Dret a decidir i dret a saber
A Catalunya es creuen aquests dies dos sentiments molt poderosos. Els electors som conscients que ens enfrontem a una decisió transcendent, històrica, perquè la composició del Parlament pot decidir l’esdevenir de generacions. I, al mateix temps, ens falten informacions vitals per prendre aquesta decisió amb plena responsabilitat. La qualitat d’una democràcia es mesura en la capacitat de discerniment dels seus ciutadans. No hi ha una voluntat lliure i plenament conscient sense saber abans quines seran les conseqüències dels nostres actes, en aquest cas, dels nostres vots.
Quan falta informació, ens queda l’angoixa d’enfrontar-nos a allò desconegut o tancar els ulls i fer un acte de fe. Davant d’aquest dilema, la política no pot oferir la mateixa resposta que la religió. El cartell d’Artur Mas amb els braços oberts davant un fons de banderes és la metàfora que resumeix aquests sentiments a Catalunya. Un líder encarna “la voluntat d'un poble” i està disposat a portar-lo a la terra promesa que el salvarà de tots els mals del present. Però sabem molt poc de com serà la terra promesa que proposa CiU i, menys encara, de la travessia del desert fins a arribar-hi. Tant és, és un acte de fe.
Ni la Unió Europea ha estat capaç de respondre de forma clara a la que és, possiblement, la qüestió més decisiva de totes: quedarà Catalunya fora d’Europa si proclama la independència? La societat catalana que sempre va tenir el seu somni de llibertat i progrés a Europa ara anirà a votar sense saber quin seria el seu futur a la Unió si decideix prendre un camí o un altre.
I més incerteses. El PSC proposa una tercera via davant la confrontació entre la independència i l’immobilisme del PP: l’opció federal. Però també és un acte de fe perquè ningú no sap en què consisteix, ni si el PSOE té voluntat i forces per defensar el federalisme a Espanya. El PP parla ara de revisar el finançament de Catalunya, quan des de fa anys ha combatut totes les propostes que arribaven des d’aquí. I fins i tot ICV, defensor del dret a decidir, no revela quin seria el seu vot en un referèndum d’independència. ERC, possiblement el partit amb una posició més diàfana i avalada per la seva trajectòria, desperta dubtes sobre si serà una simple crossa d’Artur Mas o mantindrà la personalitat que resumeixen les seves sigles. Si portarà fins a les últimes conseqüències la certesa que no hi ha una nació si aquesta no és capaç de ser justa i solidària amb tots els seus ciutadans.
Entre totes les boires, una d’especialment espessa, la de la corrupció. Els catalans acudirem a les urnes sota l’impacte de les gravíssimes acusacions recollides en un esborrany policial difós pel diari El Mundo en plena campanya. El responsable de la unitat policial a la qual s’atribueix l’esborrany l’ha desautoritzat davant del jutge del cas Palau. El fiscal en cap de Catalunya el qualifica de “calúmnia” i, si fos així, estaríem davant d’un libel, davant un cop a la democràcia i a la dignitat dels afectats. Un cop presumptament comès per foscos aparells de l’Estat i llançat pel mateix diari que durant anys ha alimentat la delirant implicació d’ETA en els atemptats de l’11-M. I el Govern, a poques hores de les eleccions, practica el temerari joc d’alimentar la confusió, donant credibilitat a l’esborrany, però sense aportar proves.
L’escàndol de l’esborrany policial és fruit de la incompetència o de la mala fe, o de totes dues coses alhora. Sigui com sigui, dóna nous arguments als que atribueixen els mals de Catalunya a un Estat espanyol que actua de manera deslleial. I si les acusacions de l’esborrany són veraces, com va donar a entendre la vicepresidenta del Govern, llavors el vincle entre l’espoli del Palau de la Música i les finances de CDC escalaria fins unes cotes insuportables per a l’estabilitat institucional a Catalunya.
A falta d’una informació fiable, una altra vegada ens enfrontem a una qüestió de fe. I és raonable pensar que la fe pot entrar en crisi si tenim en compte que CDC, segons el procés judicial en marxa, podria haver utilitzat uns dels grans temples de la cultura catalana com un mer instrument per finançar-se de forma il.legal. Si això fos cert, representaria una degradació política i moral per tenir en compte a l’hora d’acudir a les urnes. I malgrat això, anirem a votar de nou embolicats en aquestes velles ombres.
El 25-N arriba enmig d’una profunda paradoxa. Una societat madura com la catalana, amb la capacitat de portar iniciatives tan transcendents com, per exemple, les consultes populars per la independència o la lluita contra els desnonaments, anirà a votar sense tenir tota la informació necessària. Perquè l’ambigüitat s’ha convertit en una categoria política i perquè el soroll i la propaganda han envaït territoris que eren propis del periodisme. La democràcia es basa en la decisió responsable d’una ciutadania ben informada. Una ciutadania que abans d’exercir el dret a decidir té el dret a saber, perquè votar no sigui només un acte de fe.
