El 19 de maig de 1960, la celebració del centenari del poeta Joan Maragall es va convertir en un acte antifranquista. El règim, en un gest que pretenia congraciar-se amb els barcelonins, va autoritzar l’homenatge al Palau de la Música, amb la prohibició expressa que s’interpretés El cant de la senyera. El públic no va fer cas del veto i va entonar l’himne del catalanisme perseguit. I un grup de joves del moviment Cristians Catalans va llançar fullets contra la dictadura. Hi va haver vint detencions i dues penes de presó. Un dels condemnats va ser Jordi Pujol. A set anys, dels quals en va complir dos i mig. Allò va passar a la història com els Fets del Palau. Allà va començar el mite de Jordi Pujol.
Després la història és coneguda. Almenys la història oficial i visible. Jordi Pujol va alimentar i va acréixer el mite. I una part important dels catalans va creure en ell i li va lliurar l’hegemonia per governar durant 23 anys. A ell i al seu partit. Convergència Democràtica de Catalunya ha estat, gràcies a aquest mite originari, una extraordinària màquina de poder. Però no només de poder polític, sinó de poder social i, fins i tot, moral. Que atorgava i retirava legitimitats. Aquells metafòrics “carnets de bons i mals catalans”.
L’únic que va poder plantar cara a aquest immens poder va ser Pasqual Maragall, el nét d’aquell poeta que va ser l’excusa dels Fets del Palau. Només ell va aconseguir els vots i les aliances necessàries per a l’alternança a la Generalitat. I ell i el seu successor, José Montilla, sempre van ser vistos com uns intrusos en una administració que el clan Pujol i tot el seu entorn consideraven de dret propi. D’aquí que l’assetjament al tripartit comencés el mateix dia que es constituïa.
Amb Artur Mas a la presidència va tornar “l’estat natural de les coses” a Catalunya. Convergència recuperava, i incrementava amb el govern de Barcelona, el seu gran poder. Un poder que, per consolidar-se i perdurar, s’havia de basar ara en la independència, com abans en el catalanisme i el nacionalisme. Jordi Pujol era el primer a beneir aquest trànsit, com un pas més d’aquell camí iniciat fa 54 anys al Palau de la Música.
Però hi ha per a Convergència una altra llegenda, aquesta vegada negra, que ha nascut al Palau de la Música: l’espoli perpetrat per Fèlix Millet i Jordi Montull, que, presumptament, va servir per finançar el partit. Tant és així, que la seva seu està embargada a l’espera de les possibles responsabilitats penals i civils. Si fos així, un símbol de la cultura i la nació catalanes hauria servit per canalitzar els diners de les comissions de l’obra pública cap a un partit que, gràcies a això, jugava amb avantatge en les conteses electorals. Una llegenda negra que bé podria situar part d’aquests rèdits de l’obra pública en comptes personals a Andorra o Suïssa. Més enllà de possibles herències.
Així, com en una obra de teatre, les dues ànimes de Convergència es podrien escenificar al Palau de la Música. Una el 1960, l’altra encara espera judici. Però les dues ànimes existeixen, i estaria bé que Mariano Rajoy ho tingués present quan s’assegui a parlar amb Artur Mas. El president del Govern trobarà un president de la Generalitat molt afeblit políticament. Pot caure en la temptació de mantenir la seva estratègia immobilista, a l’espera que el sisme que acaba de provocar la corrupció confessa de Pujol enfonsi el procés sobiranista. Però no serà així.
Mas i Convergència han intentat arrabassar el lideratge sobiranista a ERC, i no ho han aconseguit. I ara, amb la confessió de Pujol, l’acaben de perdre definitivament. El repte ja no és el fet de disputar la primera plaça als republicans, sinó la supervivència. La refundació sense el mite original, sense el relat, i amb una pesada llegenda negra, és una proesa que només el temps dirà si és possible. L’ànima que pretenia la independència com un simple instrument de poder ha quedat al descobert. Però aquella ànima que es va expressar al Palau de la Música el 1960 segueix viva en milions de ciutadans que senten pertànyer a una nació i que veuen en el somni d’independència o en un nou pacte amb Espanya una oportunitat de regeneració democràtica. Una oportunitat per no entonar l’Adéu Espanya del poeta Maragall. Rajoy faria bé de tenir-ho en compte.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
