Un dels temes més recurrents d'aquest estiu, ho saben molt bé els lectors, ha estat el burquini. Ningú negarà l'originalitat del nom. Anem ampliant el nostre vocabulari i és sorprenent constatar la rapidesa amb la que es pot imposar una paraula. Després d'aquesta paraula que designa un vestit de bany que només deixa al descobert la cara, les mans i els peus, hi ha un debat de calat que ja ens hem ocupat de boicotejar portant-lo a un terreny infèrtil: prohibir o no prohibir. La contundència d'algunes decisions són matisades per les mateixes justícies dels estats. Com ens va passar aquí amb el burka, avui es prohibeix i demà la justícia dictamina que no es pot prohibir, a França està succeint el mateix. I mentrestant, algunes imatges queden per a la posteritat. Una, la de dos gendarmes obligant a una dona a treure's el burquini en una platja de Niça, fa aflorar les emocions més primàries de rebuig i d'humiliació. Adéu al debat, benvinguts al Ring de boxa. Comme d'habitude que dirien precisament a França. Els púgils porten temps reptant-se, buscant-se, retroalimentant-se, necessitant-se i nosaltres, els ciutadans, anhelem presenciar el combat. Allà està Sarkozy (i tots els extremistes de la dreta i de la ultradreta que es moren per demostrar que els musulmans són odiosos i primaris) carregant-se de raó i plorant a França, a la qual estem deixant en mans dels musulmans; aquí està la peça de roba que salvarà la dignitat i donarà força a alguns bons samaritans combatents contra la islamofòbia i per tot un reguitzell de gent, amalgama d'extremisme ideològic i de gent càndida i inconscient.
Una ideologia pot ser com l'aire que ens abasteix els pulmons. El respirem sense ser-ne conscients la major part del temps. Aire tòxic, si es vol, però aire igualment.
Darrera el burquini, del burka, del nikab (el meu vocabulari en aquests assumptes ja no dóna per a més però potser em deixi alguna peça) s'amaga una ideologia que aspira al control del cos - de la sexualitat- de la dona. Dit ràpid: que sotmet a la dona.
Algunes respiren aquest aire sense ser-ne conscients i es calcen aquesta roba perquè és el que toca. Alguns han crescut respirant aquest aire. Altres en canvi, s'encarreguen de proveir amb arguments més o menys ben construïts les raons ètiques i, molt especialment, morals d'aquesta peça. Un dels arguments és inqüestionable per a alguns: així ho va voler Déu. Així està escrit. Per molt increïble que ens sembli, la gent compra aquest argument, quan sabem que fins i tot en el hijab - el vel que cobreix el cap- no és una obligació canònica de l'islam i en el cas del burka i similars, que inclou el burquini, res està escrit.
Nosaltres decidim, diuen algunes dones. Pretendre que calçar-se el burka o el burquini és una decisió que es pren lliurement és totalment càndid. Matisem: sí que és cert que, especialment a Europa però també al Marroc per exemple, un percentatge petit de dones ho decideix en resposta al clima anti-islam que perceben. És el que Amin Maalouf anomena reconèixer-se en la pertinença més atacada.
Afirmar la seva pròpia identitat com un acte de valor, com un acte alliberador en resposta a un atac exterior. Aquesta és una reacció defensiva, una formació reactiva que diria la psicoanàlisi o una adquisició de la identitat per antagonisme que diria la psicologia. Sigui com sigui és molt perjudicial per als individus i els grups. És combatre un estereotip convertint-se en ell. Una altra reacció molt més interessant, complexa, productiva i subversiva seria preguntar-se si l'Islam és realment el que ens estan dient que és. Estudiar, pensar per si mateixos. Obrir una porta que és apassionant, la del coneixement, la raó. Aquesta sí que ens pot brindar una identitat rica, sòlida, res acomplexada i estimulant.
La gran majoria de dones en el món que es calcen el burka o es banyen en burquini ho fan perquè viuen sota el jou d'una ideologia de la qual algunes no en són conscients. I altres que sí que ho són, per a no ser lapidades, maltractades, denigrades. Per sobreviure. Viuen en un món que es nodreix de les idees i ideals moderns per construir edificis futuristes però no per qüestionar-se les relacions humanes. La lògica que regeix és la de la submissió. El ciutadà no existeix, és súbdit. La dona no existeix, és mare, esposa o temptació i els nens i nenes respiren des de molt jovenets aquest aire que oprimeix i reprimeix. Un món en el qual pensar lliurement continua sent el més perillós.
Trist és constatar que aquí a Europa, on encara podem pensar lliurement - i haurem de lluitar molt perquè no ens prenguin aquest dret que va costar tant d'adquirir-, pensem que el burquini és una elecció personal. No apliquem una mirada postmoderna a una ideologia pre-moderna. Recordin que vivim en un país on algunes de les defensores més recalcitrants de la moral franquista eren dones.
Segueixen existint universals pels quals cal seguir lluitant.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
