“Benvinguts a Ruanda! Deixin les bosses de plàstic a l'avió!”

Els anys i els viatges acostumen a formalitats insospitades a les duanes, però les arbitrarietats sempre acaben d’agafar per sorpresa. Al petit i monàrquicament turmentat arxipèlag de Tonga, per exemple, inquireixen sobre si hom té la intenció d'introduir material perniciós, sense especificar què és nociu i què no, la qual cosa permet que els oficials facin al seu gust. Però, tot i anteriors experiències, la prohibició en arribar a Ruanda va ser insòlita: les bosses de plàstic serien requisades. Ruanda, petit país al cor de l'Àfrica que encara, gairebé 20 anys després, lluita per enterrar la imatge d'un genocidi atroç, intenta imposar valors com l'ecologisme. Per això, abans que el visitant ho descobreixi a la duana, el sobrecàrrec de l'avió que acaba d'aterrar a Kigali, informa amablement pels altaveus: “¡Deixin les bosses de plàstic a l'avió!”.

Potser per l'avís a la cabina, almenys els clients habituals de les botigues duty free van tenir temps de recol·locar les compres a les maletes. Perquè com que ningú ja exhibia plàstics, no hi va haver controls d'equipatge a la terminal d'arribades. Terminal és un terme generós: Kigali té un d'aquests aeroports en els quals els passatgers van caminant de l'avió a les dependències per la pista. Enllestits els tràmits fronterers amb rapidesa i molta eficàcia -després la gent es queixa de l'Àfrica, però entrar als Estats Units, per exemple, és molt més martiritzant-, n’hi ha prou amb un recorregut pels carrers de Kigali, nets i lliures de bosses i papers a les voreres, per adonar-se de les excel·lents rareses ruandeses: una obsessió per la neteja i un ordre i assossec inaudits en el continent. I, per descomptat, qualsevol compra es lliura en una bossa de paper marró reciclat, com les que es veuen a les pel·lícules i sèries de televisió americanes.

Un grapat de venedors ambulants recalcitrants disposats a encolomar-te qualsevol cosa, des d'una memòria USB a una postal de goril·les, recorden, de tant en tant, que l'Àfrica és un continent de xivarri urbà. Kigali és una capital de carrers que pugen i baixen, de zigazagues extenuants, i horitzons de pujols clapejats per sostres d’uralita, que barreja l'exotisme d'Àfrica amb la tranquil·litat i l'asèpsia de Suïssa. Alguns l'anomenen, certament amb mala intenció, la Singapur d'Àfrica: perquè és una nació petitona, que ni arriba a la superfície de Galícia, envoltada per gegants territorials africans com la República Democràtica del Congo, Tanzània o Kènia, o perquè el seu creixement econòmic en l'últim lustre ha estat d'un 8% anual, digne dels dracs asiàtics en aquests temps de crisi. I, sobretot, per la deriva autoritària del seu president, Paul Kagame, un d'aquests líders austers i intel·lectuals que introdueix amb fermesa qualsevol regla o norma que li sembla apropiada per als seus ciutadans. Kagame té visions bondadoses de com ha de ser un país pròsper i en harmonia, però les fa executar a la força.

Així, els ruandesos, més que campanyes que fomentin la higiene, tenen lleis que obliguen a vestir-se amb roba neta o que regulen fins i tots hàbits domèstics. Entre d’altres coses, tampoc poden tenir comportaments sectaris -sense concretar més- ni els hi està recomenat que facin pública l’ètnia a la qual pertanyen. El mantra oficial, que es repeteix més per por que per convicció, és que no hi ha ni tutsis ni hutus, només hi ha ruandesos. Kagame, president des del 2003 i que s'està plantejant modificar la constiución per optar a un tercer mandat, té fama de ser persona espartana i tenaç o, segons ho miren els seus opositors des de l'exili o la presó, de ser obstinat i despietat. Diuen que dorm poques hores, sempre enfeinat revisant informes, detallats poble per poble. El problema, com a molts líders als quals els incomoda la democràcia, és que li manca sentit de l'humor i té tendència a enutjar-se amb els que pensen de manera diferent a la seva. Tampoc cal exagerar: Paul Kagame no és Robert Mugabe, el delirant dèspota de Zimbabue, encara que poc a poc està dilapidant el prestigi que es va llaurar amb la recuperació econòmica, moral i social de Ruanda .

En menys de dues dècades, Kagame ha aconseguit que el seu país sigui menys pobre i menys corrupte, i que la voluminosa ajuda exterior s'hagi traduït en realitats, en carreteres, hospitals i escoles, un fet que, malauradament, també és insòlit a l'Àfrica. Però l'èxit ruandès està transformant el Kagame admirat en un president tirànic.

Al vespre, els ratpenats comencen a agitar-se als arbres de l’escassament concorregut centre de Kigali. Una talla gegant de fusta, que representa una família de goril·les de muntanya, tot just davant de l'hotel dels Mil Turons, celebèrrim després d’inspirar la pel·lícula Hotel Rwanda, assenyala el camí. El país petit és famós per la seva fauna i, més precisament, pels goril·les de muntanya. Per tant, cal fer l’esforç per anar a buscar-los i a veure'ls. Temps hi haurà per tornar a Kigali i… per parlar de Kagame.