Què es juga Barcelona en les properes eleccions?
Barcelona afronta les eleccions del 24 de maig en una situació amb necessitats pròpies d'una etapa constituent, ja que el nou govern no només hauria d'abordar una nova agenda política (què fer), sinó que hauria d'impulsar una profunda transformació del seu model de govern (com governar). La situació que viu la ciutat requereix generar un nou projecte il·lusionant que, entre altres aspectes, faci evolucionar una arquitectura de govern que actualment es mostra incapaç de canalitzar les demandes ciutadanes de més implicació en el govern de la ciutat.
Com hem d'abordar aquesta etapa constituent?
Per molt nova que ens sembli aquesta situació, aquesta etapa té importants paral·lelismes amb la dels primers ajuntaments democràtics. El final del franquisme va donar lloc a un procés constituent a nivell local que, tal com passa ara, es va caracteritzar per la necessitat d'introduir profundes reformes tant a nivell de l'agenda política com del model de govern. La Barcelona de finals dels 70 comptava amb importants dèficits de caràcter urbà, econòmic i social i amb una estructura de govern desfasada en relació als reptes a abordar. Així doncs, si el pròxim govern de Barcelona vol assumir el repte d'impulsar un nou procés constituent, sens dubte hauria de prendre nota dels aprenentatges que van tenir lloc en aquella època.
Com van actuar els primers ajuntaments democràtics?
Els primers ajuntaments van introduir reformes en el model de govern, arribant a una confluència entre tres esferes: el lideratge municipal, l'articulació de xarxes amb l'entorn i l'impuls d'un potent relat de ciutat. El lideratge municipal es va visualitzar a través de la figura d'alcaldes carismàtics com Pasqual Maragall. L'articulació de xarxes es va produir mitjançant la descentralització del govern en Districtes, la creació d'una extensa estructura de participació i l'existència de vincles informals entre la societat civil i uns governants que provenien dels moviments antifranquistes. El relat d'aquella època es va basar en una idea simple però que generava consens: “posar al dia” la ciutat.
Quina va ser l'evolució del model de govern al llarg dels anys?
A mesura que l'anomenat “Model Barcelona” va anar desenvolupant-se en els 90, la confluència entre les tres esferes va començar a fracturar-se. Aquesta fractura es farà plenament visible durant el segle XXI. A poc a poc l'Ajuntament es va convertint en una estructura molt extensa i complexa, que tendeix a fragmentar l'activitat de l'equip de govern i a limitar la seva capacitat de lideratge. A més, els instruments tradicionals de participació merament consultiva van presentant símptomes de fatiga i el model tradicional de col·laboració públic-privada queda esgotat, tal com va mostrar el Fòrum 2004. Així mateix, les noves dinàmiques d'interacció amb l'entorn (participació en el Pla de Actuació Municipal, consultes ciutadanes, govern obert, ...) encara tenen un impacte limitat. Finalment, el relat associat al “Model Barcelona” s'erosiona, trencant l'ampli consens ciutadà d'etapes anteriors. La fragmentació electoral que mostren les últimes enquestes és un clar exemple d'aquest fet.
Quines conclusions podem extreure de l'anterior etapa constituent?
Com a reflexió prèvia és important destacar el paper de l'Ajuntament en la recuperació de la ciutat. Aquest protagonisme continua semblant avui dia un factor necessari. És per això que caldria descartar aquelles iniciatives que atorguen al govern local un paper merament tecnocràtic, tal com ha intentat fer el govern central amb l'aprovació de la Llei de Racionalització i Sostenibilitat de l'Administració Local.
Però a més, és urgent establir una agenda de reformes que permeti aconseguir una renovada confluència entre lideratge, articulació de xarxes i impuls de relat polític per part del govern municipal. Una reforma del model de govern que no contempli aquestes tres esferes, serà molt probablement una reforma incompleta. És imprescindible recuperar la capacitat de lideratge dels electes, però aquesta vegada passant de la lògica del governant autònom a la del veritable equip de govern. També cal racionalitzar i modernitzar els instruments de participació i superar la dicotomia entre xarxes ciutadanes àmplies però merament consultives i xarxes publico-privades de caràcter més restringit amb un fort protagonisme en els grans projectes urbanístics. Aquestes reformes han d'anar acompanyades d'una clara voluntat per part del govern municipal de liderar un nou relat cívic de ciutat que ens permeti superar la política del “curt termini” a la qual ens aboquen els mandats de quatre anys.
Autor: Joan Frígols, Doctor en Polítiques Públiques i Transformació social (UAB) i consultor de sector públic.
