Amb Lluís Guarner: un record afable i cordial

Aquestes notes no són, ni de bon tros, un retrat de Lluís Guarner (València 1902-1086). Qui vulga conèixer dades més completes sobre l'escriptor, pot consultar la «Memòria de Lluís Guarner», de J. F. Yvars, en la miscel·lània Homenatge a Lluís Guarner (1902-1986), publicada a València el 1988 pel Consell Valencià de Cultura,  o la biografia dreçada per Juan Antonio Millón, Lluís Guarner. El legado de una pasión literaria (València 2007), editada per la Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu i accessible en la pàgina de textos digitalitzats de la mateixa institució. D'altra banda, el que es pot llegir ací no és inèdit, són —la resurrecció de la carn, en diria el senyor Pla— fragments d'un text introductori que fa anys vaig produir per a l'edició del professor Rafael Roca Ricart de les Poesies i proses valencianes (València, 2015, Institució Alfons el Magnànim, de Teodor Llorente).

Quan el vaig conèixer, arran de la seua edició de les Rimes catalanes de Querol (1980), Guarner era un home a punt d'arribar a la vuitantena, amable, corpulent i cordial, que potser oferia al primer colp de vista aparences d’ingenuïtat —la dedicació a tasques pedagògiques en podia ser la causa—, però que tenia una llarga navegació i una amplíssima cultura, sobre la base d'un caràcter amable però fort i d'uns dots d'urbanitat que ja eren infreqüents feia anys a la ciutat on havia nascut i on, de manera intermitent, va viure fins al final. 

La col·laboració amb ell en la publicació de la poesia llorentina ens dugué a mantenir una llarga sèrie de sessions de treball conjuntes, de dues o tres hores, sessions que en aquell moment em desesperaven sovint, però que em van donar l'ocasió de tractar-lo, de parlar amb ell de moltes coses i d'aprofitar els seus extensos i variats coneixements. En aquells rounds plens de sorpreses, vam mirar d'establir, una per una, la versió més ajustada de cada poema llorentí, tenint a la vista les diverses edicions anteriors —sobretot les que es feren en vida de l'autor—, i fins i tot vaig tenir la sort de poder descobrir-li o recordar-li l'existència d'algun poema solt que li havia passat per alt, amagat en un anuari o potser en alguna altra publicació. Jo puc dir —amb nostàlgia— que he sentit Guarner recitar de cap a fi, diverses voltes, tots els poemes valencians de don Teodor, acompanyats de glosses i comentaris sobre la marxa. L'experiència era reveladora, perquè Llorente pertanyia a l'època dels versos recitables, amb totes les rimes hagudes i per haver, i Guarner sabia llegir-los amb el punt d'èmfasi convenient, de vegades carregat d'ironia. Al capdavall, ell ja pertanyia a l'etapa del vers lliure. Aquells recitats dels poemes llorentins tenien, fins i tot, música afegida. Sempre, quan arribàvem al racconto del Lohengrin de Richard Wagner traduït per Llorente perquè el cantara al Teatre Principal de València el tenor Francesc Viñas, Guarner entonava a plena veu, amb un entusiasme mig irònic però ple de força, l’estrofa darrera. Sense dubte aquells versos devien conservar en la recambra alguns records que li agradaven, i per això sempre subratllava amb la veu la frase final: «soc Lohengrin, son fill i cavaller». 

Aquesta era la part divertida del treball, una delícia, en comparació amb la d'ajudar Lluís Guarner en la transcripció de les versions dels poemes llorentins i —jo diria, fiant-me de la meua memòria, insegura en aquest punt— en la mecanografia del seu extens pròleg, que després es convertiria en llibre a banda, acompanyat d'altres textos concomitants, amb el títol La Renaixença valenciana i Teodor Llorente (1985).

Allò podria ben bé no haver acabat mai, perquè Guarner era un perfeccionista —o un dubitatiu, en aquelles circumstàncies—, perpètuament insatisfet de com li havia quedat l’edició d’un poema o la redacció d’algun paràgraf de la seua introducció.

El mecanisme de treball era aquest: de matí al seu despatx, a sa casa, miràvem com s’havien de transcriure uns quants poemes o bé comentàvem una part del seu pròleg. De vesprada, a casa, jo passava a màquina un o altre text, d’acord amb el que havíem fet poques hores abans, a fi de dur-ne una versió definitiva a l’editor dels poemes.

Això era simplement il·lusori, com vaig tenir l’ocasió de comprovar una vegada i una altra. A la següent visita a Guarner, quan semblava que havien quedat acabades i aprovades les versions que jo m’havia limitat a mecanografiar, a partir de les innombrables correccions a què sotmetíem els fulls dels seus originals manuscrits, don Lluís tornava de sobte —amb una tossuderia envejable, però que em despacientava— a una primera versió, ja aclarida i establida per ell, però sobre la qual continuava tenint dubtes o reserves.  

També podia passar que hi hagués mutació en la classificació d’un o altre poema dins d’una taxonomia que Guarner va voler adoptar i que, com tantes taxonomies, oferia fronteres d’incertesa i motius per a nous comentaris entre nosaltres. Hi havia poemes amb una adscripció clara per a un apartat i n’hi havia que oscil·laven. Les edicions anteriors havien adoptat un criteri cronològic, simple certament, però molt útil perquè deixava veure evolucions i continuïtats de tota mena. Guarner va preferir una divisió en set apartats que denominà «Líriques», «Records i contarelles», «Endreces i homenatges», «Commemoracions patriòtiques», «Floralesques», «Poesia popular» i «Jovenívoles, oblidades i traduccions». 

Jo no sabria dir ara quant de temps va durar el procés de preparació d’aquell llibre, però sens dubte prou més d’un any, perquè només podíem trobar-nos quan s’esqueia que jo tinguera un buit en la faena de cada dia, o quan Guarner podia dedicar-hi unes hores. Solíem començar cap a les deu del matí, moment en què em solia sorprendre amb les abundants modificacions que ell havia efectuat en allò que en la sessió precedent havíem donat per bo. Ho discutíem i ho analitzàvem; consolidàvem una lectura que il·lusòriament es podia prendre com a definitiva, malgrat que no sempre ho era, i tiràvem endavant. En algun punt, vaig aconseguir que acceptara punts de vista meus, que incorporava honestament al seu text. Feta la primera part de la sessió, dedicada a la reconsideració de treballs aparentment ja tancats, empreníem algun altre poema o uns paràgrafs del pròleg.

Vaig aconseguir que m’acceptara retocs de contingut en el text introductori, perquè, cosa ben explicable, no havia tingut en compte alguna bibliografia recent. 

El nostre treball sobre Llorente no rutllava sense interrupcions freqüents ni ocupava tot el temps de les nostres trobades. Bé entremig del treball o bé al final de tot, ens distréiem tant com calia comentant l'actualitat, o interrogant-nos mútuament sobre temes que interessaven a cadascun o que ens preocupaven als dos. La invasió de València pel blaverisme era per a Lluís Guarner una font continuada d’indignació i de desfici, tot i que de vegades també de diversió. Eren anys de grans manifestacions blaveres que solien iniciar-se al Parterre, prop de sa casa.

En el meu record, les sessions de treball sobre Llorente estan lligades a aquelles circumstàncies polítiques de València, enmig de la tumultuosa i sinuosa Transició, amb l'amenaçadora omnipresència del blaverisme i del franquisme —en bona part eren el mateix— al carrer, als diaris i en actuacions de pressió política. 

Com odiava, com menyspreava Lluís Guarner les mistificacions d'aquesta gent! Ell, que havia estat sempre un home liberal, de dretes, havia pogut experimentar ben de prop com actuaven. Les persecucions i les barbaritats de què fou objecte el seu gran amic Manuel Sanchis Guarner, li estimulaven una animadversió frontal, suficientment fonamentada ja per la fidelitat que sempre havia mostrat a uns criteris lingüístics i culturals sense secessionismes, apresos del valencianisme de preguerra, però també dels estudis que havia dedicat a Querol, o a Llorente, gens vacil·lants en aquesta qüestió.

En sabia coses, Guarner. Ell fou qui conservava —i feu circular— una divertida targeta de visita en què Vicente Ramos es presentava, cap als anys quaranta, amb el curiós títol, atorgat ves a saber per qui, d’Adelantado de la Hispanidad. Tenia una bel·ligerància extrema enfront del blaverisme. Amb Joaquim Reig, Martí Domínguez, Vicent Badia Marín i potser algun altre membre tractà d'oposar-se als propòsits de secessió lingüística del Centre de Cultura Valenciana, convertit en Academia de Cultura Valenciana —després, Real. Amb el mateix esperit, ell i Sanchis Guarner havien fet un breu viatge a Madrid amb l'objectiu d'entrevistar-se amb membres de la Real Academia Española i de la Real Academia de la Historia —Sanchis era de feia anys acadèmic corresponent de les dues institucions; Guarner, de la primera— i demanar-los suport públic enfront de les maniobres secessionistes. Fou l'origen d'un manifest que s'edità el 1978 sota el títol «La lengua de los valencianos» i que signaren, entre d'altres, Dámaso Alonso, Jesús Pabón, José Antonio Maravall, Emilio Alarcos, Alonso Zamora, Tomás Navarro Tomás, Lázaro Carreter, Ramón Carande, Laín Entralgo, Buero Vallejo, Camilo José Cela, Miquel Batllori, Salvador de Madariaga, el marqués de Lozoya, Pedro Sainz Rodríguez, Vicente Aleixandre, José María Pemán, Vicent Enrique i Tarancón i d'altres.

A banda dels comentaris sobre la vida o política del moment en què ens trobàvem, Guarner em contava coses de la seua vida, gent que havia conegut (en les tertúlies de Barcelona, en l'ambient literari valencià de finals dels anys vint i principis del trenta). Ell podria haver escrit unes memòries molt interessants, carregades d’un amable escepticisme però sens dubte veraces i detallistes. Per exemple, la seua descripció d’una estada de Federico García Lorca a València arran de la representació d’alguna de les seues obres escèniques, quan fou rebut i homenatjat per alguns escriptors joves, entre els quals Guarner, en una taverna de mala mort —no el Café de Chinitas, sinó Casa Cames, o una cosa semblant—, no l’ha feta ningú en detall, que jo sàpia, ni l’hauria pogut contar millor —Gil Albert, si hi era? O també les tertúlies a què havia assistit a l'Ateneu Barcelonès, abans de la guerra d'Espanya. Feia retrats molt esmolats i narrava anècdotes plenes d'intenció i d'humor, mentre fumava una pipa carregada amb tabac negre de la Tabacalera Española, o algun cigarret amb picadura de la mateixa procedència, que enrotllava amb una traça més bé relativa.

Havia escrit i treballat molt, Lluís Guarner. Va editar, estudiar o traduir Verlaine, Verdaguer, Lope de Vega, Mistral o el Poema de Mío Cid. Dedicà a la fixació i la difusió de l’obra de Vicent Wenceslau Querol moltes hores. Escrigué poemes i algunes narracions breus que es poden llegir amb interés, com el testimoni de la seua curiositat literària incessant. No era gens estrany que en els darrers anys de vida retornara a Llorente. Un dels seus primers encàrrecs editorials havia estat una antologia llorentina titulada Sus mejores versos (1929). Guarner era un home de fidelitats i de convencions. Però, sobretot, de fidelitats. 

En un altre moment d’aquelles sessions de treball, anava a l’armari inferior d’una prestatgeria del despatx, en treia un manuscrit de Querol i me’l mostrava enmig de disquisicions, erudites o no. O bé, d’un prestatge agafava una bella edició romàntica de les que col·leccionava —de la bona època de Cabrerizo i d’altres editors que havien treballat a la València del xix, i me la feia apreciar. Després, tornava la llibreta, la carta o el volum als seus llocs: unes vegades, amb el somriure satisfet i sorneguer de qui ha produït una sorpresa agradable per a algú que sabrà valorar-la; unes altres —interprete jo, en la memòria—, una mica abstret, més pensant en el document o en el llibre, en tot el que havien representat en la seua vida —projectes, il·lusions, treballs assolits—, que en l’interlocutor, convertit per uns moments en simple espectador silenciós, profundament emocionat.

He posat una il·lustració poc coneguda, rescatada d'una revista (La Semana Gráfica, 19 abril 1930) i millorada pels bons oficis de Joan Dolç. En ella es pot veure, al centre, l'ex ministre monàrquic Niceto Alcalá Zámora, al balneari de Les Arenes, on fou convidat a un dinar arran del míting que feu a València just un any abans de la proclamació de la Segona República, que ell presidiria. A la seua dreta en primera fila, té el dirigent blasquista Sigfrido Blasco-Ibáñez. Tres llocs més enllà, Lluís Guarner.