El llac Kivu i la divisòria de l'Àfrica

Al final, en l'últim moment, el cel es va obrir i vaig poder veure els volcans de Ruanda al complet, les seves siluetes i els seus cims, inclosa la del Bisoke, que és com un con perfecte truncat al capdamunt per fer encaixar al llac que amaga al seu interior. Després de quatre dies a Musanze, la ciutat més propera al parc nacional que protegeix els goril·les de muntanya, va ser mentre vagarejava camí a l'estació d'autobús ja per anar-me’n de la ciutat quan vaig poder albirar nítidament els cinc colossos.

A Musanze, que abans es deia Ruhengeri i que, com moltes ciutats i províncies, ha estat rebatejada per la voluntat del president Kagame de refundar el país a tots els nivells, també serveix el principi de netedat que es nota només arribar a la capital Kigali. Musanze està neta i això encara té més mèrit perquè, la majoria de carrers, excepte un parell o tres de principals, estan sense asfaltar.

A Musanze he recordat que a l’Àfrica tot és arranjable. Se m’ha caigut una vareta de les ulleres graduades i la solució més adequada seria la de buscar una òptica a Musanze, però no n’he sabut trobar-ne, així que, després de preguntar, em van portar a un botiga en la qual feien reparacions d’equips de música, televisors, vídeos... pura ferralla antiquada que, per algun miracle de l’encarregat de la botiga, segueixen funcionant. Són televisors de marca Telefunken, per entendre'ns, d'aquells que a Europa van deixar de vendre’s fa trenta anys. Amb les meves ulleres ni deu minuts va trigar el dependent en perpetrar un arranjament feble però suficient. Els dos primers minuts els va invertir en estudiar el mecanisme de subjecció. Després va prendre una gillette, va llimar una peça, va tallar una altra i ho va ensamblar amb un tornavís petitó. Genial! Visca l’Àfrica!

L'estació d'autobusos interurbans és d'allò més caòtic que he vist a Ruanda, però comparat amb d’altres terminals de l’Àfrica o de l'Àsia, és molt asesquible. I eficient. I ningú et mareja perquè li acabis comprant snacks o provisions per al viatge. A més, el meu destí, el llac Kivu, un lloc paradisíac que si no estigués enmig d'una de les regions més conflictives de l'Àfrica seria una meca turística, queda a menys de dues hores. El bus, que no va ple -Ruanda és un dels països méss densament poblats del món però mai dóna aquesta sensació- de seguida passa pel davant de l'edifici de la Fundació Dian Fossey: els continuadors del treball de la primatòloga ja no viuen a la selva sinó en pisos i cases de Musanze. Els temps canvien.

A Ruanda els paisatges es succeeixen ràpidament, canvien de turó en turó. Serpentejant per la vall, aviat els volcans es van quedant enrere. Perdem altura i la calor comença a apretar. Apareixen els primers camps on es conrea café. I, després d'un gir, sorgeix davant el llac Kivu, un dels més petits dels grans llacs africans, assentat sobre la Gran Vall del Rift, l'espina dorsal que parteix Àfrica en dues parts i una bretxa geològica que garanteix l'activitat sísmica i vulcanològica. El volcà Nyiragongo, responsable d'algun dels mals que afligeixen el Congo, presideix majestuós l'horitzó, però els núvols oculten el centelleig de la seva caldera de foc. Temps hi haurà per recórrer aquest llac explosiu, no per la seva situació geogràfica sinó pel metà que conté en les seves profunditats, i la divisòria entre una Àfrica prometedora i una altra malmesa, entre una Ruanda renascuda i un Congo que simbolitza el drama dels estats fallits.