Last call to Jeddah!
Last call to Jeddah!
Els passatgers que esperen l’Arabia Jet VF189 formen capricioses espirals bicolors en la porta d'eixida 302A de l'aeroport d'Istanbul: ells de blanc, elles de negre. Ells van coberts només amb dues peces tèxtils que pareixen tovalles desfilassades per les vores. Elles van amb una túnica negra per damunt de més peces de roba i es cobreixen els cabells amb mocadors monocolors; sols deixen la cara descoberta. Ells van despitralats, elles dissimulen les formes dels pits. Ells amb l'ihram, elles amb l’abaia. Estan tots a punt d'embarcar a l'avió cap a l'aeroport més proper a La Meca.
De sobte, comencen una pregària la motivació de la qual ignore. Se situen vora la paret de vidre que els separa de les pistes d'aterratge i comencen a agenollar-se i alçar-se rítmicament i sense esforç, sense recolzar-se en terra o impulsar-se amb les mans. La pregària els fa àgils. Fins i tot, els ancians. Però no tenen estores sagrades per a tots els pelegrins i fan torns: primer els ancians, després les dones i per últim algun jove concentrat.
Les dones que no tenen estora sagrada per agenollar-s'hi romanen assegudes als seients. Quan comencen a inclinar-se al ritme de la pregària, recitada fortament per un home, veig al respatller el símbol de la cadira de minusvàlids. Les dones respecten la prohibició religiosa que els veda l'exhibició de la pell, però no compleixen la prohibició civil que reserva eixos seients per als discapacitats o per a les persones amb altres capacitats.
Per què em preocupe, doncs, per esta diferència d’eficàcia de les dues prohibicions? Què hi ha d'important en esta diversitat? Què hi ha d'estructura mítica en ella?
Estructura i importància són dues de les característiques bàsiques que fan que una història es puga considerar un mite.
En la història que vos conte es percep, per una part, l’estructura masculí-femení, reflectida en el binomi tèxtil blanc-negre i en l'oposició epitelial despitralats-tapades. A més, la prohibició de mostrar els pits femenins ha sigut un altre factor de l’educació com a animals mamífers.
Per una altra part, la importància de complir amb el precepte de la pregària orientada i del pelegrinatge a la Meca revela la contumaç persistència dels rituals religiosos. En canvi, la trivialitat de respectar o no la reserva de llocs per a discapacitats es manifesta en tota la seua intensitat quan s'acaba la pregària i hi continuen assegudes les dones que no disposaven d'estora, provocant així la perplexitat d'un turista occidental.
Tot açò podria dur-nos a diverses qüestions: amb quines prohibicions complim? Podem triar els nostres tabús? O sols alguns elegits poden escollir les normes que compleixen i les que no i les prohibicions que respecten i les que no?
És qüestió de pertinença a una cultura o a una altra l'acceptació d'uns límits determinats a la conducta? Hi ha alguna prohibició comuna a tota cultura humana? Sols l’incest?
Claude Lévi-Strauss situava la prohibició de l'incest a mig camí entre la natura i la cultura, entre la vida animal i l'organització plenament humana gràcies a les estructures de parentiu. De fet, així es titula una de les obres fonamentals de l'antropòleg francés: Les estructures elementals del parentiu.
Escrivint estes línies, escolte “last call to Bishkek!”. He d'afanyar-me! He d’embarcar al meu avió cap al Kirguistan des de la porta del costat: la 303A. Puge a l'avió i detecte que hi ha almenys quatre xiquets amb síndrome de Down amb fesomia centroasiàtica. Em sembla un nombre elevat i pense ràpidament en els beneficis biològics de la barreja de gens. Pobles aïllats genèticament com el kirguís han patit les conseqüències dels matrimonis entre membres que compartien consanguinitat. Caldrà forjar un nou mite que ens recorde els beneficis del mestissatge? O ens estan abocant a oblidar els mites fundacionals del mestissatge i a reemplaçar-los pels mites de la puresa de la sang?
Caldrà triar entre les estructures mítiques que defensen la importància de la barreja ètnica, com les reflectides en la muntanya sagrada d'Uluru (Ayers Rock, Austràlia), i les estructures de la puresa, com les reviscolades recentment a Jumilla?
O no podrem triar i els superhumans del segle XXI ens imposaran noves prohibicions de barrejar-nos amb diferents? America first? Israel first? Cada grup genètic first?
Estem oblidant, en definitiva, que els individus amb una mateixa aparença o fenotip no han de compartir necessàriament genotip, però això millor que ho explique un biòleg. Pot ser que les explicacions científiques trenquen les estructures opositives dels mites. Però, per això, malauradament, podria ocórrer que no tingueren l'eficàcia narrativa d'un mite: trista conclusió tres segles després de la Il·lustració!