Lluci Juan, fer parlar el fang
Arribem a Paiporta dilluns a migdia. El sol brega per eixir, però els núvols no li ho posen fàcil. Donen pluges per a les dues, amb sort, ens donarà temps de parlar amb l’artista Lluci Juan i recórrer i visitar amb ella els voltants de la nau on, fins al moment de la dana de 2024, tenia el seu magatzem i on treballava de tant en tant.
Trobar la nau de Lluci Juan en aquest paratge, en mig d’hortes on encara es visualitza la destrossa de la riuada, no és fàcil si no coneixes el terreny, per això, Lluci Juan ve a buscar-nos a un punt de referència amb el seu cotxe —un cotxe nou i gran que lloga per a desplaçar-se sovint entre Madrid, on viu part del temps, i Aielo, on té el seu taller. La seguim amb el taxi entre horts i carrers de terra estrets. A poc a poc el paisatge de Paiporta ha anat refent-se, però estem al cor de la zona zero, on la destrossa fou descomunal.
Arribem a la nau. Entre 2023 i octubre del 2024 Lluci Juan, vivia entre Madrid, Aielo i Paiporta, on aquesta propietat familiar li servia de magatzem i on l’artista treballava ocasionalment. Coses de l’atzar –uns actes de vandalisme i un incendi en les proximitats de la zona– van fer que Juan traslladés l’obra que tenia a la nau al seu taller d’Aielo, tot just setmanes abans de la dana. Des d’aleshores, i a causa de les inundacions, les portes de la nau, que quedà coberta de fang i vegetació, estan bloquejades i encara no hi ha pogut entrar: “Va ser un miracle que l’aigua no s'ho enduguera tot per davant, si la construcció continua en peu és per palmeres que tenim ací davant [ens assenyala amb el dit i la mirada] elles van fer de barrera natural i va aturar l’aigua i el fang”. Lluci encara s’esborrona quan pensa que en determinats moments estigueren a punt de construir una vivenda en aquesta nau. Atzarosament, no van obtenir la llicència municipal d’obres, entre altres raons, perquè la van considerar una zona inundable. I ho era.
Lluci va viure la seua infantesa i joventut a Aielo, i es traslladà a València per a estudiar Belles Arts, on feu l’especialitat d’escultura. No se’n va anar d’Erasmus ni en llicenciar-se va pensar en viatjar a l’estranger a provar sort, sinó que tornà al seu poble. “Tenia clar que el meu projecte artístic estava vinculat al territori i a la natura, i per això vaig crear el meu taller, El Taller d’Art, a una casa gran, al poble on havia nascut i viscut gran, envoltada de natura i en un context rural. Són 120 metres quadrats on guarde de tot, material, obra acumulada, projectes en els quals estic treballant, però ara que el gaste també com a magatzem, comença a quedar-se ja una mica menut” [diu mentre somriu].
L’experiència a Madrid
Veient-la tan avesada a viure al camp, i sabent que ara passa gran part del seu temps a Madrid, li pregunte com és la vida Madrid a la gran ciutat, i com resultat obrir-se camí com a artista plàstica tan arrelada al territori en una gran ciutat. “La veritat és que tenia els meus dubtes, una ciutat nova, una altra llengua, però he tingut sort perquè ja estava en contacte amb gent de Madrid per les xarxes socials i m’hi he sentit de seguida molt ben acollida. Madrid m’ha sorprès per a bé, em feia més por del que realment ha estat”.
Amb tot, i sabent que el taller d’Aielo se li queda petit, m’intriga saber com s’ho fa per a treballar a Madrid, on es complica molt trobar espais grans accessibles: “Allà em toca treballar en una habitació, i en comparació [riu] encara és pitjor, però m’organitze i a Madrid faig el treball d’ordinador i la vida social, i me’n vinc a Aielo per crear obra i treballar en els projectes que duc entre mans”. Lluci obri el maleter del cotxe i ens el mostra: “és una mena de casa flotant, ja veieu com el duc, fet un croquis, ple fins al sostre”. Agafa unes caixes i les col·loca a terra per tal de mostrar-nos part del seu treball més recent, Paiporta, Memòria del fang.
L’homenatge de Lluci Juan a les víctimes de la dana
De dins del maleter ixen les caixes de fusta on transporta la seua obra, tot va al mil·límetre, encaixat perquè res no es trenque: “Els escultors sempre hem d’invertir tant de temps i diners en l’embalatge i en el transport de l’obra com en l’obra mateixa” [comenta mentre riu]. I ens ensenya unes peces de fang extretes dels voltants de la seua nau amb les petjades dels gossos de rescat que buscaren les víctimes de la riuada: “Ha estat complicat coure-les —explica—perquè no és un fang per a fer peces d’art, sinó un fang ple de llim i es trencava molt fàcilment. Vaig haver d’agafar les mostres amb un encofrat i transportar-les amb molta cura. Ara, amb una ajuda que he rebut del Ministeri de Cultura, he pogut construir aquestes caixes on les puc dur amunt i avall, perquè són ben fràgils, però al principi era més complicat perquè era un projecte fet íntegrament amb els meus recursos”.
El passat mes d’octubre, i amb motiu del primer aniversari de la dana, LLuci Juan va presentar el seu treball Paiporta, Memòria del fang a la galeria Freijo de Madrid en homenatge a les víctimes de la dana: les peces de fang que recullen la memòria van ser acompanyades de testimonis reals llegits de manera col·lectiva. A la cita —un muntatge artístic que Lluci durà pròximament a Paiporta— van acudir també representats de “7291 Verda y Justicia”, entre altres col·lectius.
Després d’anys d’activisme i treball cultural arrelat al seu territori, l’obra de Lluci Juan comença a fer-se lloc en alguns espais de l’art contemporani: “Potser ara estic fent l’Erasmus que no vaig fer en el seu moment” [bromeja l’artista]. En tot cas, el seu treball ha trobat una bona acollida a Madrid. De fet, Lluci Juan va estar present en ARCO 25 amb una acció artística on va visualitzar la situació de precarietat en què es troben les artistes afectades per la dana amb una performance en què utilitzava el fang de la riuada. Artistes a qui l’associació valenciana d’Artistes Visuals, AVVAC, de la qual Lluci n’és membre, ha ajudat a refer-se de la desfeta causada per la riuada.
Treballar l’art de manera col·lectiva
Des de sempre, i ara combinant-ho amb la seua vida a Madrid, Lluci Juan ha optat per treballar l’art des d’un entorn rural, concretament arrelada a la seua comarca, la Vall d’Albaida, “on hi ha un moviment artístic i cultural interessant”, com explica. El Taller d’Art d’Aielo ha estat i és, de fet, un punt d’encontre amb altres artistes dels voltants i de més enllà, un espai de creació i de resistència. Al capdavall, Juan entén l’art com una eina de transformació i de rebel·lió, de resposta davant del malestar i de les injustícies socials.
En el Taller d’art, una casa antiga de poble, guarda obra i molts records: “Sempre he defensat l’art des del territori i la perifèria, les meues obres funcionen com actes de resistència, tracte de qüestionar estructures de poder, el patriarcat, i el model de vida a què ens mena el capitalisme, a més, sempre he treballat en col·laboració amb col·lectius socials i amb membres de la meua comunitat per crear peces tant col·lectives com personals”.
Parlem del món del galerisme, el qual, apunta l’artista valenciana, viu encara una mica d’esquena a l’art no urbà: “són encara pocs els artistes que treballen aquest àmbit, però, a poc a poc l’art contemporani comença a mirar cap al món rural, i tu, com a artista, també has d’estar en contacte amb les galeries. De fet, estic fent col·laboracions puntuals amb algunes galeries, i presentant projectes a concursos i convocatòries que puguen ajudar a promoure la meua obra, perquè la venda és complicada”.
Descriure la pràctica artística de Lluci Juan no és fàcil, diria que és un equilibri entre la reflexió conceptual i la sensibilitat estètica. El seu projecte artístic — proper a la idea dels drets culturals, entenent que no hi ha alta i baixa cultura i que tothom té dret a la cultura— està estretament vinculat a l’experiència personal i també social, col·lectiva, i part de la seua obra és el resultat de transformar experiències viscudes i materials diversos amb significat simbòlic en reflexions sobre la sostenibilitat i la justícia social.
El resultat és un treball en constant moviment i experimentació, una obra artística amb arrels en les tradicions locals, però amb una visió crítica que la fa global, perquè la millor manera de ser universal és no girar l’esquena a allò que tenim més a prop.
Un espai carregat de memòria
Lluci Juan és una dona compromesa amb el que fa, apassionada, decidida a buscar un sentit a la vida a través de l’art i viceversa. Passegem al seu costat mentre ens mostra els voltants de la nau i ens explica com va sorgir el projecte Paiporta, Memòria del fang.
Em criden l’atenció les seues mans, grans i treballades, amb les ungles pintades de blanc i negre de manera alterna. Contrasten amb els camells delicats i el seu cos menut i prim. Són les mans d’una escultora que igual dibuixa que pinta, que treballa el fang o la fusta. Va vestida amb un pantaló texà i una samarreta negres que fan el seu cos encara més prim i es posa una camisa, també negra, per a eixir en els fotos. Té una femineïtat natural.
Avui hi ha una llum especial, com si anunciés pluja, quin cosa, justament ací! El blau del cel, el verd de la vegetació, el negre de la seua roba i el roig dels seus llavis són, tot plegat, imatges amb força que Jesús fotografia amb atenció, sempre atent al gest inesperat.
Ens acomiadem de Lluci i anem a la recerca del taxi que ens durà de tornada a València. De camí passem per davant de l’antic camp de futbol, El Palleter, totalment arrasat des de la riuada. Continuem caminant i visualitzem uns matalassos amuntegats formant dues columnes grans en terra, com dues escultures de la memòria enmig del no res. És una imatge que impacta. Ens aturem per fer-ne unes fotos i li comente a Jesús un instant de la novel·la d’Elsa Morante La història, on descriu els matalassos que circulaven amunt i avall per la Roma devastada per l’ocupació nazi i la guerra, matalassos que corrien per damunt dels caps, duts al vol entre quatre mans.
No em trac la imatge del cap: matalassos pegant tombs per una ciutat en runes i afamada, matalassos en carros, símbols d’exili i èxode, matalassos enmig del no res, arrossegats per la força d’una riuada. Difícil venir a Paiporta i no sentir el calfred de la tragèdia. Les seues petjades no moriran mentre artistes com Lluci Juan els donen forma i veu en el paisatge de la memòria.