eldiario.es

9

Síguenos:

Boletines

Boletines

David Dusster

  • Reacciones a sus artículos en eldiario.es: 163

Ghana, la creatividad del África viable

De Ghana se habla poco en la prensa occidental y eso, curiosamente, es buena señal. Se trata de uno de los países más estables, democráticos y libre de incidentes, y también de uno de los más prósperos del África occidental. Por eso, una visita por Ghana acaba siendo una experiencia inolvidable de creatividad, vistosismo y algarabía africanas en un entorno menos caótico y más asequible. Un viaje al África que sueña en presente.

Para descubrir lo esencial de la historia de Ghana, el primer país de la región que accedió a la independencia, en 1957, nada mejor que una visita al mausoleo de Kwame Nkrumah, el líder que guió al país en sus albores y uno de los grandes defensores del panafricanismo. Una gran avenida con dos estanques flanqueados con estatuillas de unos arrodillados tocadores de "abein", el instrumento de cuerno que se hace soplar para rendir honores a un personaje carismático, conduce al monumento en el que descansa Nkrumah para la eternidad desde 1992, cuando su figura fue rehabilitada públicamente.

Seguir leyendo »

Ghana, una Àfrica creativa i viable

De Ghana s’en parla poc als diaris d’arreu el món i això és un bon senyal. Es tracta d'un dels països més estables, democràtics i lliures d'incidents, i també d'un dels més pròspers, de l'Àfrica occidental. Per això, una visita per Ghana acaba sent una experiència inoblidable de creativitat, xivarri i colors de l’Àfrica en un entorn menys caòtic i més assequible. Un viatge per l’Àfrica que somia en present.

Per descobrir l'essencial de la història de Ghana, el primer país de la regió que va accedir a la independència, el 1957, res millor que una visita al mausoleu de Kwame Nkrumah, el líder que va guiar el país en el seu naixement, i un dels grans defensors del panafricanisme. Una gran avinguda amb dos estanys flanquejats amb estatuetes d'uns agenollats tocadors de "abein", l'instrument de banya que es fa bufar per rendir honors a un personatge carismàtic, condueix al monument en el qual descansa Nkrumah per a l'eternitat des del 1992, quan la seva figura va ser rehabilitada públicament.

Seguir leyendo »

Gorée, l’illa dels esclaus

Gorée, una petita illa a la qual s'arriba en una curt trajecte en una xalupa des de Dakar, segueix sent un dels escenaris més accessibles per respirar una de les memòries més tràgiques de la humanitat, la de l'esclavitud. I tot i que la visita a una de les puntes més occidentals d'Àfrica hauria de semblar trista pel seu passat d'abusos, l'esclat de vida de la benvinguda i la calma que es respira la converteixen en una experiència de plenitud. Almenys això es pensa mentre els nens es diverteixen en algaravia en arribar a l'embarcador de l'illa de Gorée, xipollejant despreocupats.

Gorée és una experiència única al Senegal. L'absència de cotxes i, per tant, de bona part dels sorolls de Dakar, sembla allunyar-la de l'Àfrica sobtadament. Les dones caminen elegants vestides amb el "bubú", el vestit tradicional, i el turbant, com si cada dia fos digne de la millor presència. Les buguenvíl·lies s'escampen pels murs de les mansions colonials. Les teulades vermelloses i els balcons de ferro de les cases recorden un passat més esplèndid. Tot i que el present és més bonic que decadent. Els artistes que des de fa dècades han convertit Gorée en un refugi bohemi exhibeixen les seves teles de vius colors, una expressió de la negritud. I es respira silenci, una sensació gens habitual a l'Àfrica.

Seguir leyendo »

Gorée, la isla de los esclavos

Gorée, una pequeña isla a la que se llega en una corta travesía en chalupa desde Dakar, sigue siento uno de los escenarios más accesibles para empaparse de una de las memorias más trágicas de la humanidad, la de la esclavitud. Y pese a que la visita a una de las puntas más occidentales de África debiera parecer triste por su pasado de abusos, el estallido de vida de la bienvenida y la apacibilidad la convierten en una experiencia de plenitud. Al menos eso se piensa mientras los niños se divierten en algarabía al llegar al embarcadero de la isla de Gorée, chapoteando despreocupados.

Gorée es una experiencia única en Senegal. La ausencia de coches y, por lo tanto, de buena parte de los ruidos de Dakar, parece alejarla de África súbitamente. Las mujeres caminan elegantes vestidas con su gran “bubú”, el vestido tradicional, y el turbante, como si cada día fuera digno de la mejor presencia. Las buganvillas se desparraman por los muros de las mansiones coloniales. Los tejados rojizos y los balcones de hierro de las casas recuerdan un pasado más espléndido. El presente es más coqueto que decadente. Y los artistas que desde hace décadas han convertido Gorée en un refugio bohemio exhiben sus telas de vivos colores, una expresión de la negritud. Y se respira silencio, algo impagable en África.

Seguir leyendo »

La ruta de la liberación de París

París, ciudad de paseos, enamora al caminante a cada verano. Y para andar, nada mejor que las riberas del Sena. El recorrido clásico, por la monumentalidad del margen derecho y la solemnidad del Louvre, suele ser suficiente para absorber la atmósfera de la capital francesa, pero una buena alternativa es hacer el tramo del boulevard Henri IV hasta el Ayuntamiento, el lugar de trabajo de la primera mujer alcaldesa de la ciudad, Anne Hidalgo, de origen español.

Precisamente Hidalgo, en su época de teniente de alcalde y coincidiendo con el primer mandato de José Luis Rodríguez Zapatero en el gobierno español, impulsó ese paseo, que es la parte final de la llamada Ruta de La Nueve, la ruta de la liberación, el recorrido de la columna que firmó la derrota de los nazis en París, una avanzadilla formada casi exclusivamente por republicanos españoles empujados al exilio. 

Seguir leyendo »

La ruta de l'alliberament de París

París, ciutat de passejades, enamora cada estiu. I per caminar, res millor que els marges del Sena. El recorregut clàssic, per la monumentalitat de la riba dreta i la solemnitat del Louvre, és normalment suficient per absorbir l'ambient de la capital francesa, però una bona alternativa és fer el tram pel boulevard Henri IV a l'Ajuntament, l’actual lloc de treball de la primera dona alcaldessa de la ciutat, Anne Hidalgo, d'origen espanyol.

Precisament Hidalgo, quan era tinent d'alcalde i coincidint amb el primer mandat de José Luis Rodríguez Zapatero en el govern espanyol, va impulsar aquest passeig, que és la part final de la trajectòria de 'La Nueve', el camí d'alliberament, la ruta que va seguir la columna que va signar la derrota dels nazis a París, una companyia militar d’avançada que estava formada gairebé exclusivament per republicans espanyols de l'exili.

Seguir leyendo »

Tánger, la puerta de entrada a Marruecos

Desde lo alto de la Kasbah, donde se encuentra antiguo palacio del sultán reconvertido en museo de historia, los hombres gustan de sentarse en bancos de piedra agrietados para admirar el Mediterráneo, para otear el continente que queda justo delante, Europa, apenas 20 kilómetros al frente, un difuminado de tierra oscura sobre el horizonte azul plateado. Tánger, tradicionalmente uno de los últimos faros antes de adentrarse en el océano Atlántico, sigue siendo hoy la mejor puerta de entrada para entender Marruecos y comenzar a comprender África.

En estos tiempos de ignominia en las vallas que desangran el sueño de inmigrantes sin visado ni suerte, las distancias entre Europa y África se reducirían, al menos mentalmente, con una visita a Tánger, abierta y cosmopolita, joven y dinámica, y a la vez, atrapada en el conservadurismo y la asfixia de un régimen encerrado. 

Seguir leyendo »

Tànger, la porta d'entrada del Marroc

Des de dalt de la Kasbah, on es troba l’antic palau del sultà reconvertit ara en museu d’història, grupets d’homes s’asseuen en bancs de pedra esquerdats per admirar la Mediterrània, per fer una ullada al continent que queda tot just davant, Europa, menys de 20 quilòmetres al front, un difuminat de terra fosca sobre l’horitzó blau platejat. Tànger, tradicionalment un dels últims fars abans d'endinsar-se a l’Oceà Atlàntic, segueix sent avui la millor porta d’entrada per entendre el Marroc i començar a comprendre l'Àfrica.

En aquests temps d’ignomínia a les tanques que dessagnen el somni d'immigrants sense visat ni sort, les distàncies entre Europa i Àfrica es reduirien una mica, al menys mentalment, amb una visita a Tànger, oberta i cosmopolita, jove i dinàmica, i a la vegada, capficada en el seu conservadurisme i agobiada per l’asfíxia d’un règim de mires tancades.

Seguir leyendo »

El llac Kivu i la tragèdia del Congo

El llac Kivu aclapara per la seva bellesa. Els distintius turons de Ruanda cauen fins les seves aigües assossegades. Vora el llac també hi ha més d’una platja de sorra blanquinosa i, de manera inesperada, mansions amb jardins tractats amb molta cura, garatges privats i reixes amb potents sistemes d'alarma. Aquesta imatge digna de la Suïssa més benestant es troba únicament a Gisenyi, la ciutat ruandesa que és el pas principal cap a la República democràctica del Congo. I, en realitat, aquest barri acomodat té molt a veure amb les circumstàncies dispars de Rwanda i del Congo, ja que moltes d'aquestes cases pertanyen, com es dedueix veient les matrícules dels cotxes ostentosos aparcats al seu interior, a congolesos que viuen a l'altre costat de la frontera per la protecció i la seguretat que troben a Ruanda.

A Gisenyi hi ha dos duanes amb el Congo. La "frontera gran" -així l'anomenen- és l'única per la qual poden circular els vehicles i per accedir-hi cal travessar aquest barri luxós amb vistes al llac Kivu. Hi ha poc trànsit a la frontera gran, tot i que de vegades fan cua, aparcats i carregats de paciència, desenes de camions de mercaderies, cotxes de luxe i tot terrenys de orgnizaciones humanitàries. A diferència de la barrera més refinada, la "frontera petita", a un parell de quilòmetres de la “gran”, és el lloc de trànsit de les persones. I, malgrat que ja se situa en un barri que no té res de opulent, la duana recorda el contrast entre els dos països: asfalt, ordre i diligència en el costat ruandès; fang, caos i retards en el congolès.

Seguir leyendo »

El lago Kivu y la tragedia del Congo

El lago Kivu abruma por su belleza. Sus calmas aguas están orilladas por las sempiternas colinas ruandesas, por alguna que otra playa de arena blanquecina y, lo más inesperado, por mansiones con jardines cuidados, garajes privados y verjas con potentes sistemas de alarmas. Esa estampa digna de la Suiza más pudiente se encuentra únicamente en Gisenyi, la ciudad ruandesa que es el paso principal hacia la República Democráctica del Congo. Y, en realidad, ese barrio acomodado tiene mucho que ver con las circunstancias dispares de Ruanda y del Congo pues muchas de esas villas pertenecen, como delatan las matrículas de los cochazos aparcados en su interior, a congoleses que viven al otro lado de la frontera en busca de la apacibilidad y la seguridad ruandesa.

En Gisenyi hay dos aduanas con el Congo. La “frontera grande”, la llaman así, es la única por la que pueden circular los vehículos y para acceder a la misma hay que atravesar ese barrio adinerado con vistas al lago Kivu. Hay poco bullicio en la frontera grande, aunque a veces hacen cola, estacionados y con paciencia, decenas de camiones de mercancías, coches de lujo y todoterrenos de orgnizaciones humanitarias. En contraste con la barrera de guante blanco, la “frontera pequeña”, a un par de kilómetros de la “grande”, es el lugar de tránsito de las personas. Y, pese a que ya se sitúa en un barrio que no tiene nada de opulento, la barrera evoca el contraste entre los dos países: asfalto, orden y diligencia en el lado ruandés; barro, caos y demoras en el congolés.

Seguir leyendo »