El debat sobre educació està servit. Està a les aules, al carrer i, ara, al teatre: el Romea, a Barcelona, ha recuperat l'obra Oleanna, de David Mamet, per destapar un conflicte educatiu, però que també és generacional, sexual, social... La disputa de la qual brolla tot el teatre de Mamet la trobem en l'oposició frontal dels interessos dels dos personatges de l'obra: John (Ramon Madaula), un distingit professor universitari, embrancat en els seus problemes familiars (la compra d'una casa gràcies al nou estatus en què ho va a situar la seva imminent i somiada plaça fixa), i Carol (Carlota Olcina), una alumna mediocre a la qual ha suspès.
El professor es mostra condescendent, fidel al seu concepte progressista de l'ensenyament i de la vida: “La meva professió és provocar-vos als alumnes”, li explica a la noia. Ella se sincera des del primer moment: “Somric a classe tota l'estona... i no entenc res del que diu”. La contraposició d'interessos es va accentuant. La balança del poder està clar cap a quina part bascula: John té la paella pel mànec. Carol ha suspès i, aparentment, ja no té res a perdre. “Ni em pregunto per què vaig a la Universitat”, es queixa ella. Ell, amb els seus arguments, pensa el mateix: “La Universitat s'està convertint en una cosa inútil perquè hi va tothom”. I ella: “No té ni idea del que em costa ser aquí”... Parlen d'una institució en decadència per als dos. Parlen del fracàs de l'educació.
El diàleg s'allarga i passen els dies. John es posa cada vegada més nerviós. Les trucades constants de la seva dona, preocupada per problemes en la compra de la casa (una mansió, potser?) el van posant, irremeiablement, entre l'espasa i la paret. I Carol, amb el temps, va jugant les seves cartes: les peces passen del terreny educatiu i generacional al terreny sexual i social. I aquí el poder ha canviat definitivament de banda: “He tornat per instruir-lo”, li diu, amb tots els respectes i amb tot el cinisme, a un John desconcertat.
Ara donarà ella lliçons: “Si us plau, no digui 'nena' a la seva esposa...”, l'acusa, amb menyspreu. “Tinc poder sobre vostè”, sentència. Perquè ja hi ha una denúncia, perquè hi ha hagut uns tocaments (o eren només copets a l'esquena?) i uns insults (o eren simples i humans crits?)... Les súpliques ja no surten de la boca de l'alumna sinó de la del professor, atrapat. De l’aburgesat propietari d'una mansió que està perdent la seva cobejada plaça fixa a la Universitat.
El text, la representació sincera i creïble dels dos actors, la posada en escena, els efectes audiovisuals... tot és digne d'elogi en aquest muntatge signat per David Selvas. L'únic 'però' seria que aquesta peça és, com tot en l'obra del dramaturg nord-americà, un reflex de la seva època. I se'ns ocorre viatjar 20 anys en el temps, des del Chicago del 1992, quan Mamet va escriure ‘Oleanna’, a la convulsa Barcelona del 2012 en què es representa l'obra, per adonar-nos d’unes quantes coses.
Imaginem que el conflicte amb aquella alumna es va resoldre a favor del professor. Va aconseguir el seu lloc i la seva casa. Han transcorregut aquestes dues dècades i estem, com sabem, en plena tisorada. Llavors se'ns vénen al cap unes quantes preguntes (amb resposta): segueix dedicant John a l'ensenyament? Les retallades en la seva envejada nòmina de professor titular i vitalici li hauran permès mantenir el tren (un AVE, per descomptat) de vida que ha mantingut fins ara? Què haurà estat d'aquesta casa per la qual tant va treballar? Encara sense tenir risc de “ser desnonat”, John haurà hagut de renunciar a la mansió? Hi haurà aconseguit mantenir les seves inquietuds intel
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
