“Vaig pensar molt en una comèdia berlanguiana punk”

El director Isaki Lacuesta (Girona, 1975) s'està erigint com una de les veus més personals en l'audiovisual català. Des d'un cinema d'autor de tall independent es mou a la perfecció entre les aigües del documental i la ficció, com podem veure en els seus llargmetratges Kravan vs. Kravan, Los pasos dobles, El cuadern de barro, Los condenados o La Leyenda del Tiempo.

Embrancat de ple a la teva última pel·lícula, ‘Murieron por encima de sus posibilidades’, ens en pots avançar algun detall?

És una comèdia molt negra sobre la crisi, sobre aquest país tan embogit en què vivim... Narra la història de cinc persones normals i corrents -tot el normal i corrent que pugui ser un espanyol- que es tornen boges per culpa de la crisi, cometen crims i es coneixen al manicomi. Aquí faran un pla fantàstic per salvar l'economia espanyola: segrestar el president del Banc Central amb tota l'oligarquia: empresaris, magnats, futbolistes... Segrestar-los a tots i amenaçar-los perquè facin realitat el seu pla salvador...

Parlant de crisi, quina solució vas trobar per al finançament del rodatge?

Quan vaig escriure el guió de la pel·lícula vaig pensar que era una història molt urgent, que s'havia de fer ja i que es veiés aviat per connectar amb el que llegim als diaris. Els diaris avui en dia són molt més esperpèntics i surrealistes i tragicòmics i propers a Valle-Inclán que qualsevol guió que puguem imaginar. Si entràvem a la roda de buscar finançament clàssica -via subvencions, via televisions- no ho aconseguiríem mai. Vaig plantejar fer una cooperativa, llançar-nos a la piscina, començar a rodar i buscar finançament a mesura que rodàvem. Vam començar fa un any i hem seguit rodant a mesura que aconseguíem els diners per pagar els lloguers, menjars, viatges... de manera que l'equip no perdéssim diners. No cobrem i a la nostra feina li donem un percentatge en funció dels hipotètics beneficis que algun dia arribin. Esperem que la pel·lícula vagi bé.

T'has ajuntat amb un boníssim equip i amb un repartiment d'aquests que es qualifiquen de luxe.

Ha estat molt bonic veure com tant tècnics com actors s'han implicat a mort amb la pel·lícula. Entre els actors estan Albert Pla, Raul Arévalo, Julián Villagran, Aridna Gil, Emma Suárez, Sergi López, Eduard Fernández, Josep Maria Pou, Coronat, Resines, Carmen Machi, Imanol Arias, Jordi Vilches, Macarena Gómez, José Sacristán... Segur que em deixo algun. És una pel·lícula molt coral. No són ‘cameos’, són personatges, i la veritat és que és una passada poder treballar amb tota aquesta gent. Tothom s'hi han ficat amb ganes de demostrar que podem seguir fent cinema en aquests temps que corren. Acabem el rodatge al setembre i la pel·lícula esperem que es vegi en 2014.

Sembla que ja esteu entrant a les últimes etapes. Com va el projecte?

Molt bé. Estic acostumat a fer les pel·lícules a l'Àfrica, al Perú, a la selva, al desert... De sobte poder rodar aquí, entre Sant Feliu de Guíxols i Girona, i poder dormir a casa després del rodatge és una meravella. A més, rodar amb aquests actors i amb aquest equip és un plaer. Està sent, malgrat que sigui en cooperativa i amb l'escassetat de mitjans que tenim, el rodatge més luxós de la meva vida, estem filant prim. Estic molt content.

Quina diferència hi hauria amb els teus anteriors rodatges?

Aquesta és una ficció pura i dura. Sempre algú dirà que és un documental, sempre algú diu que el que faig és documental. A Los condenados recordo una crítica molt negativa que deia “aquesta pel·lícula no arriba a ser pel·lícula, és documental” i vaig pensar que era l'elogi més bonic que m'han fet mai, ja que eren actors amb un guió molt tancat. Ara es tracta d'una comèdia molt desfermada. M'agrada pensar en Berlanga com a referent. Després no s'assemblarà gens, però penso en la teoria del projectil: cal apuntar molt amunt perquè després la paràbola et baixi a on puguis caure. Vaig pensar molt en una comèdia berlanguiana punk. Va per aquí...

Exerceixes de professor d'audiovisuals. Com està en aquest moment l'ensenyament?

Vaig ser de la segona promoció de comunicació audiovisual, en aquest sentit érem conillets d' índies. En aquests anys ha estat molt bonic veure com els programes, els plans d'estudis, els mitjans cada vegada eren millors. I ara amb les retallades es corre el risc que tota aquesta millora de tant de temps de sobte s'ensorri. No s'està ensorrant perquè els rectors, els degans, els estudiants , els professors ho estan sostenint fent equilibrismes. Però tal com està tot, el perill és que aquesta educació que ha anat millorant, tota l'educació pública que cada any ha anat a millor, ara comenci a empitjorar. De fet, ja està empitjorant ara mateix, s'està aguantant amb pinces.

Està assegurat el substrat de nous professionals del cinema per al futur?

De fet tinc molts alumnes treballant en la pel·lícula. Hi ha diversos que són ja fantàstics i tenen molt talent, altres no havien tingut accés a rodatges i estem rodant amb ells perquè realment estan molt bé. El que veig és que la generació d'estudiants que hi ha ara són millors i saben més del que sabíem nosaltres a la seva edat, que érem uns falòrnies. Tenen un bagatge de coneixement que a nosaltres ens quedava molt lluny, tant del cinema que es fa al món, perquè tenen accés a ell, com de coneixement tècnic, ja que han tingut accés a programes de muntatge ja càmeres des de molt aviat. Nosaltres érem la generació que va acabar les càmeres de cinema, les movioles, i que va començar amb el digital. Quan estudiàvem, aconseguir muntar l’Avid o tenir una càmera un cop al mes era un luxe. En canvi ara ho han tingut a mà i a casa des de molt aviat, el que em fa pensar que la generació que ve serà molt millor. És el que esperem.

Aquests últims anys s'ha viscut una autèntica revolució de les tecnologies també a l'hora de fer cinema...

Sí, és fantàstic poder muntar les pel·lícules al teu ordinador. Pots muntar llargmetratges que van a cinemes amb màxima qualitat i els pots muntar a casa teva encara que necessites una potència. Per exemple, els bruts o curtmetratges els pujo al portatil i m'encanta allò de muntar en el tren. Com ho va fer en el seu temps Vertov, els russos quan van muntar el cinema -tren en els anys 20 portaven els laboratoris i les movioles i les càmeres als vagons i anaven per Rússia fent cinema-. Era molt més domèstic del que es pot fer ara. D'altra banda, està el malentès de pensar que tot es pot fer amb la tecnologia domèstica mínima. Aquest discurs de “és que ara el cinema s'ha democratitzat” ja es va dir amb el Súper8 i amb el primer miniDV... Evidentment hi ha coses que requereixen nous mitjans: no pots fer Lawrence d' Aràbia amb el teu telèfon mòbil. Mentre sàpigues això i ho tinguis clar, amb el mòbil i la teva petita càmera pots fer obres mestres.

A la província de Girona sembla haver un sòl fèrtil per a creadors de l'audiovisual.

És curiós, de sobte hi ha tot un seguit de cineastes que han sortit i que tenim força relació. No sé si serà generacional o els moments de crisi empenyen a fer contacte... encara que amb molts d'ells érem amics fa anys i dialoguem i ens ajudem. Gent com Pere Vila, Óscar Pérez, Joanot Corts, Albert Serra, Jimmy Gimferrer, Edmon Roch... Som d'edats molt diferents i no sé si té relació amb el fet que a Girona hi ha crítics i programadors que des de fa temps han creat un brou de cultiu. Àngel Quintana, Imma Merino i tota la gent al voltant del Cinema Truffaut s'han dedicat a ensenyar cinema. També des del Museu del Cinema de Tomàs Mayol, que ha mort fa poc, i és un lloc esplèndid, juntament amb el de Torí crec que són els dos millors museus de cinema d'Europa.