Els darrers dies de Joan B. Peset

El 1944, Max Horkheimer i Theodor W. Adorno, fent un gran esforç per continuar pensant enmig d’una barbàrie sense parió -la guerra mundial, l’extermini dels jueus, la destrucció d’Europa-, posaven punt final al seu llibre Dialèctica de la Il·lustració. La pregunta que havia motivat la indagació s’explica clarament al Pròleg: volien entendre “per què la humanitat, en comptes d’entrar en un estat veritablement humà, s’ha enfonsat en un nou tipus de barbàrie.” El problema: la ciència, el coneixement, el pensament científic, la Il·lustració al capdavall, no havia fet de contrapès o de dic de contenció, potser al contrari, de les malvestats humanes.

I per què? Una pegunta sense resposta fàcil, o sense resposta... La ciència com a tal no n’és prou, venien a dir, basant-se en una argumentació no sempre planera més aviat enrevessada, però tampoc no era solució la “no-ciència” -el misticisme, la metafísica, el pensament màgic, les religions, tot això. Res d’aquestes derivacions irracionals ajudaria, més bé al contrari. Una qüestió vertaderament envitricollada. O potser no tant: no tot és la raó, però fora de la raó, res.

Cap a la fi d’aquest llibre tan important i influent, un veritable clàssic del pensament (no traduït a la nostra llengua encara) -dedicat a Friedrich Pollock, i en una biografia d’aquest membre o eminència grisa de l’Escola de Frankfurt que aviat apareixerà a PUV se n’explica la raó- reblaven un cert clau, amb una afirmació que no es pot perdre de vista : “És la Il·lustració mateixa, ama de si mateixa i en procés d’esdevenir força material, la instància que podria trencar els límits de la Il·lustració”. És a dir, contra la Il·lustració (els seus límits, fracassos i paradoxes), més Il·lustració...

Els darrers temps, Martí Domínguez -periodista, naturalista, professor, escriptor- s’ha mostrat molt neguitós davant el fenomen del mal ús de la ciència, davant el fet que científics i persones molt racionals pogueren fer sense gaires problemes de consciència el mal -el mal radical- de manera sistemàtica, basant-se en els recursos multiplicats que ofereix, precisament, el coneixement racional i científic. Ell, un entusiasta de la Il·lustració (vegeu un article anterior en aquesta mateixa secció), de les Llums -d’una genealogia europea que va de Maupertuis i Fontanelle a Voltaire o Rousseau, de Diderot i de Buffon a Goethe, el Goethe il·lustrat i pre-romàntic-, l’optimista sense reserves, se n’adona que la ciència tal qual, que difon tothora a través de la revista Mètode, de la Universitat de València, no és ben bé prou. Que cal alguna cosa més, incremental o potser explosiva, és a dir, diriment: ciència amb consciència... És el que es plantejava a la seua darrera novel·la, L’esperit del temps, on apareixia, aclaparador, el dilema amb tota la cruesa: un científic amb tots els ets i uts, còmplice i protagonista, nazi i agent actiu de l’Holocaust o extermini sistemàtic d’un grup humà. Com pot ser, això? Sí que pot ser, i tant. Quan la ideologia obnubila i escapça altres ressorts psicològics i morals. La ciència és instrument només, o va lligada a finalitats? Hi ha una ètica en la ciència?

Per a l’estrat social a què pertanyia Joan B. Peset -la burgesia il·lustrada valenciana- no hi havia cap contradicció. Eren hereus de la Il·lustració, del liberalisme i de la Institució Lliure d’Ensenyament. Un gran optimisme històric: la cultura us farà lliures. Eren els hereus republicans, laics, il·lustrats, del blasquisme, que fou la forma que varen prendre en terres valencianes les idees liberals, republicanes i de progrés en les darreres dècades del segle XIX i primeres del XX. Els hereus de tot això, en general, esvaït el blasquisme, estaven arrenglerats amb el partit de Manuel Azaña, Izquierda Republicana, i amb una esquerra obrerista incipient. Com els Gaos, com Eliseu Gómez Serrano (afusellat a Alacant), germà de Nicolau Primitiu i -per part de pare- d’Emili Gómez Nadal, com tants altres a València. Tots patiren un destí tràgic. Estaven en el punt de mira dels falangistes i dels integristes catòlics, que volien escarment i el monopoli sobre aquestes capes socials. No perdonaven, no dialogaven, no pactaven. “Pau, pietat, perdó”, havia demanat el president Azaña. Però no, el que vingué foren presons, camps de concentració, misèria, humiliació, repressió i mort.

Ara Martí Domínguez acaba de publicar la novel·la Ingrata pàtria (Proa) on reconstrueix els darrers dies de Joan B. Peset abans de ser afusellat al camp de tir -el Terrer- de Paterna. Dies de presó, d’espera, de record i abisme. Matí Domínguez es fica en la pell de tots els personatges que varen viure temps, aquell moment, víctimes i botxins, companys de païment i perpetradors, acompanyants i representants de la banalitat del mal (jutges, fiscals, directors de presó, etc.). Reconstrueix -amb tremp dramàtic, quasi fílmic- les escenes dels darrers dies del doctor Peset, el metge eminent, el científic, el Rector de la Universitat de València, el burgès il·lustrat i republicà, l’intel·lectual humanista, l’home de bé, el diputat del Front Popular. No va poder ser. El trairen, el denunciaren, s’hi acarnissaren, volien una mort exemplar per espantar i dissuadir. La història és coneguda -fins a cert punt, perquè a banda del nom d’una avinguda o d’un hospital- València no li ha retut mai l’homenatge popular -i la inserció en la memòria col·lectiva- que mereix. És una història coneguda perquè la Universitat de València va publicar el 2001 -al llibre Procés a Joan Peset Aleixandre- l’edició facsímil del sumari del seu procés, acompanyada d’estudis exemplars i esclaridors de Marc Baldó i María Fernanda Mancebo (“Vida i mort de Joan Peset”), de Salvador Albiñana (“Història d’un procés”) i de Juan Antonio Micó (“Bibliografia de Joan Peset Aleixandre”). Són també a bastament coneguts els personatges que el denunciaren, que instaren un segon procés i no pararen fins a l’execució d’aquest científic valencià, màrtir de les idees d llibertat i progrés.

Martí Domínguez traça un retaule d’època i sobretot d’un moment dramàtic, aprofundeix en mentalitats, raons i rerefons, d’una manera plàstica i expressiva, amb ofici de narrador, amb consciència aguda de la significació d’aquesta història, la significació profunda, el nus de la barbàrie i la repressió a mort d’aquell temps. També dels fets sagnants de la revolució anterior, que expliquen però no excusen. És a dir, una narració exempta de simplisme i maniqueisme, llegidora i impressionant, en la qual els diàlegs i els monòlegs dels diversos personatges -incloent el mateix Joan B. Peset- duen el pes. L’única reserva que hi faria té a veure amb la forma. Potser, em pregunte, una “narració real” -del tipus de les que fan autors com Philippe Sands, per posar un exemple- hi hauria estat escaient. És només una idea, no massa elaborada. Potser és que a hores d’ara les novel·les m’agafen en una etapa vital estranya. No importa. Recomane amb entusiasme la lectura d’Ingrata pàtria, la darrera novel·la de Martí Domínguez. Un autor que, juntament amb altres, fa una gran aportació a la construcció de l’imaginari contemporani, no sols valencià o català, sinó més ampli i general: universal, perquè inclou una reflexió sobre el destí de la Il·lustració, ciència i barbàrie, ciència i humanitats o sobre l’art i els artistes i el paper dels intel·lectuals. I ho fa amb fidelitat a l’arrel de la nostra realitat històrica, que és la llengua. Més admirable encara.