Una de les novetats de la tardor literària és Amanida barrejada de Nora Ephron (Nova York, 1941-2021). Vivian Gornick i Nora Ephron han esdevingut uns clàssics del catàleg de l’Altra Editorial. Si us dediqueu al periodisme, no apropar-vos a elles, no llegir-les, és quasi un pecat, si és que existeixen els pecats.
A diferència dels dos primers llibres de no ficció traduïts al català, No me’n recordo de res i Tinc un coll que fapena, que apuntaven més cap a la crònica memorialista o l’article més personal: les relacions amb els llocs, els amants, les amigues, amb els companys de feina, i els famosos. Amanida barrejada, Crazy Salad, en l’original, és, majorment, un recull de textos i articles apareguts entre 1972 i 1975 a la revista Esquire, New York, i la Rolling Stone. En total, vint-i-cinc peces de periodisme d’investigació, d’acció i de recreació.
Investigació perquè hi ha una feina de documentació prèvia, fonts contrastades, entrevistes, diferents referències bibliogràfiques, en alguns casos el mateix reportatge o crònica acaba sent també una crítica de diversos llibres. Acció perquè Ephron va als llocs, s’hi presencia, s’hi implica, parla amb els protagonistes, com ara en “Trobada d’exalumnes”, on desmunta amb humor aquests encontres nostàlgics. O en “Dels concursos de cuina”, un dels meus reportatges favorits. I recreació perquè és capaç de copsar i radiografiar l’ambient i l’atmosfera del lloc que visita i des d’on, ben sovint, fa l’efecte que escriu. Com si ni tan sols volgués esperar-se a tornar a casa seua per agafar la màquina i el full.
Sovint són encàrrecs, altes, propostes seues, reptes. En tot cas, La Nora Ephron d’aquesta Amanida barrejada acaba d’estrenar la trentena, ja ha trencat mà en el periodisme, però tampoc no és l’escriptora madura i la guionista mordaç i hilarant que esdevindrà amb el temps. Encara està coent-se, entre la premsa escrita i les pantalles, però el seu sentit crític, també autocrític i un xic burleta, ja despunta amb força, com ens fa veure en “De no haver estat mai la reina del ball”: “Un dels pocs avantatges de no ser guapa és que acostuma a passar que amb l’edat comences a estar de més bon veure; de fet, és justament ara que estic guanyant atractiu” o en “Ha nascut una estrella”, un text on la Nora conta la seua aventura professional en un moment donat, davant d’una oferta per a fer-la estrella de la pantalla. Té una rival imbatible: “Jo no envejava les feines, ni tampoc els diners, el que envejava eren les dones que s’aprofitaven dels homes, perquè jo no ho sabia fer”. Finalment, no pogué ser, però hi hagué una recompensa: Clay Felker li feu una oferta per treballar en la revista New York. Ephron s’ho mira tot atònita i indecisa: “hi ha pitjors coses al món que permetre que Clay Felker et faci una estrella. I aquí em teniu” . En aquesta crònica personal dels seus afanys periodístics, Ephron fa de les inseguretats virtut. De vegades ella mateixa se sorprenia de les coses bones que li arribaven, i d’aquesta manera les entomava i les contava, amb una mica d’escepticisme, mig incrèdula, com si hagués de pessigar-se dues vegades per a creure-hi.
Mostra d’aquest joc literari és també el text que obre el volum, “Quatre coses sobre els pits”, una mostra de Nora Ephron en estat pur. En ell escriu una disquisició sobre els pits –un valor femení a l’alça en els anys setanta– a partir de la seua experiència personal. La descripció que fa dels banyadors de l’època no té parangó: “I els banyadors. Em moro quan penso en aquells banyadors. Era l’època en què si deixaves un banyador deshabitat a la platja, algú s’hi tirava a sobre. Jo duia un d’aquells banyadors grotescos que incorporaven una pitrera enorme, amb unes varetes que se’m clavaven a les costelles i em deixaven tot de marques vermelles al cos, i allà em teníeu, amb el pit com una post de planxar des de l’os del coll fins a l’altura del banyador, del tot vertical, i de cop i volta, paf, tota aquell tela i espuma i carcassa metàl·lica del tot horitzontal”.
Crònica social d’una dècada
Amanida barrejada és un treball periodístic, però també sociològic, perquè en ell hi ha la crònica social, política i mediàtica d’una part important dels anys setanta. Una mirada lúcida, oberta, incisiva i, en ocasions àcida, sobre la convulsió cultural que travessa el seu país, i ella mateixa: divorcis, grups de conscienciació feminista, la lluita pel dret a l’avortament, la llibertat sexual i econòmica de les dones, l’emancipació emocional femenina, segurament la més difícil, però també la identitat sexual: ser trans, triar el sexe, conèixer-se un mateix, deixar de ser qui t’han dit que ets i ser qui vols i sents que ets, com ocorre en “Trencaclosques”, un dels textos més reeixits al meu parer, i amb el qual es tanca el llibre.
Un altre dels millors moments del volum –que té moments molt bons i divertits altres una mica més insulsos i espessos, car no sempre els textos han envellit igual de bé– és “Les noies de l’oficina”. Si heu vist la sèrie Mad Men, ja un clàssic audiovisual, de seguida hi trobareu el paral·lelisme. Deu anys després de la dècada dels seixanta, on s’emmarca la sèrie, i en plena ebullició del moviment feminista, les noies de l’oficina encara viuen les vides dels seus caps, dels seus superiors homes.
Un dels textos clau del volum i que posa el dit a la nafra en les contradiccions i febleses de la classe mitjana nord-americana és “No, però m’he llegit el llibre”. En aquesta peça Ephron destapa la decadència i foscor de la classe mitjana, descrita amb mordacitat a través de la posada en escena en una sèrie televisiva de la televisió pública que narra, amb gran èxit, el dia a dia de la saga dels Loud. És el retrat d’una família de Califòrnia i de tot allò que la senyora Loud, mestressa de la casa, contaria posteriorment al llibre Pat Loud: A Woman’s Story.
Pat Loud hi va accedir, en part, com a revenja envers el seu marit, però sobretot, envers les seues nombroses amants: “Amb un interès patètic i anhelant, engegarien la tele per mirar els Loud, i es posarien a plorar [...] potser elles l’havien tingut el Bill unes hores o uns dies, potser havien tingut unes quantes sessions del que elles consideraven un èxtasi encegador, però jo l’havia tingut mil vegades més”.
La Pat creu que ells hagen fet res excepcional en protagonitzar la sèrie, pensa que qualsevol altra família hi hagués acceptat també. Amb tot, no acaba de saber per què la resposta al programa fou tan immensa: “’Quin nervi hem tocat”, es pregunta en el llibre [...] “m’agradaria saber-ho; de debò que sí”. Jo tinc les meves sospites, escriu Ephron, “diria que el poble nord-americà té una necessitat gairebé insaciable de sentir-se superior a la gent que sembla que ho té tot, i els Loud eren el vehicle perfecte per satisfer aquesta necessitat. Vet aquí una família fantàstica amb una casa fantàstica amb una piscina fantàstica, i un fill que era homosexual, la resta dels fills sense fotre brot, sense interès en res, i el matrimoni que feia aigües. Tot plegat sortia a la tele en forma de cinéma vérité”.
Els diàlegs
Els diàlegs dins dels reportatges i de les cròniques són la clau: dinamitzen els textos, els oxigenen, els donen credibilitat i proximitat, realisme. Acosten els lectors als fets i als protagonistes. Enfronten els punts de vista. En aquest sentit, és magistral el treball “Rose Mary Woods, l’ovella o la guilla?” on Ephron narra passa a passa la relació entre Richard Nixon, el Watergate i la seua secretària, Rose Mary Woods, i com la Casa Blanca la va deixar de costat a l’hora de la veritat. La vida d’aquestes secretàries d’altes esferes estava dedicada, en cos i ànima, als seus amos. Ni amants, ni fills, ni festes, ni viatges. Una vida sense vida de final incert.
Les dones: secretàries, periodistes, activistes feministes, mestresses de casa, mares i filles són, en gran mesura, les protagonistes d’aquests reportatges i cròniques en què Nora Ephron ni pontifica ni magnifica. Més aviat, mostra totes les cares femenines en plena dècada convulsa dels setanta. Els homes no hi surten molt ben parats, però per a això no li cal desqualificar-los obertament, les seues accions i actituds, tan ben retratades ací, parlen per elles mateixes.
Tanmateix, res és o blanc o negre. I Ephron és una mestra de treure-li profit a les ambigüitats, al ridícul i a les contradiccions humanes.