La importància de l’educació especial és inqüestionable. Una societat que creu en la igualtat d’oportunitats ha de garantir que cada alumne i alumna tinga el suport necessari per a créixer i aprendre d’acord amb les seues necessitats. L’educació especial no és un privilegi, és un dret que mostra el grau de compromís real d’un govern amb la inclusió i amb el respecte a la diversitat.
A les Corts Valencianes hem de sentir com el conseller Rovira, possiblement el pitjor conseller d’Educació de la història recent de la Comunitat Valenciana, presumeix de què el govern del PP de dreta extrema té com a prioritat l’alumnat amb necessitats educatives especials. Malauradament, la realitat dels centres públics valencians desmenteix aquesta afirmació de manera contundent.
La falta de personal de suport és alarmant, així com l’incompliment flagrant de les ràtios que la mateixa Conselleria va establir. Les aules UECO, espais essencials per garantir la inclusió en centres ordinaris, haurien de tindre entre 4 i 10 alumnes segons les necessitats, o entre 6 i 8 si són mixtes. Però aquesta normativa s’ignora en més de 20 centres públics valencians. Exemples com el CEIP Lluís Guarner o el CEIP Torrefiel a València, o el CEIP Òscar Esplà d’Alacant, són només la punta de l’iceberg. Se supera la ràtio i, lluny d’augmentar el personal especialitzat, hi ha centres com el CEIP Domínguez Roca de Petrés, l’IES Miquel Peris de Castelló o l’IES Guillem de la Pobla de Farnals que fa mesos esperen professionals que mai no arriben.
Com es pot parlar d’inclusió si es neguen recursos tan fonamentals? Com es pot defensar un model educatiu que deixa fora a qui més necessita ser inclòs? La inclusió no és una paraula bonica per omplir discursos, és un compromís que s’ha de demostrar amb inversions i decisions valentes.
Al mateix temps que prediquen inclusió, aproven mesures que fomenten la segregació. El districte únic, que obri la porta a una selecció encoberta de l’alumnat en centres concertats, n’és un exemple claríssim. Igual que ho és prioritzar estudiants d’una universitat privada per a fer pràctiques a l’Hospital Provincial de Castelló. Les seues accions dibuixen un model d’educació dual: una educació pública ofegada i una educació elitista que es nodreix de recursos de totes i tots.
És aquesta l’aposta per la inclusió que defensa el govern del PP? Per què juguen amb el futur de l’educació valenciana? La inclusió no pot ser sols un eslògan polític. Requereix inversió, planificació i voluntat de garantir oportunitats reals per a totes les persones.
Recordem als senyors Mazón i Rovira una cosa molt simple: l’educació pública no és una despesa. És una inversió essencial per a una societat més justa, cohesionada i lliure. El seu atac constant a l’escola pública busca desprestigiar-la i afavorir models que deixen fora a qui més necessita suport.
La societat no pot permetre que l’alumnat amb necessitats educatives especials quede exclòs. L’educació ha de continuar sent la clau que obri totes les portes del futur, especialment per a qui més obstacles troba al camí. Vull recordar les paraules de Nelson Mandela quan afirmava que: “L’educació és l’arma més poderosa per canviar el món”. Potser el PP i els seus ideòlegs de dreta extrema el que volen és que no canvien les coses i fomentar l'exclusió enfront de la inclusió.