La reconstrucció del moviment obrer valencià. El cas d’Alcoi (3)

Amb la derrota de la República s’inicià una llarga i fosca etapa de repressió política i sindical, endarreriment econòmic i social, por, fam, pobresa i corrupció generalitzades. Mentre se suprimien totes les conquestes socials aconseguides durant el període democràtic, s'imposava un règim de terror cuartelero sota parafernàlia feixista i fracassava la política autàrquica (el PIB espanyol no recuperaria fins a 1960 els nivells registrats abans de la guerra), amb el consegüent cost social per a la classe obrera (els salaris es van reduir en un 25% durant les dues primeres dècades de la dictadura).

Repressió i autarquia en el primer franquisme

D’acord amb les dades registrades a l’Arxiu de la Memòria de la Universitat d’Alacant, després de la guerra foren executades en Alcoi 55 persones, entre elles l’alcalde republicà Evaristo Botella i el líder anarquista Enrique Barberà (Carrasca); condemnades a diferents penes de presó altres 270, aproximadament; inhabilitades i sancionades econòmicament unes 250 i acomiadats 200 funcionaris públics i un gran nombre, difícil de precisar, de treballadors industrials.

En l’àmbit laboral el moviment obrer va ser escapçat i destruït, prohibides les seues organitzacions i imposada per la força l’adscripció obligatòria al Sindicat Vertical (CNS), que en Alcoi s’instal.là en l’antic xalet de Vicens a l’Albereda, sota la línea de mando dels capitosts falangistes, entre el rebuig i la indiferència de la majoria dels treballadors.

La política de revenja i destrucció, d’espoli material i anihilament cultural posada en marxa contra el moviment obrer pel franquisme va tindre efectes duradors. Tot i les precàries condicions de vida, l’activisme i la protesta suposaven un risc massa alt i, malgrat alguns intents inicials de resistència i reconstrucció, el silenci de les organitzacions sindicals tradicionals va crear, durant els anys quaranta i cinquanta, un buit ocupat tant sols per relacions de solidaritat primària, especialment entre les dones treballadores. En el cas d’Alcoi serien les bambuneres les que, al voltant de 1945, feren la primera vaga de braços caiguts.

L'esforç i la valentia de posar en marxa un nou moviment obrer, d'acumular nous recursos, estratègies i lideratges, trigaria encara anys a concretar-se, en un context de canvis sociodemogràfics i productius.

Cap a finals dels anys cinquanta, el fracàs del model autàrquic va obligar la dictadura a donar un gir en la seua política econòmica (Pla d'Estabilització) i de gestió laboral (Llei de convenis col·lectius) que, sense renunciar a l'autoritarisme original, contribuïren a impulsar un desenvolupament productiu que implicava, entre altres canvis, la introducció d'una certa bilateralitat en les relacions laborals que seria hàbilment aprofitada pels nuclis fundacionals del nou moviment obrer, en la mesura en què la negociació col·lectiva obria una escletxa, fins aleshores inexistent, que possibilitava el conflicte, mentre que les eleccions a enllaços i jurats d’empresa permetien acumular recursos organitzatius i d'intervenció.

La nova fase de desenvolupament coincideix amb una sèrie de profunds canvis sociodemogràfics en el món del treball, al qual s'incorpora la primera generació que no havia participat en la guerra, després d'importants fluxos migratoris del camp a les ciutats, amb noves demandes salarials, d'accés a habitatge i béns de consum, etc., i que serà la que protagonitze el següent llarg cicle conflictivitat obrera.

En el cas d’Alcoi, el Cens de població registrarà un increment acumulat del 20%, fins a situar-se en 61.391 habitants en 1970, degut fonamentalment al saldo migratori positiu, alhora que s’iniciava una traumàtica reconversió industrial del sector tèxtil (entre 1963 i 1968 tancaren 57 empreses deixant al carrer a vora 1.500 treballadors), que arrossegava una llarga crisi (obsolescència tecnològica, manca d’inversions, caiguda de la demanda…) i s’orientarà progressivament des de les fibres de recuperació cap als productes tèxtils per a la llar.

I és que el que inicialment havia contribuït al desenvolupament de la indústria tèxtil alcoiana, la seua concentració en els segments baixos del mercat en materials, qualitat i preu, esdevincrà després el seu principal desavantatge quan la creixent demanda de qualitat en la draperia faça que la indústria catalana aconsegueixca augmentar quota de mercat a les seues expenses. Fins a ben entrats els anys setanta, en què s'iniciarà un complicat procés de modernització, l'estructura empresarial i la dotació tecnològica del tèxtil alcoià es demostraran incapaços de fer front als canvis necessaris per a la seua modernització.

L'emergència d'un nou sindicalisme

És en aquest context on, malgrat les restriccions estructurals i la repressió tant policial com patronal, cal situar la progressiva configuració d'un sindicalisme de nou tipus, de voluntat assembleària, estructures flexibles als centres de treball, estratègia instrumental, orientació unitària i projecció socio-política... que acabarà coneixent-se com el moviment de les comissions obreres, caracteritzant-se -des de meitat dels anys seixanta- per un significatiu canvi d'estratègia respecte del sindicalisme tradicional: de l'anarquisme apolític i de confrontació radical al sindicalisme possibilista (penetració en el Vertical, negociació de convenis) i plural (comunistes, catòlics, socialistes i, fins i tot, antics cenetistes), desenvolupant un nou repertori d’acció col.lectiva que, tot i els entrebancs de la dictadura, combinaria des d’aleshores la pressió i, fins i tot, la vaga als centres de treball amb manifestacions puntuals, tancament a esglésies i actes de solidaritat que tractaven d’implicar a professionals, estudiants i altres col.lectius, entre la protesta i la proposta.

Des de llavors, la tàctica entrista. rebutjada pels sindicats tradicionals (CNT, UGT), permetrà a les Comissions Obreres el desenvolupament d'àmplies xarxes de coordinació i participació en la negociació dels convenis col·lectius d'empresa i sector, generant una espiral de mobilitzacions que seguirà a un ritme creixent fins a la fase final de la dictadura.

En Alcoi, els primers indicis de l’emergència d’aquest nou moviment obrer es registraren a final de la dècada dels cinquanta arran de l’elecció en diverses empreses d’uns quants enllaços i jurats no verticalistes, que acordaren nomenar com a president de la Secció Social del Sindicat Tèxtil a Josep Linares, un teixidor comunista de la fàbrica Mataix que aviat esdevindrà en líder reconegut pels treballadors locals i un interlocutor respectat per la mateixa patronal del sector.

El nucli alcoià de Comissions Obreres jugarà un paper clau en l’articulació del moviment arreu del País, aportant els seus contactes i experiència per a fer possible la reunió fundacional de l’11 de desembre de 1966 als locals de la societat cultural Lo Rat Penat situats al centre de València en la que hi participaren, entre una cinquantena de sindicalistes, Josep Linares i Francisco Castañer.

Poc després, en el saló d’actes del Sindicat Vertical de l’Albereda es celebrà una gran assemblea de suport als treballadors bascos de l’empresa Laminaciones de Bandas en Frío, que duien mig any de vaga i per als qui es va realitzar una col·lecta de solidaritat, el resultat de la qual (20.000 pessetes) va ser portat per Linares a Bilbao, i del que va conservar sempre el rebut datat el 27 d'abril de 1967 i signat pels representants d'aquells treballadors agraïts.

Durant els últims anys seixanta i primers setanta es registrà arreu una lenta però sostinguda expansió de les xarxes de protesta dels moviments obrer, estudiantil, veïnal, professional i cultural que, amb les seves reivindicacions de llibertat, desafiaven els límits imposats per una dictadura anacrònica, que només sabia respondre amb la repressió aconseguint a vegades obrir precàries però importants zones de llibertat, com va ser a Alcoi el Club d'Amics de la UNESCO fundat en 1966 i que actuaria després com a lloc d’encontre i coordinació de l'oposició democràtica.

Pel que es refereix concretament al moviment sindical serà llavors quan emergeixen vells i nous compromisos i lideratges, des d'alguns veterans militants de la CNT (José Aparisi, Gonzalo Bernabeu) a joves de la JOC (José Vidal, Jesús Cascant), passant pels primers representants d'una renovada UGT (Sergio Ferri, Armando García Miralles) i, sobretot, del grup àmpliament hegemònic de CC.OO. (Pep Linares, Ricardo Llopis, Emilio Olcina, Paco Valor…).