Amb Herpes Zòster, llegint Paul Léautaud

Fa vora sis setmanes que l'Herpes Zòster m'acompanya tothora. Un dia que per miracle va ploure a València, em vaig mullar els peus de manera imprudent fent bricolatge d'urgència, i començaren els dolors. D'entrada, ho vaig interpretar com un refredat excepcionalment fort. Al tercer dia vaig adonar-me que el problema era més greu i així he passat una temporadeta ben desagradable, amb dolors que encara no han desaparegut, per bé que amainen ara sí ara no, a pas de puça.

Al principi, era incapaç de llegir, única distracció possible perquè no veig mai la televisió i seguir un documental o una pel·lícula de ficció m'hauria resultat impracticable. Pensant en la inacabable convalescència, que seria llarga segons totes les previsions i els advertiments de persones amigues que havien patit Herpes, en algun moment vaig prendre una decisió difícil d'explicar i, ben mirat, massa cara per a la meua butxaca: comprar el Journal littéraire de Paul Léautaud. Era una idea que em rondava pel cap feia anys i que sàviament havia deixat sense executar una vegada i altra. En la debilitat pròpia del meu estat, sense quasi dormir ni reposar a causa del dolor, en dejú voluntari, vaig fer la comanda. Arribaren els volums de la segona edició i emprenguí el darrer, que comprèn els anys de l'ocupació alemanya de França, durant la Segona Guerra Mundial, i els posteriors, fins a la mort de l'autor. 

Era el volum que m'interessava sobretot, de manera immediata, per fer contrast o complement amb les anotacions més o menys diàries que al mateix període dedicaren Drieu la Rochelle, Galtier-Bossière, Maurice Garçon, Jean Géhenno, Cocteau, Pierre Nicole, Gide, Maria van Rysselberghe, Angelo Tasca, Léon Werth, Maurice Martin du Gard, Fabre-Luce i altres personatges de diversa coloració política. I encara hauré de llegir diaris i carnets de Guilloux, Schlumberger, Leiris, Mauriac, Jouhandeaux i alguns més, per completar el panorama d'un període tan fosc i instructiu. És una bibliografia mot extensa, que encara fa pensar en els materials inèdits, com ara els minuciosos i potser reveladors diaris de guerra de Marcel Déat. 

Una experiència lamentable

Des de xiquet, la lectura m'ha acompanyat en les malalties, però habitualment explotava —i sovint rellegia— obres d'una certa amenitat. El diari de Léautaud era una transgressió forta dels costums. Ho temia, però no esperava una agressió tan violenta ni, des d'aquest punt de vista, tan acordada amb els dolors que la companyia de l'Herpes em proporcionava.   

Paul Léautaud, nascut i mort a París (1872-1956), no era el simple personatge atrabiliari i pintoresc, més o menys agut en les converses, més amic dels animals que de les persones, que jo podia imaginar a través de pistes indirectes i sempre positives.

A aquests trets anecdòtics calia afegir, com ara he vist, que era un antidemòcrata brutal, un pronazi més que evident i un antisemita histèric. Un reaccionari de manual, prototípic, amb tots els trets ben definits i inesborrables.

I això, amb aquell aspecte de vellet inofensiu que segons els retrats tenia en els anys quaranta del segle passat, quan feia les anotacions d'aquesta darrera part del Journal littéraire, entre permanents preocupacions per la manca d'aliments produïda per les brutals i injustificables exaccions alemanyes, causa que ell ignorava o silenciava, restriccions d'electricitat, problemes en el transport públic i altres misèries de la vida pràctica quotidiana. 

Les anotacions del seu Journal littéraire entre 1940 i 1956 el retraten amb claredat espantosa com un espècimen que serviria de model per classificar individus reaccionaris de qualsevol època i circumstància. Molt representatiu d'aquest sector, en la societat francesa del seu temps i de després, fins ara. El fet que s'autodefinís com a anarquista intel·lectual era una simple cortina de fum, de la mateixa manera que el qualificatiu littéraire que afegí al títol del seu Journal no encobria que es tractava d'un anguniós seguit d'anotacions personals, sovint sòrdidament domèstiques, sense res a veure amb la literatura. 

Léautaud no té un lloc visible en la historiografia sobre l'antisemitisme francès contemporani, el seu nom ni tan sols hi sol aparèixer. Clar és que no era un activista com Edouard Droumont o el capellà catòlic Ernest Juin, un assalariat del nazisme alemany com Henry Coston o Louis Darquier Pellepoix, o un novel·lista pamfletari com Céline. El cognom Léautaud no figura al costat de Charles Maurras —Carlos Maurras, en la toponímia urbana de Madrid, encara avui—, Louis Darquier Pellepoix, George Montandon, Lucien Rebatet, Paul Sezille, Pierre-Antoine Cousteau, Georges Oltramare, Paul Riche, Robert Brasillach, Jacques Ploncard d'Assac i d'altres.

És una injustícia molt notable. Al seu diari Léautaud mostra un dret més que ple a figurar en primer lloc en aquella nòmina execrable. 

Un exemple: encara el 1947 escrivia, com si unes barbaritats antigues, de segles enrere, justificassen les d'aquell moment: «Qu'on nous fiche la paix avec les “atrocités allemandes”: leurs “camps de déportés”, leurs crématoires, leurs wagons à gaz étaient des enfantillages à côté des châtiments» i les tortures que s'aplicaven a França abans de la Revolució. 

I durant la Revolució, és clar, perquè Léautaud, a pesar d'un origen social quasi miserable, era un adorador delirant de la monarquia i es considerava sense cap mena de dret un aristòcrata de l'esperit. A més no podia aspirar, perquè era fill d'una actriu mediocre que l'havia abandonat quan era un nen i d'un actor fracassat que acabà com a apuntador. Això sí, era un adorador de la monarquia tradicional i despòtica i, en general, de la noblesa de sang, fins a extrems ridículs, com si fos una trista venedora de Les Halles mirant fotografies de fastos reials britànics en un número de L'Illustration. Léautaud no era Proust, però potser li hauria agradat ser-ho.

Les seues eren pretensions ridícules. Com les que el duien a menysprear com a escriptors una vegada i una altra, en tota l'extensió del diari, l'obra literària de Mauriac, de Paul Valéry o de Gide, entre molts altres. Només ell es considerava posseïdor d'una prosa perfecta, sense maquillatges retòrics ni artificis. D'una prosa perfecta i una gramàtica impecable, que els altres ignoraven, per no sé quines petiteses que argüia amb una capacitat monomaníaca de repetició ad nauseam. Amb qualsevol excusa: ai, l'ús correcte de ceci i celà o els temps verbals que ell considerava adequats en alguns casos!

El Journal de Léautaud encobreix moltes coses, com ara el fet que, sense cap motivació coneguda, el ministre del govern de Vichy Abel Bonnard, personatge ridícul i pronazi ben conegut, li concedís en plena guerra una pensió anual, favor que només s'atorgava a col·laboracionistes evidents, però que els governs de la República Francesa alliberada, tan odiats per Léautaud, li mantingueren i augmentaren, potser per simple inèrcia burocràtica. La pensió, atorgada al maig de 1944 poc abans del desembarcament aliat a Normandia, fou producte d'una campanya en què intervingueren el periodista Alain Laubreaux, delator antisemita, i Ernst Jünger, que Céline acusava de policia i a qui Léautaud oferí refugi quan els alemanys estaven a punt d'evacuar París —a saber què hauria passat si l'oferta hagués estat acceptada. Bonnard i Laubreaux, condemnats a mort en contumàcia per la República Francesa restaurada, moriren plàcidament al Madrid de Franco, de Fraga Iribarne, de Carrero Blanco i de López Rodó. 

En una anotació de 1940, Léautaud mostrava l'acord amb un discurs d'Alfred Rosenberg al Palais Bourbon, seu envaïda del Parlament francès. Anys després, s'hi tornava a referir positivament, però sense anomenar el personatge. Simplement, un docteur allemand... 

Per a Léautaud, la classe obrera, el funcionariat, els estudiants universitaris mereixien disciplina dura i, si calia, camps de concentració i pena de mort o execució sumària quan feien vaga o reclamaven millores. La II Guerra Mundial era fruit de les manipulacions de Churchill; Polònia, una desgràcia per a Europa i culpable de tots els mals passats i futurs del continent; el règim nazi imposat a França entre 1940 i 1944, un sistema d'ordre i respecte a les jerarquies socials absolutament envejable. I —ho escrivia encara el 1950— els judicis de Nuremberg, una «véritable négation de la justice». 

El 1948, Léautaud encara considerava que «les “collaborateurs” [...] pendant l'occupation, étaient plus des novateurs, des esprits critiques et avisés, des hommes de progrès, ouverts à l'avenir, vers la grande idée des Etats-Unis d'Europe, que «les “patriotes”, enfermés dans leur routine du “patriotisme”, du “nationalisme”, de “l'honneur national”, de “l'ennemi” ».

I encara afegia: «Notamment, les écrivains français qui ont fait le voyage en Allemagne, consciemment ou inconsciemment, —et je penche pour consciemment,— étaient des pionniers, [...] des promoteurs de l'avenir». 

Cal detenir-se en aquesta darrera afirmació, feta tan a posteriori i, per tant, producte d'una convicció gens passatgera, perquè es refereix a un afer d'importància. L'octubre de 1941, invitats pel ministre de Propaganda del Reich Josef Goebbels, viatjaren a Alemanya i Àustria durant unes setmanes set escriptors francesos de diverses tendències i trajectòries. Eren  els novel·listes Jacques Chardonne, Marcel Jouhandeaux i Pierre Drieu la Rochelle —director durant l'Ocupació de la Nouvelle Revue Française—, els periodistes Ramon Fernandez i Robert Brasillach —redactor en cap del setmanari col·laboracionista Je Suis Partout—, el representant de l'editorial Grasset André Fraigneau i Abel Bonnard —membre de l'Académie Française i futur ministre d'Educació imposat pels ocupants al govern de Vichy.

Amb tot pagat, el viatge de confraternització amb literats i autoritats nazis acabaria a Weimar —prenent Goethe com a excusa i a pocs kilòmetres del camp de concentració de Buchenwald— amb la fundació d'una Associació d'Escriptors Europeus que fes pendant amb el Pen Club i que, de moment, agrupava noms dels països governats o ocupats pel nazisme, a més dels satèl·lits com ara Itàlia i Espanya. François Dufay reconstruí en Le voyage d'automne (París 2000, Plon) aquella peripècia i els efectes posteriors per als protagonistes. I concloïa amb encert que el que havia dut aquells set literats francesos a embarcar-se en un acte tan evident de col·laboracionisme amb els ocupants del seu país, i en alguns casos a publicar després impressions plenament favorables sobre el que havien vist i escoltat, era sobretot una base comuna d'antisemitisme. Aquest era també el ciment que unia opinions i accions de Maurras amb les de feixistes declarats, de catòlics i ateus, de monàrquics i republicans de dreta.      

En molts casos, la base d'aquell antisemitisme era religiosa. I, per això mateix, de cap manera exclusiva de França. Ja fa més de cinquanta anys, el professor Joan Reglà ens explicà a classe com una vegada, de petit, havia participat en un cerimonial, Dimecres Sant, que consistia a matar jueus simbòlicament, pegant colps a les portes amb maces o cosa per l'estil.

Bé, ara  hauré d'agafar-me a llegir els dos grossos volums restants del Journal littéraire de Léautaud, amb el mal gust de boca que m'ha deixat el tercer. He d'amortitzar la despesa. En qualsevol cas, promet no dir res a vostès sobre les meues impressions de lector. On pensava trobar anècdotes més o menys interessants sobre una època i un ambient literari i cultural que m'interessava he trobat un pou sense fons de mala intenció, ressentiments absurds i misèries morals que hauria preferit ignorar. Com la companyia d'Herpes Zòster.