Des del començament de la invasió d'Ucraïna és habitual sentir veus entestades a condemnar les guerres, a proclamar com se'n dolen i a pregonar el seu pacifisme. I un es queda esperant a veure què segueix, però no segueix res. Les obvietats proclamades emfàticament són una de les mostres d'estultícia il·lustrada més comuns i desesperants. Segur que els qui les enuncien pretenen dir-nos alguna cosa, però és molt difícil endevinar què. Maleir la guerra, per a què serveix, a banda de donar a entendre que qui no repetisca la jaculatòria és un miserable bel·licista? Recorda molt les irritants i infantils consignes del tipus «Un bote, dos botes, fascista el que no bote». Si no et posaves a saltironar, eres un feixista. Com a mínim, un pusil·lànime. Després apareixien els grisos i calia fugir a tota virolla, perquè els feixistes no pegaven botets, però els seus subalterns corrien que donava gust i repartien hòsties com rotllos de pa integral. De manera que un acabava preguntant-se si això dels saltirons no era una manera de preescalfar amb dissimulació.
A no ser que es tracte d’un cínic fingiment, pretendre parar una guerra amb proclames no sembla útil ni sensat. Les bones intencions per si soles no són capaces de parar un míssil. Míssils i sentiments (sobretot els bons) pertanyen a categories diferents. Al míssil li la bufa contra què estàs, i a qui el dispara també. Tancar-se en un fortí ideològic bastit de consignes té la mateixa eficàcia que tancar els ulls i pretendre fer-se invisible. I amb els ulls tancats u no pot seure a negociar el que, contra tot ideari, aconsella la relació de forces i l'instint de supervivència. El súmmum del despropòsit apareix quan ens veiem capaços de dilucidar qui té la raó, com si això fóra possible, i invitem als altres a resistir en nom de no se sap quins principis. Els qui fan això no s'adonen que, quan esclata una guerra, la raó fa molt que quedà endarrere, i sobretot obliden que acceptar la derrota és, de vegades, l'única manera d'aconseguir la victòria. Que, per a la majoria, no ens enganyem, significa conservar la vida tant de temps com siga possible i poc més.
En el millor dels casos, aquestes proclames no són sinó mostres de pensament màgic revestit d'impostada autoritat moral. Moviment d’ales atrofiades i cloquejos, inanitat intel·lectual amb falset. Una manera de pegar voltes entorn del tema de la guerra com un gos a la seua cua. Ens entestem a veure la guerra des d'una perspectiva moral, i la moral té ací poc a veure, tal com recordava fa poc José Antonio Zorrilla, exambaixador a Geòrgia, davant d'un auditori escandalitzat. No hi té a veure la moral ni tampoc l'atzar. Les guerres es posen en marxa molt abans de fer-se visibles, com el magma davall dels nostres peus abans d'una erupció. I el que en uns casos explica perfectament la geofísica, en altres ho fa igual de bé la geopolítica. De la mateixa manera que enganxem les orelles a terra per a detectar els moviments tel·lúrics, convindria no estar tan pendents de les nostres afliccions i posar-nos a l'aguait dels factors que mantenen el món en tensió i també dels moviments estratègics dels qui tallen l'abadejo, que solen anar una mica per davall del magma, més o menys per on para l'infern. Tan sols som el cor que comenta les accions dels déus, a hores d'ara creure una altra cosa és una ingenuïtat, però cal pensar que no és el mateix que a aquests els arribe el clamoreig d'unes ploradores inofensives, si no còmplices, que el d'uns corifeus mitjanament informats i sensats.