de la població (pobles incendiats, poblacions deportades, ciutadans penjats dels arbres (no habían bastantes para colgar a todos los ‘traidores’), heus aci que en els anys 70 del segle XX, germina contundent l’us de la llengua a tots els nivells de cultura, educació i presència pública. Des de Madrid, l’artilleria ha continuat bombardejant Barcelona i València amb decrets agressius, però les defenses antiaèrees van neutralitzant bona part de la destrucció lingüístico-cultural; i a empentes i redolons, la restitució cultural i la llengua floreix i s’empodera. Va vosté contra corrent, senyor president.  Com diu Jeannette Winterson: què fàcil és destruir el passat i què difícil és oblidar-lo.

Recorda el que suara li explicava sobre la gent-rent? Doncs el rent que va creixent des del Romanticisme ací al País Valencià i als Països Catalans, s’ha fet imparable des dels anys 70 del segle XX. No intente vosté neutralitzar el rent, perquè campa per tot el territori i per tots els nivells socials. Vosté no “veu” el valencià ni quant li l’estant parlant ni mai. Però no jugue a menystenir-lo amb cabrioles de triler, perquè potser acabarà amb vosté. Encara que el paisatge lingüístic valencià en l’us diari perd llum i sembla que s’apagarà, no s’enganye, senyor president. La gent va un poc atabalada entre tanta globalització i tanta xarxa, i se passa al castellà molt a sovint, però el reflex dels besnets del tio Canya no s’esborra i continua present en les consciències.

Una proposició ...deshonesta o imperativa?

En canvi, jo propose a la seua consideració una idea magnífica que pot jugar vosté perfectament; sobre tot si hom para compte com és vosté d’atrevit i ràpid en els seus objectius.

Mire. La societat valenciana necessita com l’aigua un apretó per acabar articulant-se i mostrant una cara ben respectable: és un requisit precís per al seu autèntic creiximent i pel seu paper en la relació amb les altres comunitats humanes més o menys veïnes.

En la seua mà està  moure una fitxa que només vosté pot jugar en aquest moment. Per entendre la idea, he de fer menció dels primers anys de la Renaixença a València, quan la dreta coliderava un valencianisme literari, fervorós de les glòries oblidades i dels escriptors clàssics en la nostra llengua. Teodor Llorente, home de dretes, patriarca de les lletres valencianes, coronat i aclamat per la multitud com a “poeta oficial de València”, durant l’Exposició de 1909; Wenceslau Querol i tants altres escriptors renaixentistes, també de dretes, tingueren sempre clara la unitat de la llengua de València, Catalunya i les Illes; i així ho proclamaven amb orgull. La fundació de Lo Rat Penat i dels Jocs Florals de València en els que es mantenia una relació amb escriptors i personalitats culturals catalanes que eren convidats a participar.

El mateix Teodor Llorente junt a Constantí Llombart, escriptor valencianista i home d’esquerres convivien i compartien en Lo Rat Penat i en els Jocs Florals la seua déria comuna per la recuperació de la llengua en la creació literària.

Eixa és la idea, senyor president. La llengua no és de dretes ni d’esquerres, la catalanitat lingüística és tant de dretes com d’esquerres. I a les terres valencianes cal clausurar aquella guerra lingüística que tant va dividir la població. Actualment aquella guerra està ja molt atenuada, gràcies -entre altres causes- per la intervenció del seu mentor el president Eduardo Zaplana creant l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en connivència amb el president de la Generalitat de Catalunya.

Actualment aquella guerra està ja molt atenuada, però continua cremant un poc, com les brasses sota la cendra. Per a la societat valenciana seria un bàlsam terapèutic, seria un aire fresc i oxigenant que el valencianisme en els nostres dies deixara de ser patrimoni de l’esquerra; però no un valencianisme anticatalanista, sinó ben al contrari.

Si la dreta maniobrara i fera una reflexió positiva sobre la dimensió catalana de València, sobre la dimensió valenciana de Catalunya i de Mallorca, sobre la dimensió mallorquina de Catalunya i de València, si això passara, la nostra societat valenciana carregaria una gran dosi d’energies i de vitalitat, accediria a la liquidació definitiva de les restes d’aquell autoodi que ens feia menysprear-nos per ser com érem i miraria el futur amb una visió ambiciosa i assossegada.

Butonis fora!, senyor president; pallassades fora!, insídies entre paisans, fora!. Tots a una veu: ara si!. Concòrdia i col.laboració amb catalans i mallorquins!. Ningú annexiona ningú. Ser valencià és la nostra aportació a la llengua i la cultura comuna. S’acaba definitivament fer de satèlits de Madrid. S’abandona amb veu alta i clara la doctrina ‘dependentista’ i l’auto-obligació de ser una terra submisa i pendent d’esperar les consignes de Madrid. Una dreta així seria una dreta compromesa amb el seu poble. Siga vosté espanyol d’una altra manera, senyor president. Mire d’aconseguir que aquesta altra manera de ‘ser espanyol’ siga considerada com una actitud pròpia d’un estat espanyol ben construit d’una vegada per sempre.

Jo imagine que llegint aquests últims paràgrafs a vosté se li ha posat mala cara, potser els cabells se li han eriçonat i sent un oix insuportable. Ho entenc. Però, atenga: açò que li estic proposant no és una broma. Potser un sector de valencians del seu partit, troben un encaix més cómode, potser hi haurà nova gent que trobe en el seu partit un lloc confortable. Potser perdrà quatre militants (que tornaran al solc), però segur que guanyarà vots, i vots de qualitat. Hi ha valencians amb dimensió catalana en el seu partit. Ho sap vosté? Segur que hi ha molts més dels que vosté calcula. Estan tots ben callats. Ja se’n guardaran prou...!. I hi ha valencians de dretes amb dimensió catalana que podrien fer-se del seu partit. Açò no hauria de ser necessàriament una revolució en el seu partit de dretes, sinó una metamorfosi sorprenent, modernitzadora i civilitzada. En canvi, per a la terra valenciana si que seria una gran i saludable sacsejada. Mentre no hi haja una dreta valenciana, valencianista amb dimensió catalana, que coincidesca i ‘faça pinya de país’ amb l’esquerra valencianista, aquesta terra continuarà arrastrant un trauma. Quan la dreta torne a ser raonable i admeta tranquil.lament la dimensió catalana de València i viceversa ... i les Illes, en eixe moment començarem a caminar i a ‘anar per feina’, com diuen a Barcelona. El país necessita la ‘dreta-valenciana’ raonable.

Simplement té vosté que parar compte quan li parlen en valencià, senyor president. Fent-ho, acabarà per reconéixer la mare perduda. I al.lucinarà, en el bon sentit del terme. I un bon dia es trobarà convencent al sector reticent de paisans seus de la Vega Baixa de que estudiar valencià els convé molt i, a més, és preciós.

Hem d’eixir al carrer

No vull semblar somniatruites, com diuen els del nord, ni optimista-poc-trellat. Sóc conscient que pot vosté fer molt de mal a la pervivència de la llengua i del país: vosté directament i pels seus còmplices responsables de Cultura del seu Govern. ‘Fragilitat’ és l’estat permanent de la nostra llengua. Però no acabarà amb el país de cap de les maneres, no es faça il.lusions! Ara bé: hem perdut massa temps i no podem aguantar eixe retrocés que vosté vol implantar. Tinga coneiximent, si us plau, senyor president! I escolte esta cançó: Viurem, viurem, per damunt de tot viurem!

És per això que vull sumar la meua discreta veu -com una més- a totes les veus de col.lectius, entitats, professionals i personals que estan convocant a una gran manifestació el dia 27 d’abril en la que caiga vosté en el compte que li estan parlant en valencià (ara si, per favor, pare atenció!) una multitud immensa de valencians que reproven enèrgicament els seus embolics i les seues polítiques i els seus projectes de llei que volen assestar colps de destral a l’arbre lingüístic i als drets de la població. Perquè pare vosté compte que la llengua no té drets ni és maltractada ni és afavorida. La llengua no és res, no existeix. Els que existeixen són les persones que la parlen. Eixes persones són les que tenen drets, els que són maltractats o afavorits. Són els que li parlen en valencià.

No sé si ho aconseguirem. No sé si s’està treballant suficientment la convocatòria d’aquesta manifestació. No sé si arribarà voste a percebre la immensitat de població que reprova la seua política bananera de triler baratet, a hores d’ara. Si la gent jove no ix al carrer, -potser és que tenen unes altres maneres de manifestar-se-  considere vosté, senyor president, igualment que som molts més dels que vosté podrà manipular.  

Etiquetas
stats