“In Spain I trust” (Confie en Espanya), un any de l’arribada de l’‘Aquarius’ a València

El 2018 van arribar a la frontera sud d’Europa 123.000 persones, 65.000 de les quals van tindre com a destinació Espanya segons dades de la Comissió Espanyola d’Ajuda al Refugiat (Cear). En el que va d’any, la Creu Roja, entitat responsable de l’atenció als migrants arribats a les costes espanyoles, ha atés més de 8.700 persones en 340 intervencions –el 2018, l’ONG va dur a terme un total de 1.931 intervencions d’aquest tipus–. Dels milers de migrants arribats a Espanya en els últims dotze mesos, el focus mediàtic va estar posat durant uns dies en 629, els que viatjaven a bord del vaixell Aquarius que van ser rescatats de la mar per les ONG franceses MSF i SOS Mediterranée.

Després de huit dies de travessia en alta mar sense trobar un port segur on desembarcar –Itàlia es va negar a acollir els centenars de refugiats embarcats en l’Aquarius–, al voltant de les 6.30 hores del diumenge 17 de juny arribava al port de València el primer de la flotilla de tres vaixells –el vaixell de la Guàrdia Costanera italiana Dattilo, que acompanyava, juntament amb el vaixell de l’armada italiana Orione, l’Aquarius– que van traslladar fins a València els 629 migrants rescatats de la mar i que havien eixit fugint de Líbia unes jornades abans.

 

De les 629 persones que van arribar a bord de l’Aquarius a les costes espanyoles, 80 van viatjar a França. La resta estan repartits per tot Espanya, 239 a la Comunitat Valenciana. A aquesta xifra cal sumar els 70 menors no acompanyats que van ser acollits per la Generalitat Valenciana, 14 dels quals continuen estant sota la tutela de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives (l’administració que té les competències en aquesta matèria).

Massoudou i Mok són dos dels joves que viatjaven a bord del vaixell de SOS Mediterranée, que estan sent acompanyats des de fa un any per Cear-PV (en total són 47 els que depenen d’aquesta entitat), que els acompanya, els ajuda i els assessora en el seu dia a dia. Tots dos estan aprenent castellà, que, com reconeix Mok, és imprescindible per a poder tindre l’oportunitat de trobar faena.

Fa 29 anys que naixia a Nigèria Massoudou, que reconeix que és feliç a València, on es troba “molt bé”. En el castellà que encara no acaba de dominar, explica que als 18 anys se’n va anar al Níger fugint de la guerra i de Boko Haram: “Van matar molta gent [entre ells, son pare]”, per la qual cosa va decidir marxar al Níger, on estaven sa mare i la seua germana. Al Níger va treballar com a taxista, “però no hi havia diners”.

Amb aquest panorama va prendre una altra decisió: traslladar-se a Líbia. “Treballava a canvi de menjar”, explica: “A Líbia hi havia tanta gent que no podies eixir al carrer”. Després de dos anys al país nord-africà, Massoudou decideix emprendre l’aventura de creuar la Mediterrània per arribar a Europa. La situació no va ser fàcil: “500 persones en una casa esperant per viatjar a Europa, sense menjar, ni beure i sense poder parlar ni queixar-te, perquè si parles et peguen”. “I després una situació molt difícil, amb 130 persones en una barca de plàstic”, relata, al mateix temps que recorda la setmana que van passar a bord de l’Aquarius. “Ara soc feliç a València, on pots anar pel carrer sense que et passe res, no com a Líbia”, comenta.

La història de Mok no és molt diferent als seus 25 anys. Mok Kamara, va nàixer a Sierra Leone i va arribar a Líbia abans d’emprendre el viatge per la Mediterrània després de travessar amb cotxe Guinea, Mali i el Níger. Com Massoudou, recorda com de malament que ho va passar a Líbia –“hi hem tingut tants problemes que no podria pensar a viure aqueixa situació una altra vegada”– abans de llançar-se a la mar en una embarcació rudimentària: “Ara estic molt bé, soc molt feliç i la meua poca preocupació és obtindre la documentació”. “Ens van dir que la tindríem com més prompte millor”, apunta el jove africà, que, com el seu company de travessia, està a Espanya amb la targeta roja mentre se’ls tramita la sol·licitud d’asil, que s’ha admés. És a dir, estan en la fase 1 de tres (fase zero, el primer acolliment quan arriben a Espanya, en la qual es cobreixen les necessitats bàsiques; fase 1, en què s’ha admés a tràmit la sol·licitud d’asil i se’ls acompanya i se’ls tutela; i fase 2, en què ja gaudeixen d’autonomia). “Quan vam arribar ens van dir que tindríem la documentació en un any, any i mig o dos anys; ens han donat la targeta roja i permís de treball, però crec que ningú està treballant [Creu Roja ha confirmat que alguna de les persones que va arribar a Espanya fa un any sí que està treballant i que també hi ha qui està fent cursos de formació]. Ens han dit que hem de concentrar-nos a aprendre castellà”, explica Mok, que insisteix: “De debò, vull donar les gràcies a Espanya” –Kamara va desembarcar a València portant una samarreta blanca en què es podia llegir escrit a mà: “In Spain I trust” (confie en Espanya)–.

De Sierra Leone apunta que hi ha problemes polítics, “els mateixos d’abans, no hi ha democràcia, no hi ha llibertat d’expressió. Aquesta és la raó per la qual vaig deixar el meu país, perquè després de les eleccions van colpejar i van matar gent”.

Pel que fa al viatge des de Líbia, recorda que tenien “molts problemes” en el bot: “Hi entrava molta aigua i algunes persones van morir; vaig haver de rescatar-ne algunes, com una dona embarassada que cridava demanant ajuda. Va tindre el bebé i ara viu a Espanya i això et fa sentir bé, és una cosa molt bona per a mi”, descriu, encara que recorda que llavors “va ser una experiència terrible, gens agradable”. Això contrasta amb la visió dels helicòpters a l’arribada a València i quan els van dir que Espanya els acollia: “Va ser meravellós”.

Protecció definitiva

Des de Cear , el seu coordinador a València, Jaume Durà, insisteix a exigir al Govern que es concedisca una protecció definitiva als refugiats, ja que, un any després de l’Aquarius, continua sense haver-hi cap resolució: “Estan a Espanya com a sol·licitants d’asil, i l’Estat no pot deixar-los sense cap protecció”. Així doncs, apunta que, si es queden a Espanya de manera irregular, corren el risc real que siguen internats en un CIE per ser expulsats: “Seria un contrasentit”.

Durà creu que la decisió del Govern amb l’Aquarius va ser un gest positiu, però no oblida el que va passar després amb el Francisco y Catalina, l’Aita Mari o l’Open Arms, “estem davant una política pendular”. Així mateix, lamenta que a la Unió Europea s’haja “imposat” la política de Salvini en matèria de refugiats, amb canvis “a pitjor”, com s’ha vist a Itàlia o a Malta: “Encara queda molt per fer”.