@page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm; direction: ltr; color: #000000; widows: 2; orphans: 2 } P.western { font-family: “Times New Roman”, serif; font-size: 12pt; so-language: es-ES } P.cjk { font-family: “Arial”, sans-serif; font-size: 12pt; so-language: zh-CN } P.ctl { font-family: “Courier New”; font-size: 12pt; so-language: hi-IN } A.sdfootnotesym-western { font-size: 10pt } A.sdfootnotesym-cjk { font-size: 10pt } A.sdendnotesym-western { font-size: 10pt } A.sdendnotesym-cjk { font-size: 10pt } El 24 d'abril d'aquest any es va enfonsar l'edifici Rana Plaza a Bangladesh. Dos mesos després el balanç és esfereïdor: 1.127 cadàvers comptabilitzats i molts més de 2.500 ferits, molts d'ells greument. La justícia local avança lentament en el cas i les empreses per a les que hi treballaven mediten aprovar un pla d'ajudes. Tot plegat afecta al més greu accident industrial de la història.
Després aquest preàmbul s'ha de veure quin és el balanç després de la tragèdia. Per una banda hi ha les accions legals que han posat en marxa les autoritats del país just després del terrible accident. En aquest sentit, Isidor Boix, director del departament de RSE/RSC de Fiteqa-CCOO y coordinador de IndustriaLL per a l'aplicació de l'acord marc amb Inditex, considera que el govern del país afectat ha iniciat diligències contra tots els empresaris relacionats amb l'accident, entre ells David Mayor, que havia tingut empreses a Reus. Els empresaris que vivien al país van patir més ràpidament el pes de la llei: l'amo de l'edifici comercial, Mohammed Sohel Rana, cinc propietaris de fàbriques i tallers tèxtils i dos tècnics municipals van ser detinguts i acusats de negligència, construcció il.legal i de persuadir els empleats perquè acudissin al seu lloc de treball, tot i que un dia abans havien aparegut esquerdes a les parets.
En segon lloc i amb les conseqüències de l'accident encara candents, les organitzacions sindicals internacionals han aconseguir arrencar un acord amb 39 multinacionals del sector tèxtil per millorar la responsabilitat social a les empreses. El compromís firmat per les grans companyies de la moda i de la distribució amb els sindicats resta encara per aplicar perquè a hores d'ara no s'ha firmat el reglament que fixaria com s'ha de posar en marxa l'esmentat acord.Romanones afirmava que ell deixaria a l'oposició fer les lleis si li deixaven a ell fer els reglaments.
El pacte suposa compromisos per prevenir els incendis i l'enfonsament d'edificis on es fabriquen productes tèxtil. També implica un sistema d'inspecció i al mateix temps formació per a la prevenció. A més, les empreses firmants es comprometen a aportar fons, de forma proporcional al seu volum de compra al país, de fins 500.000 euros l'any durant 5 exercicis.
Un article de Boix avança que si difícil ha estat la redacció del pacte amb les empreses firmat el 15 de maig, més ho serà la del seu reglament. Les multinacionals tèxtils lluiten entre elles en el mercat i intenten obtenir els millors resultats. Posar-se d'acord sense beneficiar la seva competència els hi suposa un esforç afegit.
Les primeres 39 multinacionals firmants del document esmentat donen feina a Bangladesh a un miler de fàbriques. Entre aquestes multinacionals hi figuren noms coneguts com H i M, Inditex, El Corte Inglés o Mango. Al país asiàtic la seguretat dels edificis industrials és un problema afegit. Fàbriques apilades una sobre de altra, amb instal.lacions sovint deficients en matèria elèctrica i amb poca protecció contra els incendis són habituals, cosa que si se suma a l'endèmica corrupció governamental, a la pràctica suposa qüestionar gairebé conjunt de la industria de la confecció. Un sector que exporta el 80% de la seva producció i suposa el 60% de les exportacions totals del país.
Contra el que en moltes ocasions des de l'accident s'ha plantejat des d'àmbits lligats als consumidors els sindicats es mostren contraris a posar en marxa boicots a les marques que fabriquen al país de l'Índic. L'alternativa és l'exigència de corregir les terribles deficiències comprovades.
L'objectiu passa també, per l'aplicació d'un salari mínim vital que el Nobel Bengalí Mohamed Yumus va fixar en 100 dòlars al mes. Molt lluny encara dels 48,5 euros que els sindicats del país reclamen actualment.
La situació dividida del sindicalisme a Bangladesh afegeix dificultats a l'aplicació dels acords perquè en aquell país i en la branca tèxtil es compten fins a 14 federacions diferents. Tot plegat en un país on l'afiliació no arriba a l'1% de la població activa.
Quines han estat doncs les conseqüències de l'accident: les actuacions judicials inicials i un acord que s'ha de desenvolupar. Tot plegat davant el que alguns han titllat com l'homicidi o genocidi industrial més gran de la història.
Sobre este blog
El Diari del Treball es un blog con voluntad de reflejar, tanto desde la información como la opinión, la lucha por preservar los derechos laborales y económicos que la crisis pone ahora en peligro. El blog está coordinado por el periodista Tomeu Ferrer.
