Pagava la pena?

Pagava la pena? Era precís? Compensava? No sé quins han estat els augurs que ha consultat Ximo Puig per a avançar les eleccions autonòmiques al 28 d’abril, ni quin fetge d’au han “llegit” per a aconsellar- li el que a mi em sembla una grossa, i innecessària, errada.

Deixaré de banda la qüestió de les formes amb el soci de govern (Compromís) que han estat particularment dolentes i que justifiquen (només les formes) un cabreig no dissimulat. Tant de Botànic, de bon rotllo i de consens, per a finalitzar amb un vot de qualitat i amb un trencament de facto del que de suposava que era una filosofia en pro de l’interès general. L’avançament consumat perjudica clarament les expectatives de Compromís perquè el 28 d’abril el debat serà Sánchez-dreta carpetovetònica i el discurs “local” o de país romandrà desdibuixat, cosa que no haguera passat el 26 de maig. Fins i tot si el PSPV-PSOE es beneficiara de l’increment previsible de la participació i de les expectatives favorables que donen algunes enquestes, la qüestió final sempre serà la suma.

Amb un Compromís perjudicat per la decisió i un Podem en crisi, la probabilitat que la “victòria” del PSOE  siga pírrica, o siga, insuficient, és molt alta. La jugada, crec que oportunista, de Ximo Puig, a banda de qüestions de coherència i lleialtat, és molt arriscada. Personalment -i crec que és opinió compartida per molts- m’importa una bleda (més aviat m’irrita) si el PSPV-PSOE “guanya” però no s’assoleix una majoria “de progrés”. Per últim, la imatge de divisió sol pagar-la molt cara l’esquerra i hi ha antecedents. Anar per lliure no és la millor manera de fomentar la participació i estem farts de sentir que no es pot repetir l’elevada abstenció que dugué al triomf de la dreta a Andalusia.

Torne a dir que no li veig la gràcia per cap lloc. És una decisió molt arriscada i insolidària i que s’ha tractat de justificar en base la importància del fet que “es parle de nosaltres” i ser una “autonomia de primera”. De “diferenciar- nos” i pujar la nostra “autoestima”. Tal vegada al personal li interessa més escoltar propostes dirigides a refer la nostra malmesa economia: 22.034 euros per càpita, per sota de la mitjana estatal de 25.034 euros per càpita, lluny de Madrid, Euskadi, Navarra i Catalunya i molt més lluny del nostre entorn europeu (Jordi Palafox dixit ).

I, ja posats, saber  quan veurem els fruïts d’un misteriós nou model de desenvolupament econòmic que vaja més enllà del turisme, del semi-boom immobiliari i de la logística (més venda del territori) i que concrete una competitivitat en disseny i qualitat. Per últim, i em deixe un grapat d’exigències com la reforma seriosa de l’administració local, no ens vindria gens malament una certa bel·ligerància envers el govern de Madrid i la dreta “local” de l’AVE que té el grau de “patriotisme” que demostren els seus pròcers. Ser bons xics i no molestar (Ximo Puig ven des de fa mesos la imatge de la moderació) no té premi perquè ja digué el Conde Duque d’Olivares al segle XVII allò de “tenémoslos por más muelles ”, referint-se als valencians. Tant si continua Sánchez  com si se'ns cau el cel damunt (no vull ni pensar- ho), no podem ser tan tebis. I això val per al Corredor Mediterrani, per al finançament i per a moltes coses, tot i que hem de mirar també cap a dins i detectar què estem fent malament .

Rellegir Fuster (Nosaltres, els valencians ), Marqués (País Perplex), Pérez Casado (Ser Valencians) i, perquè no, el Nou Viatge pel País Valencià de Néstor Novell i un servidor, tal vegada ajudaria a fer un projecte de país que tinguera millor acollida el 26 de maig. Allò de ser al mapa ja ho assajà Rita Barberà amb el resultats coneguts i el mapa dels efectes “col.laterals” que naveguen pels jutjats.  L’autoestima i el traure pit, o té bases fermes o és pa per avui i fam per a demà. La cosa ja no té remei però els doctes consellers de Ximo Puig  podrien haver-se estalviat la feina. Sumar és un verb que cal saber conjugar i aquesta vegada hem anat, de nou, per camins que no tocava. Vullguen els déus que no ho paguem massa car.