Aquesta setmana passada escoltava la ràdio i recordaven el centenari del desembarcament a la Badia d’Alhucemas. Una efemèride que, lluny de ser motiu d’orgull, forma part d’un episodi fosc de la història: la guerra del Marroc. Un conflicte que va deixar una petjada profunda a Espanya: la Setmana Tràgica de Barcelona, la derrota del Barranc del Llop, el desastre d’Annual, un dels motius del cop d’estat de Primo de Rivera o l’ascens dels caps militars africanistes que acabarien amb el sistema democràtic de la Segona República. No pretenc fer ací una anàlisi militar d’aquella guerra, sinó reflexionar sobre què significava per als espanyols embarcar-se en un conflicte colonial alié, nascut de les ànsies expansionistes després de la pèrdua de Cuba, Filipines i Puerto Rico el 1898.
A principis del segle XX estava en vigor el sistema de “quintes”. Mitjançant un sorteig, milers de joves eren obligats a incorporar-se a files. Però el mecanisme era profundament injust: els qui tenien diners podien pagar per alliberar-se del servei, mentre que els de famílies humils havien de marxar a la guerra. Encara més, molts reservistes —ja amb les seues obligacions militars complides— eren cridats de nou, amb independència de la seua situació personal i familiar. La incorporació forçosa de milers de pares de família el 1909 acabaria provocant la Setmana Tràgica de Barcelona.
Aquest record ens evidencia fins a quin punt la desigualtat econòmica pot generar injustícia. I ens preguntem: hem après realment la lliçó? Malauradament, sembla que no. Avui, la diferenciació econòmica continua marcant el futur dels joves, especialment en l’accés a l’educació.
Les polítiques del Partit Popular de dreta extrema en diverses comunitats autònomes apunten a un retrocés preocupant. A Madrid, el govern d’Ayuso asfixia les universitats públiques mentre afavoreix les privades. A Andalusia, Moreno Bonilla permet que la privada oferisca títols que la pública no pot impartir. A la Comunitat Valenciana, Mazón concedeix prioritat als estudiants de la universitat privada per fer pràctiques a l’Hospital Provincial de Castelló. El missatge és clar: qui té diners tindrà més oportunitats; qui no, veurà limitat l’accés als estudis superiors.
Ahir, els rics es lliuraven de la guerra mentre els pobres hi morien. Avui, els primers accediran a carreres i càrrecs de responsabilitat mentre molts joves quedaran fora per falta de recursos. L’educació és i ha de ser el gran ascensor social. La igualtat només s’aconsegueix quan tots tenen les mateixes oportunitats. Però el conservadorisme espanyol sembla obstinat a repetir errors del passat.