Dins el marc del neoliberalisme global que erosiona la competència dels Estats sobre els seus propis recursos territorials, les fronteres de l'Estat-nació no són una excepció. L'Estat ja no només delega els recursos i assumptes interns susceptibles de dotar de beneficis a l'empresa privada, també privatitza la gestió de les seves vores, aquesta prima i complexa línia de trobada amb l'altre, ja sigui un altre Estat, persona o organització. La gestió de les fronteres no només es privatitza, es realitza des d'una òptica cada vegada més militarista. La frontera, sigui urbana o estatal és una veritable declaració d'intencions política cap al que podríem definir com “l'altre”, aquell que ve de més enllà de la frontera i viu una trobada amb aquesta.
És a la frontera on es mostra la nostra obertura física, social i política al món. Quan la gestió s'endureix, militaritza i privatitza s'acaba tenint un impacte cognitiu en el si de la societat, perquè la militarització progressiva d'aquest punt de trobada que són les fronteres ens acaba ensenyant que l'altre, el que ve de fora, és un estrany de qui cal defensar-se. Això ens retrotreu al model de fortalesa medieval, on calia defensar-se dels bàrbars, per a això s'aixecava una muralla, i tota aquella persona indesitjat per al sistema intern quedava fora d'ella. En aquest context parlar d'Europa-Fortalesa no només és pertinent, sinó també necessari i urgent.
La privatització de les fronteres europees s'està realitzant de dues maneres; d'una banda es deleguen diferents funcions relacionades amb la gestió a empreses militars i de seguretat privades. De l'altra, s'arriben acords amb països fora de la UE com és el cas de Turquia i Líbia, perquè siguin ells els que tanquin les seves fronteres, més a prop dels grans fluxos de refugiats. D'aquesta manera hi ha un primer mur de contenció per a l'Europa-Fortalesa que estableix el seu front en tercers països. Líbia suposa un dels principals punts de sortida per a les persones que prenen la mediterrània com a via d'escapament, i el seu cas és especialment denunciable. És en 2002 quan el Consell Europeu decideix dotar de recursos a Líbia per transformar-lo en el primer front europeu per a la gestió de la immigració, per a això, dos anys després, s'aixeca parcialment l'embargament d'armes, vigent des de 1986, sobre el país i així poder enviar l'equip necessari. El que demostra un ús dels embargaments d'armes per part de la UE més d'acord als seus interessos estratègics que a un compromís polític respecte a l'exportació d'armes.
El 2007 la UE signarà un acord amb Líbia en matèria de gestió de fronteres, en el qual s'atorgarà al país 60 milions d'euros per a la compra d'equips de gestió i vigilància. Aquest any el pressupost de l'agència europea per a la gestió de fronteres, Frontex, és de 42 milions, el que ens ajuda a donar-nos compte del suport econòmic que va rebre Líbia en aquest sentit. A més Itàlia, signarà pel seu compte un acord amb Líbia en 2008 anomenat “Pacte de l'Amistat” pel qual Itàlia pagarà a Líbia 5 mil milions de dòlars en els següents 20 anys. Serà una de les empreses militars de seguretat privada europees més grans, Finmeccanica, la principal beneficiària d'aquest acord, i la responsable de desenvolupar el sistema de vigilància de la frontera Líbia, entre altres tasques.
Aquesta relació entre empreses militars privades i els Estats europeus per gestionar les fronteres és, avui en dia, un mecanisme cada vegada més comú. Les empreses com Finmeccanica, G4S, Indra, Thales o Airbus, ofereixen tot tipus de serveis, des de la fabricació d'armament, sistemes integrals de vigilància de fronteres, fins a la gestió de Centres d'Internament, passant per la seguretat dels vols de deportació, i són clients habituals de l'agenda europea de control i protecció de fronteres (Frontex). A més, molts Estats encarreguen a aquestes empreses anàlisi de seguretat, el que produeix una mercantilització de la nostra seguretat, ja que queda subjecta a interessos empresarials. El pressupost de Frontex ha passat de 6 milions d'euros el 2005 a 238 milions el 2016, un camp de negoci en expansió per a les empreses militars privades. D'aquesta manera s'estableix un model de gestió no només privatitzat, sinó també militaritzat de les nostres fronteres.
No obstant això, la Comissió Europea considera Frontex una agència poc robusta en matèria i competències de gestió de fronteres, i el 2015 es crea una nova institució l'Agència de la Guàrdia europea de fronteres i costes. El mandat i competències de la nova Agència en alguns punts fonamentals li atorga més independència enfront dels Estats i competències àmplies en la seva capacitat d'ús de la força, on es contempla l'ús de munició durant l'exercici de les seves activitats. Un dels punts més polèmics és que s'estableix que l'Agència té capacitat d'intervenció en territori dels Estats membres de la UE sense el seu previ consentiment sota mandat de la Comissió Europea. El que, no només permet l'entrada d'agents armats, que en molts casos seran d'agències militars privades, en un Estat sobirà sense el seu permís, sinó que suposa una imposició política i de poder d'uns Estats sobre els altres, i la consegüent imposició de polítiques en matèria d'immigració. La privatització de les fronteres suposa una contradicció per a l'Estat-nació pròpia de la barreja entre neoliberalisme, flexibilitat de mercat, i militarisme, doctrina rígida de la seguretat. És a dir, la frontera s'endureix físicament a les vores territorials de l'Estat, però és completament porosa i plàstica en l'econòmic, amb l'impuls del lliure mercat, la supressió d'aranzels i el fenomen global de capitalisme financer. Tot això en un marc social mundial en què les xarxes i internet també fan que les fronteres es dilueixin, generant tensions en el concepte d'Estat-nació.
Tot això constitueix una irresponsabilitat per part dels Estats de la UE, ja que, d'una banda, estan delegant a empreses privades militars una qüestió bàsicament humanitària, que és rebre i acollir les persones que fugen de la guerra, de grans desigualtats econòmiques o de persecució política, per tant l'aposta política és militar davant una crisi humanitària. D'altra banda, i aquesta resulta bastant convenient per als propis governs dels Estats, la capacitat de rendició de comptes desapareix, ja que la població civil ho té molt més complicat per demanar comptes a les empreses privades per violacions de drets humans o altres gestions qüestionables.
Els Estats europeus han entrat en unes dinàmiques de les quals els resultés difícil sortir, l'aposta política i econòmica és dotar de recursos a empreses perquè gestionin les nostres fronteres, convertint-les en un lobby més poderós del que ja eren, deixant a les seves mans qüestions essencials per a la nostra seguretat, i fent d'Europa una antiga fortalesa medieval, que torna a bipolaritzar el món entre civilitzats i bàrbars; aquells que fugen de la persecució política, de la guerra i de la desigualtat econòmica.
