eldiario.es

Menú

ENTREVISTA | Sandra Martín

“Em va sorprendre la supèrbia de Camps i la fredor del PP durant tota la comissió”

La socialista Sandra Martín ha presidit la comissió d’investigació en les Corts sobre l’accident de metro de València, que va costar la vida a 43 persones i en què en van resultar ferides 47

A Alacant pràcticament ni ho vam saber i, al cap de nou mesos, t’adones de l’apagada informativa que hi va haver i de com va ser de greu”

El dia que més satisfacció vaig sentir va ser quan hi van comparéixer les víctimes, perquè van parlar tant com van voler”

- PUBLICIDAD -
La diputada autonómica socialista Sandra Martín

La diputada autonòmica socialista Sandra Martín

L’alacantina Sandra Martín, llicenciada en dret per la Universitat d’Alacant i advocada, ha debutat aquesta legislatura com a diputada autonòmica i ho ha fet, com es diria popularment, ‘amb picadors’. La vicesecretària general del PSPV alacantí ha estat la presidenta de la comissió d’investigació sobre l’accident de metro del 2006 a València –va costar la vida a 43 persones i en va ferir 47 més–, que al juny en presentava les conclusions al cap de nou mesos intensos de sessions parlamentàries.

Com va anar l’experiència de presidir una comissió d’aquestes característiques?

Era la primera vegada que em veia en una situació semblant i la vaig afrontar amb moltes ganes, un mena de repte per a saber què hi havia al darrere. La meua experiència sempre havia consistit a estar a l’altra banda, com a advocat, no dirigint el debat, concedint la paraula o llevant-la, tot i que em sembla que n’he tret poques. La veritat és que han estat nou mesos de faena molt intensa. I encara més tenint en compte que a Alacant, fa deu anys, pràcticament ni ens vam assabentar del tema, malgrat la magnitud. Els meus companys als ajuntaments van rebre un comunicat d’un paràgraf en què se’ls deia que crespó negre i banderes a mig pal. Ara t’adones de l’apagada informativa que hi va haver i de com va ser de greu.

I al cap de nou mesos, quin balanç fas del que has viscut?

Doncs al principi, quan entres, tot és nou; no coneixia ni tan sols els companys diputats dels diferents grups més enllà de l’hola i adéu. Durant aquests nou mesos ens hem anat coneixent i he aprés moltes coses. A més, hem comptat amb la col·laboració dels lletrats de la casa a cada moment, però és cert que els ulls amb què ho veus els primers dies no són els mateixos amb què ho veus els últims.

Reconec que alguna vegada els meus companys s’han comportat com si foren xiquets i els he hagut de cridar a l’ordre

I com a presidenta, et fa la sensació que en alguns moments has hagut d’actuar com a mestra de guarderia o d’escola?

(Somriu) No... i sí de vegades. Sí que és cert que hi ha hagut moments en què els representants dels grups es xafaven constantment i, molt a desgrat meu, havia d’alçar la veu, cridar-los a l’ordre o, fins i tot, llevar-los la paraula, perquè no podia posar-hi ordre. Reconec que he arribat a dir-los alguna vegada que semblaven xiquets. Més que res, en aquell moment, a mi el que em feia mal era veure els familiars de les víctimes, perquè jo pense que els meus companys, quan estaven immersos en el ‘brogit de la batalla’, no s’adonaven que els familiars estaven darrere. Però jo els veia constantment i pensava en la integritat que traspuaven perquè aguantaven estoicament sense fer cap comentari... Només una vegada van fer un comentari molt concret.

I de baralles entre diputats, també n’hi ha hagut?

Sí que és cert que n’hi ha hagut, sobretot entre Alfredo Castelló (PP) i Rubén Ibáñez (PP) amb Alexis Marí (Ciutadans); quan hi estava Toni Subiela (C’s) hi havia més tranquil·litat. Hi ha hagut grans enfrontaments, perquè no callaven, amb comentaris, tallant-se la paraula, i seguien i seguien. I no tan sols ells, n’hi ha hagut més també, tot i que afortunadament no hi ha hagut estirabots ni faltes de respecte greus. Tot ha transcorregut en el marc del debat parlamentari i mai no han continuat fora, i jo ho agraïsc, per descomptat.

Què t’ha cridat més l’atenció en tot aquest temps?

Sens dubte, la compareixença de Camps. A totes les persones compareixents, foren càrrecs, exalts càrrecs, professionals, familiars..., se les notava tenses, una mica nervioses. Francisco Camps, però, va ser l’únic compareixent que no estava nerviós, que va romandre tranquil durant tota la compareixença. Em va cridar moltíssim l’atenció.

Pel que fa a l’expresident de la Generalitat, com definiries la seua actitud?

Hi va actuar amb supèrbia, fanfarroneria i despotisme. Durant un moment, fins i tot va provar de dirigir el debat, per això li vaig haver de recordar que ja no era el president de la Generalitat, encara que en gaudisca del tractament tota la vida, i que era jo qui dirigia la comissió. Una situació que es va repetir amb Lola Johnson, que em va advertir que alguns dels portaveus dels grups ja havien consumit el seu temps. Li vaig haver de dir que això ho decidiria jo.

Però no van ser els únics que van mostrar aquesta actitud. ..

Juan Cotino també hi va actuar amb una certa supèrbia. Durant tota la seua intervenció va reivindicar la seua actuació i va defensar que havia actuat bé després de l’accident i que va fer tot allò que humanament havia de fer, malgrat que no s’entenia molt bé el seu paper, ja que no tenia cap responsabilitat assignada pel Consell durant la gestió del sinistre. No obstant això, donava recapte a tot i eixia constantment.

La aliantina Sandra Martín, diputada en las Corts valencianes por el PSPV

I els familiars presents en tot moment…

Sí, i jo em preguntava: “Què deu pensar aquesta gent quan sent determinades coses?”. Com ara quan Camps deia que no sabia què era H&M Sanchis o quan van declarar els tècnics dels FGV i els sindicats, que parlaven de les deficiències i que ho havien denunciat, o quan van sentir que l’accident era previsible i evitable, dues paraules que a mi em va costar molt de dir. Van aguantar en tot moment amb el màxim respecte a la comissió. Al final, les víctimes han arribat a ser un membre més de la comissió.

Han estat els testimoniatges dels familiars els moments més difícils?

Hi ha hagut compareixences molt dures i no solament les dels familiars de les víctimes. La compareixença de Beatriz Garrote va ser molt dura, però, potser perquè ja l’havies sentida abans, sabies què explicaria; a mi em va sorprendre la de la doctora del SAMU, Carolina Ligorit. Va ser terrible, tot i que va ser molt respectuosa, exquisida a l’hora de triar les paraules, malgrat que el seu testimoniatge va ser molt desagradable; no obstant això, no l’havien cridada en deu anys. Sens dubte, va ser la compareixença que més m’ha marcat. Quant al testimoniatge de Beatriz Garrote, va ser molt dur, va plorar des del principi fins al final, i unes quantes companyes presents en la comissió, també. I no tan sols durant aquells moments, n’hi ha hagut d’altres en què a les meues companyes Ana Barceló, Fabiola Meco o Isaura Navarro els han vingut les llàgrimes als ulls. Reconec que el dia que van testificar les víctimes va ser el que més satisfacció vaig sentir, perquè van parlar tant com van voler.

Després de tot aquest temps i conegudes les conclusions de la comissió, quina sensació queda?

Jo recorde les primeres paraules de Beatriz Garrote en les Corts, en què va demanar que els tornàrem la dignitat, una dignitat que no calia tornar-los perquè han demostrat tenir-ne molta durant aquests deu anys. La sensació que em queda a mi és que el tracte que van rebre va ser molt injust i ara se’ls ha fet un reconeixement que fins ara no havien tingut des de la Generalitat i des d’un president que mai no es va reunir amb ells. I el que em sembla absolutament indecent és que es done la culpa de tot al maquinista. Això és molt injust, perquè, encara que l’home haguera comés una equivocació, això no lleva l’estat en què estava la via, els problemes de velocitat, les condicions dels maquinistes, que no hi havia pla de seguretat en vigor. .. Tot això ha de fer molt de mal a les víctimes.

I quines coses t’han sorprés?

La fredor del PP. Jo entenc que la posició que tenien era difícil, però també pense que, si des del primer moment hagueren adoptat una altra actitud, les coses haurien estat diferents. La seua posició sempre ha estat defensar la comissió del 2006 i que tot es va fer bé; fins i tot crec que el seu vot particular el tenien fet des que va començar la comissió, mesos abans. Com a màxim, l’únic que han arribat a reconéixer és que la gestió es podria haver fet d’una altra manera i que les instruccions de H&M Sanchis als compareixents del 2006 van ser un error.

- PUBLICIDAD -

Comentar

Enviar comentario

Enviar Comentario

Comentarios

Ordenar por: Relevancia | Fecha