Dia dur per a molts!
Condemna al treball per a tants!
Inici d'un compte arrere fins a la redempció de les pròximes però llunyanes vacances. 1 de setembre, primer dia d'un mes que en té 30, i d'un any laboral que té 11 mesos per davant. En canvi, els aborígens de l'Austràlia central sols conten 1, 2 i 3; ja no tenen més numerals. Després del 3 diuen que en són molts: “tjuta” en transcripció a l'alfabet llatí. No els calen més numerals perquè s'enrecorden dels detalls diferencials de cada escena que veuen, de cada variació que escolten. No els cal l'abstracció dels 30 dies d'un mes, perquè perceben les particularitats de cada dia dins del ritme circular de les estacions. Tenen memòria fotogràfica. Ja hem esmentat en columnes anteriors les investigacions d'Émile Durkheim sobre el totemisme australià, publicades en Les formes elementals de la vida religiosa (1912).
Podem imaginar que en el món cíclic de l’etern retorn de les estacions no deu haver-hi tantes variacions com en les nostres societats, on concebem el temps linealment: 1 de setembre, 2, 3, 4, 5… Primera setmana laboral, segona, tercera, quarta, cinquena… La condemna del temps lineal!
Nosaltres, els sedentaris, ja no podem enrecordar-nos de cada variació dels avorrits dies laborables i ens hem avesat a apuntar dates i esdeveniments importants en agendes, recordatoris i alarmes al mòbil o imants de nevera. Per això, ens perdem quan no tenim el suport de l’escriptura: notes manuscrites o indicacions del google calendar o maps.
Fa set anys, com a bon sedentari, vaig entrar en pànic sense cobertura de mòbil, quan em vaig adonar que havia perdut la senda del Larapinta Trail (Northern Territory, Austràlia) i que estava caminant en cercles enmig d'un paisatge eixut i groguenc que semblava tot igual per a un occidental sense memòria fotogràfica. Ni adés ni ara m'enrecorde dels paisatges quasi iguals, per això necessite indicacions i punts kilomètrics: m’havia perdut entre el km. 6 i el 7 de l'etapa entre Simpsons Gap i Telegraph Station.
Enmig de la solitud del desert, vaig buscar un punt de referència entre les pedres rogenques, el quars fragmentat i les acàcies que no fan ombra. Pensava haver-lo trobat en una rampa que pujava fins a la Stuart Highway. Quan pujava la rampa, vaig veure que no era l’única carretera asfaltada de tot el territori sinó que eren les vies del Ghan train les que discorrien pel pas elevat: pànic!
La primera reacció era agafar el barranc que travessava per baix i seguir el seu curs sec, pensant que arribaria al pas elevat de la Stuart Highway que tenia com a referència, però no duia ni prou aigua ni funda de vivac per a les nits sota zero del desert. Vaig dedicir, per tant, tornar davall del pas elevat del tren i aprofitar-ne l'ombra per a situar els punts cardinals, situació difícil a l'hora de l'ombra més curta. Vaig trobar el nord i vaig resseguir les vies del tren cap al sud, on sabia que en algun punt kilomètric tornaria a reprendre el camí perdut. A la fi, vaig retrobar el camí i el punt on m’havia perdut i vaig travessar la Stuart Highway per on tocava i, en albirar la Telegraph Hill, vaig ajupir-me davall d’una escassa ombra i beure l'aigua que em quedava a la cantimplora. Després vaig arribar tranquil·lament fins a la Telegraph Station on hi havia subministre d'aigua potable. Els sedentaris necessitem recursos de sobra per a no entrar en pànic i per a obtindre eixos recursos extra, hem expulsat els nòmades de les terres que transitaven, no que posseïen.
Els occidentals en som més i necessitem molt més per a viure, hem dut la superabundància al desert australià: l'aigua potable, els supermercats i l'alcohol
Els aborígens podien sobreviure en grups petits, però tots curaven de tots i tots sabien on estava el nord. En canvi, els occidentals en som més i necessitem molt més per a viure, hem dut la superabundància al desert australià: l'aigua potable, els supermercats i l'alcohol. Hem imposat l'herència d'aquell primer home abominable que, segons el Discurs sobre l’origen i els fonaments de la desigualtat entre els homes de Rousseau, posava un clos i una porta al camp pronunciant: este tros de terra és meu. Hem transmès la superabundància i el dret a la propietat als aborígens que no posseïen res i que consumien poc.
Els turistes també som fruit de la superabundància del treball assalariat i gaudim durant uns dies de fugir del sedentarisme triomfant des del Neolític. Els aborígens borratxos del desert central australià ens indiquen amb els seus fetges destrossats que han perdut la batalla, ni poden ser nòmades, ni sobreviure com vivien, ni viure com els sedentaris: potser encarnen la derrota definitiva del Paleolític
Els turistes som uns nòmades de pega, a la mínima que sentim la mancança de recursos entrem en pànic. És clar, preferim els supermercats, la nostra terreta i el tedi del treball assalariat al sobreviure nòmada. Visca l’u de setembre!