Fi de la pitjor i més elitista llei d'Educació

0

Si més no, aquest cap d'any ens porta una molt bona notícia: la LOMCE, coneguda com la llei Wert d'Educació, se’n va anar ahir al bagul de les ignomínies pedagògiques. Per fi, després d'aprovar-la el Congrés, i el Senat ahir, tenim una nova Llei orgànica de Millora de la Llei Orgànica de Educació, coneguda com la LOMLOE o Llei Celaá, de l'actual govern del PSOE-UP. A qui li interesse saber puntualment en què consisteix la nova llei pot llegir els articles que vaig publicar en aquesta secció el 19 de maig i el 23 de juny, respectivament, de 2020 sota els títols “A propòsit de la nova llei d'educació” i “Un dels debats més necessaris per a l’aprovació de la nova llei d*Educació (Lomloe)”.Mantindre la LOMCE era dolent perquè era una pèssima llei i un atemptat contra l'educació pública. Val ara també la pena fer un repàs de les característiques i implicacions que ha tingut la llei Wert per a comprendre la filosofia i política educativa de la dreta neoliberal, i que ens servisca de vacuna perquè engruts antieducatius –en fons i forma- de tals dimensions no es repetisquen. 

En primer lloc, recordem que la llei Wert va nàixer ja fracassada. Era i és l'única llei que no va rebre suport cap partit ni de ningú de la comunitat educativa (associacions de pares, de directors, d'inspectors, sindicats del professorat i de l'alumnat…). A la història ha passat com tot l'alumnat amb millors notes de l'Estat, en el lliurament de premis pels seus mèrits, deixaven plantat el ministre Wert sense mirar-lo i rebutjant donar-li la mà. Wert havia fet el treball brut a Rajoy de destrossar l'ensenyament públic, i declarava la impostura que “retallant pressupostos es millorarà l'ensenyament”; o amb cinisme que “amb 32 alumnes per aula en comptes de 28 s'afavoreix la sociabilitat”. Va entrar de ministre el 2011, i després d'abandonar el ministeri en 2015 va ser nomenat ambaixador davant l'OCDE, amb xofer i un pis en el centre de París d'onze mil euros al mes. Superb i sense complexos va publicar a la fi de 2019 el seu llibre L'educació a Espanya. Assignatura pendent, on, com un titot reial, es vanta de tant com va millorar l'educació sota el seu mandat (el més sorprenent és que dona consells per a no perdre “el tren del vertader progrés”. I diu ell –precisament ell!- que “la tasca d'aquesta hora ha d'impulsar des de baix, des de la societat civil, l'energia necessària perquè l'educació faça el pas avant que precisa per a no quedar-se arrere”. Desvergonyit, és ell qui també proposa “fixar una política educativa sòlida, aliena als vaivens i picabaralles partidaris”.

Sense prejudicis, la LOMCE va retallar deu mil milions d'euros en educació des del 2008, reduint la inversió pública educativa al 3,8% quan la mitjana de la UE era del 6,2%. Retallades, acomiadaments, precarització de condicions laborals del professorat, augment d'hores docents i més estudiants per aula, minvament retributiu, més taxes fins i tot en menjadors o en el transport escolar, menys beques. Però Wert es vanaba que estava fent “més amb menys”. També establia la competitivitat entre centres amb rànquings que es publicitaren com si d'una lliga esportiva es tractara. El consell escolar va quedar relegat a funcions merament consultives. El director ordena i mana. Eliminació del funcionament democràtic i participatiu. La programació de l'educació obligatòria tindrà en compte l'oferta de centres privats concertats existent, a més de garantir places que puguen ser concertades per la demanda social (és a dir, el sector públic cobrirà les necessitats allà on no és rendible per a la iniciativa privada; el públic ha de retirar-se si li interessa a la iniciativa privada). I més: Gerència i administració “eficient”; organització jeràrquica i gerencialismo; una direcció nomenada per l'administració governant, afí a aquesta, que a més podria triar als seus professors, amb les derives de d’enchufismes, ‘piloterisme’, acusetes i negació del claustre democràtic. Implantació d'avaluacions estandarditzades i revàlides en quasi tots els nivells. Externalització de la majoria dels serveis educatius. La llei Wert, igualment, lligava l'autonomia escolar a l’especialització competitiva dels centres i als resultats acadèmics en funció dels quals arribarien recursos diferenciats (és a dir, s'aplicaven incentius als centres, no ja en funció de les necessitats del seu alumnat, sinó d'acord amb el lloc en el rànquing: reproducció del clasisme i avantatgisme per als rics; llei del mercat: s'hauran de reforçar els productes més demandats). La deriva d'aquesta llei soscavava els principis de la institució escolar proposats en el segle XIX, i convertia el sistema educatiu en un servei de gestió i interessos parell i dependent del món empresarial.

La LOMCE de Wert va ser la culminació de les polítiques neoliberals del PP. Els neoliberals tenen el problema que en el fons no creuen en els drets humans, i veuen amb orgull el darwinisme social. Norberto Bobbio va assenyalar en La fi de la democràcia que “la democràcia va ser portada a les extremes conseqüències per la democràcia de masses, o millor dit pels partits de masses, el producte de les quals és l'estat benefactor”. El neoliberalisme considera que aqueixa amplificació de les tasques de l'Estat atenta contra la llibertat individual, i que la democràcia s'ha tornat parricida (no oblidem que els mestres del neoliberalisme, Hayek i Friedman, van assessorar i van elogiar el govern de Pinochet, afirmant que preferien “una dictadura neoliberal a una democràcia socialdemòcrata i als nous drets socials i econòmics interessats per la igualtat”. Consideraven que el concepte justícia social era contradictori i alterava el bon funcionament de les coses. “Laissez faire, laissez passer”: nul intervencionisme, desregulació econòmica total i que el món vaja al seu aire perquè la “mà invisible” del comerç és l'única bona solució. La llibertat per a ells és individual, heretada, egoista, ‘apolítica’ ‘natural’ i ‘abstracta’, pur idealisme del i per al ric. Molt al contrari, Karl Marx va postular la superació d'aquesta situació concreta de l'home real de la societat capitalista en situació d'alienació-explotació, i va revelar la fal·làcia de la llibertat liberal: perquè la llibertat està en estreta connexió tant amb el caràcter natural de l'ésser humà com amb el seu caràcter històric i cultural: els individus de la ‘societat de productors associats’ deixen de ser governats casualment des de la necessitat externa i són ells els qui, amb l'educació, s'alcen sobre aquella. Fins i tot persistint el ‘regne de la necessitat’ i la producció, la necessitat és subordinada a la llibertat. Queda llavors oberta la possibilitat de l'individu autènticament lliure. 

Plantejada com hem vist la qüestió de la llibertat per al neoliberalisme, l'Estat no ha de ser ni proveïdor, ni garantidor ni promotor del dret universal i gratuït a l'educació. D'altra banda, el neoliberalisme, basat en la ideologia del lliure mercat, és per a la política pedagògica una subtil i penetrant pluja fina pletòrica d'adoctrinament presentat amb belles paraules, i eufemismes, que es buiden de contingut i perden el seu significat originari per acabar convertint-se en postveritats i pures mentides. Aquest adoctrinament que pretenia la LOMCE convertia l'educació en una mercaderia buida de continguts humanistes i estava secundada per un gran màrqueting d'entitats bancàries, empreses i fundacions. El beuratge neoliberal per al progrés és competir i no cooperar. La màxima és clara: “espavila't, busca't la vida i no t'adormes perquè ningú t’ajudarà”. Cadascú ha de lluitar a soles oblidant-se de la solidaritat col·lectiva. L'emprenedoria, el fer-se un a si mateix, el consumisme compulsiu, l'esforç i l'excel·lència com a motor de la vida per a triomfar i ser ric, esdevé en una il·lusió enganyosa davant un capitalisme salvatge, dividit en classes socials i amb un atur estructural cada vegada més gran i un mercat de treball temporal en rotació i precarizat. Davant això la recepta és cruel: convertir-se un, com a mínim, en empresari de si mateix i, com va explicar el filòsof Byung-ChuI Han “ara un s'explota a si mateix i creu que s'està realitzant”. Karl Marx va explicar com era l'alienació del burgés i la del proletari: en una volta de rosca més l'educació neoliberal les subsumeix ambdues. 

Cal dir que les línies principals de la política educativa neoliberal estan directament connectades a aqueixa visió del món deshumanitzat, i formen part del projecte global que pretén modelar la societat del futur. No han sigut pedagogs o psicòlegs els que van forjar els seus pressupostos, sinó tecnòcrates i economistes conservadors. Va ser l'economista neoliberal Hayek qui en el seu llibre clàssic Camí de servitud va marcar les primeres directrius: “No demorarà molt temps perquè les persones es convencen que la solució està a despullar l'autoritat dels seus poders en l'àmbit de l'educació”. No hi subjeia només un economicisme sinó una filosofia educativa elitista molt purificada. L'esquerra europea no va ser a temps plenament conscient que el canvi de model educatiu era una conseqüència i un complement de l'atac neoliberal a l'Estat de Benestar. La LOMCE pretenia convertir el sistema escolar en un mercat (fins i tot va intentar posar com assignatura “economia financera”, mentre reduïen o eliminaven matèries d'humanitats). Wert va apostar, va preconitzar i va generar una forta reducció del sector públic, amb mesures per a segregar 'alumnat i centrar les mirades només en una mena de continguts curriculars, incrementant els processos d'estratificació i exclusió social dels grups socials més desfavorits. Les finalitats de l'escolarització van ser traslladades a una apropiació del sistema educatiu fins a col·locar-lo al servei dels interessos del món empresarial. Moltes han sigut les característiques i pràctiques que imposava la LOMCE amb un vocabulari mercantilista, i gestionant les finalitats i mètodes de col·legis i instituts com si foren empreses. 

A més, malgrat que el ministre Wert va justificar la seua llei perquè era necessari “millorar la qualitat”, Espanya ha empitjorat o mantingut els seus resultats en els dos grans exàmens internacionals (TIMSS i PISA) realitzats sota el paraigua de la LOMCE. Ha quedat per davall de la mitjana de l'OCDE i de la UE. Hem dit abans que la LOMCE va començar ja sent una llei fracassada i sense cap suport plantejada per un inepte, Wert, que va entrar en el govern com un elefant en una terrisseria. La fi de la pitjor i elitista llei d'educació de la democràcia confirma més el fracàs amb una incontestable estocada, perquè Wert basava la necessitat de la seua llei en aquestes proves, i li ha eixit el tir per la culata. Benvinguda siga la nova llei d'educació.

  • Carles Marco és pedagog i psicòleg
Etiquetas
Publicado el
24 de diciembre de 2020 - 09:34 h

Descubre nuestras apps

stats