Amb Mario Blasco: fidel al pare, lleialtat republicana
Mario Blasco Blasco, fill de Vicent Blasco Ibáñez, nasqué a València el 9 de novembre del 1893, el mateix any de la mort de Constantí Llombart. El blasquisme, com va explicar molt bé fa anys Ramiro Reig, era molt més que unes bregues amb els carlins o amb les processons del Rosari de l'Aurora. Molt més que un poder municipal a València i a la província. Però el republicanisme no deixava de subjectar-se a normes no escrites, tradicionals i, al capdavall, nefastes. Blasco, en plenitud vital i literària, traspassà els poders a Fèlix Azzati, que els exercí amb èxit com a màxim dirigent del PURA i com a director d'El Pueblo. Però Azzati va morir el 1929. En arribar la Segona República, l'abril del 1931, aquells poders estaven en mans de Sigfrido, fill major de don Vicent. La cosa acabà malament, perquè el bárbaro Sigfrido, com li deia en escrits personals Manuel Azaña, era incapaç de gestionar aquella part de l'herència paterna. De la mà d'Alejandro Lerroux, acabà entrampant-se en la corrupció econòmica d'un afer denominat de l'straperlo i en la vergonya política de pactar amb la dreta catòlica de José María Gil-Robles, el Jefe que aspirava a instaurar en Espanya, sota la República, una mena de dictadura catòlica com la que Dollfuß havia muntat, amb poc èxit també, a Àustria.
Vicent Blasco havia tingut quatre fills, Sigfrido, Julio César, Libertad i Mario. L'única que hauria pogut realment succeir-lo —crec jo, reproduint cabòries que vaig sentir de vegades en la meua família materna—, era Libertad, que a més es va casar amb Fernando Llorca, erudit i bibliòfil, membre del Centre de Cultura Valenciana i coeditor amb el sogre. Però Libertad era dona i això, automàticament, l'excloïa de la successió política i periodística. Llei Sàlica pura i simple. Tingueren una filla, Gloria Llorca Blasco-Ibáñez que vaig tractar alguna vegada i que era, com la mare, dona de caràcter, republicana. Tenia bona amistat amb la gent de la FUE, amb Vicent Peset Llorca i aquell món semiclandestí i liberal castigat fins al límit pel franquisme. Libertad s'exilià a Mèxic, mort el marit a França en l'immediat exili, i des d'allí pledejà àmpliament perquè la memòria del pare no fora del tot ridiculitzada o venuda per la dona de Sigfrido que a València va continuar.
Quedava Mario, però tenia problemes greus de salut. I no era el major dels fills del apòstol, com Azaña anomenava irònicament a Blasco Ibáñez, també en papers que no estaven inicialment destinats a la lectura pública. Mario es casà amb Elena Morote, d'una família igualment il·lustre en el republicanisme local. El pare, Luis Morote, fou periodista i polític, viatjà a Rússia i tingué una trajectòria de relleu a Madrid, enmig de la monarquia d'Alfons XIII. Un Morote, no sé ara si fill d'ell i germà de la dona de Mario Blasco, fou director de l'Institut de Batxillerat Lluís Vives i era també home liberal. Els qui, com jo, estudiàrem a l'Escola Pia del carrer de Carnissers de València, en la postguerra, tinguérem com a professor d'Història en el batxillerat un Morote bastant atrabiliari, que devia ser camisa vieja de Falange i havia hagut de refugiar-se a Madrid després que, amb uns camarades, ocupà breument, el 1936, una emissora de ràdio a València per anunciar la rebel·lió que preparaven. Ara, per raons que desconec, després de la guerra allò no li fou reconegut i vivia de fer classes. No sé si seria nebot de Mario Blasco.
Políticament, Mario Blasco no tingué cap rellevància, sinó pel fet que el 1934 acceptà el càrrec simbòlic de president d'Izquierda Republicana i, en la campanya prèvia a les eleccions que guanyà el Front Popular, al febrer de 1936, volgué estar de manera pública a favor d'Azaña, de Juan Peset i d'aquelles candidatures que millor representaven la voluntat innovadora, laica i en un cert sentit revolucionària, que son pare havia introduït en la política local i que havien malbaratat Sigfrido i gent com ell. Així, estigué en la tribuna presidencial d'un míting preelectoral històric del 1936, amb Azaña, Peset, Carles Esplà i altres que volien redreçar la República contra les amenaces de la dreta i l'extrema dreta. En aquella tribuna de Mestalla, Mario Blasco, físicament tan feble i malalt, estava assegut i amb ulleres negres, contra el sol, cec o mig cec. Era un símbol.
Tot allò li seria retret pels vencedors, com a la família sencera, espoliada i odiada per ells. Mario Blasco havia estat maçó. Amb Fernando Valera, introduït per ell el 1924, i Puig Espert, fundaren la lògia Tyris. Per això fou perseguit judicialment pel franquisme. És difícil d'imaginar el calvari d'aquelles persones, ell i la dona, a Burjassot, on visqueren molts anys i on don Vicent havia tingut casa, no recorde ara si per recuperar-se d'alguna malaltia. Burjassot està una mica més alta que València, però aquella diferència d'altura i els vents benignes que a certes hores del dia arribaven de la mar la convertiren un temps en lloc de residència estival per a famílies que no es podien permetre res de millor, i fins i tot com una mena de balneari terapèutic. La família de don Pío Baroja va dur allí un germà d'ell, tuberculós, per veure si el salvaven de la mort. Sense èxit.
Mort Mario Blasco el 1962, una part dels seus béns, incloent-li la valuosa col·lecció de llibres i documents que havia reunit entorn de la figura i l'obra del pare, fou donada el 1963, per la viuda, al Museu de Ceràmica promogut per Manuel González Martí, personatge singular i potser no tan estudiat com caldria.
En alguns punts d'aquesta nota hi ha implícites les meues lectures de papers de Max Aub en què parla de la seua València. En primer lloc, La gallina ciega. Allí explica una visita al Museu, introduït per Dicenta de Vera, i s'engresca contra el director perquè havia instal·lat un despatx de Blasco Ibáñez que Aub devia considerar homenatge més que insuficient. Era el 1969.
No li faltava raó, però es pot pensar que el despatx que el visitant podia veure era la superfície d'un cert homenatge subterrani —ridículament timorat i vergonyant— amb que des de l'altra banda es pretenia posar bona cara a Blasco Ibáñez, tants anys després. Convé recordar que abans, el 1961, Editorial Montejurra, de nom inequívoc, havia publicat l'assaig interpretatiu de Martí Domínguez Barberà El tradicionalismo de un republicano. Vicente Blasco Ibáñez.
María Teresa Ribelles Cebrián publicà el 2017, al número 70 de la Revista de Museología un article que donava una gran quantitat de dades sobre el record del novel·lista valencià conservat a l'antic palau del marquès de Dosaigües gràcies al seu fill escriptor: «Una colección bibliográfica en el Museo Nacional Nacional de Cerámica y Artes Suntuarias “González Martí”. La biblioteca de Mario Blasco». L'autora recordava com, després d'algunes provatures en el relat, Mario Blasco havia estrenat amb èxit, entre 1922 i 1933, algunes peces teatrals.
Mario Blasco en la literatura escènica
Ribelles Cebrián anotava que aquella producció havia començat amb La mala hierba i havia continuat amb La plaga, Boira i La noche bruja. Escenas del Chaco, ambientada en aquella regió de l'Argentina, on ell i el germà Julio César s'establiren un temps, en una empresa colonitzadora dirigida pel pare. El 1912, mentre el pare anava a París buscant recursos econòmics per resoldre els greus problemes que patien els colons, Mario quedà al front de tot. En l'edició de Boira s'indicava una obra en premsa: Tierras de promisión. Estampas de emigrantes, en cinco cuadros y un prólogo, que no sé ara si es publicà o s'estrenà.
Feia temps que m'havia interessat l'obra en la llengua del país. Crec que Sanchis Guarner va ser el primer a recordar, en algun estudi de panorama, que Mario Blasco havia escrit en valencià. Parlava també d'una peça d'Azorín, Ifac, que Almela havia de traduir i quedà en no res. Potser tot allò es feia enmig d'una maniobra empresarial i cultural frustrada, per dur als escenaris alguna cosa més que comèdies curtes i sainets disfressats de comèdies. La maniobra va fracassar o simplement no va passar de l'intent. Almela traduí el Lenin de Josep Bolea —el vaig llegir en castellà fa molts anys gràcies a Ricard Blasco i en vaig parlar després en un article—, que es va representar el 1932, i Mario Blasco va estrenar Boira el mateix any. Tinc la impressió que Pizcueta i Almela devien anar molt del braç en aquelles aventures per airejar l'ambient valencià. Quan el 1918 el grup que duia el diari La Correspondencia de València, dirigit per Ignasi Villalonga, participà econòmicament amb Vicent Miguel i Carceller en El Cuento del Dumenche —mantenint-lo com a director— i el convertí en El Cuento del Dumenge, s'introduïren variacions que anaven més enllà de l'ortografia. Per exemple, Pizcueta hi traduí una narració d'Oscar Wilde (1920). El públic quedà astorat d'aquelles extravagàncies i abandonà el setmanari, que plegà aviat. En la meua hipòtesi, allò es feu enmig d'altres operacions que un dia potser s'escatiran.
Pizcueta feu a Fuster, que m'ho contà, una descripció decebedora de l'estrena de Lenin. El públic no veia versemblants, en valencià, episodis històrics actuals i sense comicitat. Si Trotski oferia a Lenin un cigarret, la gent esclatava en riallades. Hi havia una incomprensió absoluta. En castellà hauria estat una altra cosa. Es repetí l'experiència de la narració de Wilde.
La Biblioteca Valenciana Nicolau Primitiu conserva un exemplar de Boira, editada per Prometeo, l'editorial dels Blasco, amb dedicatòria de l'autor: «Al cultísimo escritor Adolfo Pizcueta, homenaje de sincero afecto», signatura i data manuscrita de 9 de juny de 1932. És possible que la relació entre els dos nasqués a la redacció d'El Pueblo o a la Casa de la Democràcia, el casino del partit creat per don Vicent.
L'obra es publicà en una grafia castellanitzada, com es pot veure en l'anotació que situava l'escena inicial: «Saleta en una casa de pòble. Pòrtes a dreta y esquerra. Al fondo, un balcó en cubertor. Enfront s'en vorá un atre, adornat també en cubertor y banderetes». L'argument és relativament tòpic, amb una separació matrimonial per qüestions econòmiques, ambient de festa, una visitant emigrada a Oran que per aquest motiu torna al poble, les seues enyorances tan lluny, personatges còmics... Al capdavall, podria ser una repetició de temes coneguts i repetits per altres autors en valencià de l'època, si no fos perquè un cert simbolisme, ja present en el títol, revela una aspiració més exigent. Carmelo, un personatge que sembla un simple malfaener, ho mostra en un llarg paràgraf en què descriu l'ambient de l'Horta en l'albada, quan comença el nou dia: «...al tornar els ulls cap al pòble, l'ha vist encara rodechat de bòira. A pesar de no haber ixit el sol, tot era llum y color; tot, manco el pòble. Allò m'ha paregut un símbol. Allí estaba la humanitat, els hòmens, les dònes, les males pasións, les vanitats, les ambisions, els odis... Aquell fum negre era com la emanasió de les seues ánimes. Aixina vivien perduts en la bòira, sinse tindre el valor de desgarrarla pa ixir a la llum, a la veritat.» Només l'amor, i aquesta és la lliçó implícita, pot ajudar a véncer aquella angoixa. I l'obra acaba amb la frase: «Aném segos, perduts en la bòira. Ay d'els que no tenen el valor de desgarrarla pa ixir a la llum y a la veritat».
Agraïments
Aquest article, que vaig començar al maig i ara he reprès, hauria estat impossible sense la col·laboració de persones que m'han donat informació imprescindible. Alguna no la conec, però estan vinculades al treball en biblioteques i arxius, tan admirable i poc reconegut. Són, si no n'oblide cap, María José Badenas, Eloisa García, Carles Penyarrocha Martínez i el personal de reproducció de la Biblioteca Valenciana. Fa uns mesos va morir Everilda Ferriols, magnífica amiga, sincera i honesta sense pors. Al seu record adrece aquestes pàgines, que tant deuen al món professional a què dedicà tants esforços.