A mitjans del segle XVIII, Caridad desembarca a Sevilla. És una esclava negra procedent de Cuba. Acaba d'obtenir la seva llibertat, però de seguida experimenta les dificultats de viure en un ambient hostil, que la segueix humiliant. Alguns membres de la comunitat gitana, també oprimida i marginada, l'acolliran i establiran sòlids vincles d'amistat i d'amor amb ella.
Ildefonso Falcones és un dels autors més coneguts d'obres de tema històric dirigides a un públic ampli. Ja en la seva primera novel·la, L'església del mar (2006), va demostrar que havia sabut adaptar i aplicar la reeixida fórmula d'Els pilars de la terra, de Ken Follett: sòlida documentació històrica i multitud d'intrigues protagonitzades per una àmplia mostra de personatges representatius de l'època. Vegem quins resultats ha donat aquesta fórmula a La reina descalça.
Primer de tot, tenint en compte que es tracta d'una obra que en gran mesura es planteja com un producte de màrqueting, hem d'examinar el títol, un dels factors importants de cara al seu èxit comercial. El títol és poc encertat, i no tant perquè recordi el de la pel·lícula La comtessa descalça (1954), protagonitzada per Ava Gardner, que interpreta una fogosa bailaora espanyola.
És inadequat perquè no reflecteix el tema principal de la novel·la. Això no tindria més importància en si mateix. De fet, hi ha moltes grans obres mal titulades. Per exemple, La cartoixa de Parma, d'Sthendal, té un títol que desconcerta el lector, ja que la suposada cartoixa tot just apareix en una pàgina del final de la novel·la. Però això no és obstacle perquè sigui considerada com l'obra que inaugura la novel·la realista vuitcentista.
En el cas de La reina descalça, la inadequació del títol no és una qüestió de detall, sinó un símptoma d'una carència important: la manca de protagonisme clar. És evident que el títol vol jugar amb el contrast entre “reina” i “descalça” per atreure l'interès del possible lector. Però al mateix temps el títol suggereix que estem davant d'una novel·la d'una protagonista que des de la pobresa arriba a triomfar en la societat. Però aquest vell esquema argumental tipus Ventafocs s'esquerda quan comencem a concretar. Qui és la suposada “reina”? I qui són els súbdits d'aquesta “reina”? Si es refereix a Caridad, l'ex esclava, sembla una candidata molt poc adequada, ja que les seves aventures ocupen només una part de la intriga argumental. Com a molt, pot ser considerada un dels personatges principals, però no la protagonista. D'altra banda, Caridad difícilment podria ser “reina” dels gitanos, tema del qual no es parla en cap moment.
L'altra possible “reina” seria Milagros, la bailaora gitana que, amb el sobrenom de “La Descalça” aconsegueix un efímer triomf als escenaris de Madrid, triomf que després la arrossegarà a la prostitució, l'alcoholisme, la pèrdua de la seva filla, etc. Davant tal cúmul de desgràcies, que el títol de l'obra l’anomenés “reina” podria semblar una amarga ironia, fins i tot un cruel sarcasme.
La novel·la arrenca bé, com una narració de protagonista, basada en les aventures de Caridad, l'ex esclava. Però quan és acollida, no sense resistències, per la comunitat gitana, passa a adoptar un paper secundari, d'observadora passiva. A partir de llavors la trama argumental es dispersa en una multitud d'enfrontaments entre les autoritats i els gitanos, i entre els clans gitanos entre si. Dins d'aquestes venjances gitanes, adquireixen especial relleu les desgràcies de Milagros, mal casada amb un membre d'un clan rival del seu. Però aquestes desgràcies transcorren paral·leles a les de l'ex esclava, amb puntuals retrobaments entre ambdues amigues.
Una possible manera d'ordenar la trama argumental hagués estat el doble protagonisme, basat en l'amistat entre Caridad i Milagros. Però l'autor ha preferit acumular les aventures de diversos personatges que es troben, se separen i es retroben una i altra vegada. Així l'obra, com les novel·les de fulletó, guanya en varietat i en dinamisme, però a costa de dispersar l'acció i desdibuixar i simplificar els personatges.
El problema no és que l'argument sigui múltiple i dispers, és que es recolza únicament en l'acció per l'acció. Els personatges van i vénen, gaudeixen o pateixen sense que la seva personalitat s'alteri. Si tornem a prendre com a exemple La cartoixa de Parma, veiem que té una trama argumental plena d'intrigues, embolics i girs inesperats. Però no cau en la dispersió perquè hi ha un clar protagonisme. El protagonista s'enfronta a tot tipus de situacions, que actuen com un estímul per a la seva evolució i la seva maduració humana. D'aquesta manera, com el Quixot, interioritza les experiències que va adquirint en els seus conflictes externs.
No és el cas dels personatges de La reina descalça. Són esquemàtics, simples, d'una sola peça. Els bons són bons, els dolents són dolents. Les seves reaccions psicològiques són típiques i tòpiques i, quan no ho són, resulten poc coherents. Per exemple, Melchor, prototip de gitano noble, se sent atret per Caridad. Però no s'atreveix a anar més enllà perquè tem que l'ex esclava pugui perdre la seva capacitat per cantar cançons afrocubanes (p. 319). Quan per fi fan l'amor, no passa res d'especial i l'ex esclava segueix cantant tan bé com sempre (p. 334). Una altra transformació sorprenent és la de Caridad. Un dia abandona l’actitud passiva i submisa que ha tingut en les múltiples violacions de què ha estat víctima i es converteix en la dirigent d’un motí de presoneres.
Poc de joc poden donar, doncs, personatges així, i per això l'autor ha de recórrer a l'acció, a la successió d'aventures sense límit. S'estenen al llarg de més de 600 pàgines, però podrien ocupar el doble, el triple... o la meitat, sense que se'n ressentís el sentit de l'obra, que no té grans pretensions o complexitats ideològiques.
Com en les seves anteriors novel·les, Falcones s'ha documentat per donar versemblança a l'ambientació històrica de l'obra. L'anomenada “Gran Batuda” (1749) del govern del marquès de l'Ensenada contra els gitanos, sota el regnat de Ferran VI, és narrada amb exactitud i veracitat. També s'ajusta a la realitat històrica tot el tema del control estatal del tabac, així com l'ambientació del món teatral a Madrid. D'altra banda, la descripció dels galants de l'època, adotzenats servidors de les dames casades, està basada en Usos amorosos del Dieciocho en España (1972), el clàssic estudi de l'escriptora Carmen Martín Gaite. Però la veritat és que no ve molt al cas, ja que el galanteig no intervé per a res en la trama argumental.
Respecte al possible missatge o tesi de l'obra, Falcones ha tractat de manera simple un tema complex. Ha preferit no aprofundir en les causes de l'ancestral marginació del poble gitano. El poema que serveix d'epígraf a la novel·la, de l'escriptor falangista Tomás Borrás, ja ens indica que l’obra va a discórrer per les sendes dels tòpics, com el de que la vida del gitano consisteix a “embeberse en el cante, en el vino y los besos”.
Al final, l'autor afegeix una breu nota on passa de puntetes sobre els temes de fons. Es limita a esmentar que “la societat gitana és etnocèntrica” (p. 629). Esmenta, gairebé sense comentaris, el decret de tolerància i d'integració que Carles III va promulgar el 1763, decret que va provocar un gir radical a la política governamental sobre els gitanos. I reprodueix, sense situar-la en el seu context, la coneguda diatriba de Cervantes, a l'inici de la seva novel·la La gitaneta: “Sembla que els gitanos i gitanes solament van néixer al món per ser lladres”.
Però totes aquestes esquemàtiques referències als problemes sociològics de fons queden totalment deslligades de la trama novel·lesca. Integrar aquesta problemàtica en l'argument hauria suposat introduir complexitat ideològica i densitat literària a la novel·la. Però l'autor ha preferit defugir tots aquests temes, que encomana als “estudiosos”.
Per això opta pel més fàcil i tanca la successió d'aventures amb una escena tòpica, una baralla a ganivetades, en què Caridad incita Melchor, “el seu home”, a batre’s per venjar-se. D'aquesta manera, l'ex esclava cubana esdevé entusiasta defensora d'un codi moral que l’oprimeix tant o més que l’injust codi legal al qual havia estat sotmesa fins llavors.
L'estil i el llenguatge de la novel·la són correctes, sense complicacions. Però en ocasions s'observa una manca d'adequació del vocabulari al nivell cultural del parlant i a la situació comunicativa. Per exemple, resulta xocant que un gitano usi gairebé al mateix temps la paraula “fornicar” i l'expressió “follar como perros” (p. 222), o que digui “cantante” en comptes de “cantaora” (p. 277). No és menys xocant que el narrador digui que Melchor “tornó” un cigar a la Caridad (p. 156), o que “tornó” a embadalir (p. 549), o que els gitanos “arribaron” a Espanya (p. 203), etc.
Sobre este blog
El Diari de la Cultura forma parte de un proyecto de periodismo independiente y crítico comprometido con las expresions más avanzadas del teatro, la música, la literatura y el cine. Si quieres participar ponte en contacto con nosotros en fundacio@catalunyaplural.cat.
