L’ocupació de Castelló de la Plana

La potent ofensiva de principis de juny de 1938 que les forces rebels havien desplegat pel Maestrat, i què va confluir a Atzeneta, sortejà les defenses que des de feia més d’un mes els fortificadors governamentals construïen des d’Orpesa fins a la província de Terol i que passaven per Cabanes, Atzeneta del Maestrat i Vistabella, línia prevista per a poder defensar la capital de la Plana, en cas que el front s’ensorrara.

En perdre Vilafamés i quedar tallada la carretera a Borriol, els defensors republicans es replegaren a correcuita cap a Castelló de la Plana.

Les forces franquistes, acantonades en la línia Albocàsser-Alcossebre, l’11 de juny avançaren cap al S amb l’objectiu de pressionar l’enemic en retirada, mentre que per Borriol, la 4a Divisió tractaria d'impedir el replegament, copant-los.

El retrocés republicà fou ràpid, però molt desordenat i les tropes, per pànic a ser encerclades, estaven incapacitades per fer front a l’adversari. Sols algunes unitats com la 70 Divisió, tractaren de contraatacar per Vilafamés i Borriol i frenar els avanços enemics. El butlletí d’informació núm. 83, del franquista Cos d’Exèrcit de Galícia, descriu l’estat de desgavell dels republicans: “Al retirarse las Brigadas que cubrían el frente desde Villafamés al mar, han quedado desorganizadas en su mayoría habiéndose hecho gran número de prisioneros, no siendo posible precisar su situación en la nueva línea alcanzada, si bien todas ellas se retiraron hacia Castellón y Villareal, debiendo de cubrir con los restos de ellas el frente desde este punto la mar por haber empleado las Unidades de reserva en cubrir el frente desde Alcora a Villareal.”

El 12 de juny, les tropes de la 83 Divisió franquista  havien arribat a Cabanes i Orpesa, mentre el XXII Cos d’Exèrcit governamental tractava d’organitzar les forces disperses i presentar un front consistent al N de Castelló de la Plana.

La 41 Divisió es va situar entre l’ermita de la Magdalena i la mar; a l'esquerra prengué posicions la 68 Divisió, per la serra del Desert de les Palmes, des del Racó de Raca, passant pel Tossal de la Llobera, la Joquera i el Molinàs fins al cim de Cucala, al S de Borriol. Al seu costat, la 70 Divisió s’encarregà de defensar Sant Joan de Moró i pressionar l’enemic per Vilafamés.

El 13, la 83 Divisió, precedida pel grup de Panzers Drohne alemanys, arremeté contra la 41 Divisió republicana. El flanc dret defensiu s’enfonsà i la 38 Brigada republicana es retirà desordenadament, desprotegint el sector costaner, on pels aiguamolls avançaren sense resistència uns tabors de Regulars que ocuparen per sorpresa el Grau.

La precària línia de defensa s’enfonsà i Castelló, a les sis de la vesprada quedà desguarnida; una unitat enemiga d'un centenar de moros, entrà pel Nord de la població i el desconcert s’incrementà entre els grups de soldats republicans que fugiren.

Una fosca nit a Castelló

Els rebels ràpidament, organitzaren la defensa de les posicions preses al Grau i tractaren d’avançar cap a la ciutat pel flanc dret dels republicans i aquests, acorralats, escaparen en desbandada. En adonar-se'n, Juan Ibarrola, cap del XXII Cos d’Exèrcit, retirà la 41 Divisió i ordenà a la 6a, en reserva, recuperar urgentment el control de Castelló. A les 6.30 de la vesprada s’inicià un contraatac cap al N de la ciutat, per on havien entrat els soldats marroquins i, al mateix temps, cap al port, des d’on avançaven dues companyies enemigues. En assabentar-se la Cinquena Columna (lleials a Franco dins de la zona republicana) que els seus estaven entrant a la ciutat i els republicans es replegaven, van sortir al carrer, entre exultants i confosos, a saludar les tropes ‘alliberadores’, topant-se amb les forces republicanes que reprenien el domini de la població. Entre les set de la vesprada i les deu de la nit, els carrers castellonencs foren camp de batalla, on civils i militars lluitaren i foren víctimes. Dominada la situació per la 6a Divisió, un grup de civils, acusats de participar en la lluita, foren afusellats.

Aquest luctuós episodi de la nit del 13 al 14 de juny ha sigut utilitzat, de manera tendenciosa, per la propaganda dels vencedors, però no resulta fàcil dilucidar els fets reals, ja que ens ha arribat copiosa informació franquista i molt escassa dels vençuts.

En tot cas, presentem dues versions enfrontades. El part del Comissariat del XXII Cos d’Exèrcit diu: “A las 6 de la tarde Castellón quedó abandonado de fuerzas propias, penetrando en la ciudad unos 100 moros que sin tomar posiciones en el casco se dedicaron al saqueo. La 5ª columna cooperó con paqueos intensos a la entrada de las fuerzas moras, sembrando el pánico y el desconcierto entre nuestras fuerzas. Inmediatamente aparecieron banderas monárquicas en algunos edificios y colgaduras engalanadas de recibimiento. A las 6,30 h. se organiza, en medio de la confusión, la ocupación de Castellón por nuestras fuerzas de Castellón. Se coordina y centraliza el Mando Militar y Político para la toma y defensa por la 6ª División (la 107 y la 209 Brigadas en cooperación con tanques y blindados). A las diez aproximadamente nuestras fuerzas rebasaron Castellón quedando estabilizada una línea débil pero suficiente para contener al enemigo fortificándose algunas posiciones. Se han fusilado unos cien paisanos y muerto unos 50 moros que no pudieron huir ante nuestro fuego.”

Sobre els mateixos fets, Luis María de Lojendio, portaveu de propaganda exterior franquista, escrigué: “La emoción de sentirse liberados había lanzado a gran parte de los habitantes a manifestaciones de entusiasmo en el momento preciso en que, en su repliegue (sic), los marxista llegaron a la ciudad. Cuando el tiroteo se generalizó en las calles, la población civil se refugió en los subterráneos abiertos para la protección contra bombardeos, dejando muchos balcones y casas adornadas con la bandera nacional. Esto enardeció el odio de la desesperación marxista y como venganza contra los indefensos ciudadanos, las hordas en derrota cometieron en esa noche, del 13 al 14 de junio, toda clase de asesinatos y violencias: lanzaban granadas contra los refugios, sacaron de ellos a más de 250 personas y las fusilaron en las tapias de la Casa de la Beneficencia, saquearon y desvalijaron las viviendas.”

Hi faltava un tercer element: trobar culpables. L’ocasió es presentà només els republicans abandonaren la ciutat.

Com hem dit, la 6a Divisió era l’encarregada de defensar Castelló i el tram de costa i així, el 17 de juny en l’avanç de la 2a Brigada rebel cap a Borriana, a l’altura del riu Sec, capturà quasi tot el Batalló 246 de la 107 Brigada Mixta, una de les que participà en la reconquesta de Castelló. Ràpidament, es va atribuir a aquest Batalló les accions repressives de la nit del 13 i, com a resposta exemplaritzant, les noves autoritats militars de Castelló de la Plana organitzaren un Consell de Guerra Sumaríssim contra els caps, oficials, sotsoficials i delegats polítics d’aquella unitat, acusats d'executar els civils morts. El 6 de juliol de 1938 tingué lloc el judici, en el qual, com era habitual en ells, els acusats no tenien garantia de defensa; foren processats 27, dels quals 21 condemnats a mort i executats, 5 condemnats a cadena perpètua i un oficial sanitari va resultar sense càrrecs.

L’ofensiva enemiga continua cap al Millars

Al llarg del matí del 14 de juny, la 6a Divisió governamental mantingué la línia al nord de la ciutat i tractà de recuperar el Grau, però els rebels foren reforçats amb tropes arribades al port en barcasses i iniciaren una contraofensiva cap a Castelló.

El front actiu s’estenia de l’Alcora a Castelló; per Borriol, la 4a de Navarra aconseguí trencar les defenses de la 191 Brigada republicana i s’infiltra, des de les altures del tossal Gros, en Vila-real, passant el Millars, línia de defensa marcada per l’Estat Major republicà per estabilitzar el front.

Les forces governamentals situades en l’avantguarda, amenaçades per la penetració enemiga per la rereguarda, es replegaren de Castelló en ordre cap al fossat del Millars i s'hi feren fortes allí. A boqueta nit, Castelló de la Plana fou ocupada per la 83 Divisió del general Aranda.

Les defenses en profunditat de València

Quan les tropes franquistes arribaren a Vinaròs i iniciaren l’ofensiva cap al S, l’Alt Comandament republicà ordenà estudiar línies de defensa per impedir-los arribar a València. Els enginyers començaren a dissenyar projectes de sistemes defensius a construir entre el front i la capital del País Valencià.

La primera línia fou la de defensa de Castelló, aprofitant els colls de botella d’Orpesa, Cabanes i Atzeneta. Aquesta línia fou eludida pels franquistes concentrant l’atac per Atzeneta i avançant per darrere de les defenses construïdes, tal com hem vist anteriorment.

Una segona línia aprofitava la serra de l’Espadà, la part alta del Palància, els contraforts muntanyencs del final de la serra del Toro i les elevacions des d’allí fins a Arcos de las Salinas. Era la línia XYZ, on l’Exèrcit republicà va posar tota la seua confiança per a frenar la fins ara imparable ofensiva enemiga.

Un poc més tard, quan la XYZ ja comptava amb els principals centres de resistència amb les construccions avançades, s’iniciaren les línies Intermitjana i Immediata a València, de les quals parlarem en capítols posteriors.

No obstant això, els batallons de fortificacions vinculats a unitats combatents, anaven construint defenses de circumstàncies, a la immediata rereguarda, que possibilitaven retenir l’enemic, mentre més enrere s’anaven consolidant construccions més sòlides per a la defensa.

En la mesura que l'enemic avançava cap a Castelló, els republicans van iniciar els treballs per a consolidar una línia de detenció aprofitant el fossat del riu Millars. L’Estat Major de l’Exèrcit ordenà, el 9 de juny, a la 47 Divisió prendre posicions al S del riu i l’11 de juny, encomanà al cap d’Enginyers que s’estengueren filats protegint les unitats allí establertes i que, per barrar les carreteres, s’utilitzaren cavalls frisons (obstacles defensius mòbils, forrats de filferro espinós). D'aquesta manera, es preparaven les bases defensives perquè les tropes a l'avantguarda, pogueren replegar-se en lloc segur i frenar l'ofensiva enemiga.

Al mateix temps que s’urgia l’acceleració dels treballs per a organitzar les defenses del Millars, s’ordenà incrementar la fortificació de la XYZ, segons la Instrucció de l’Alt Comandament al cap d'Enginyers del 12 de juny: “I.- La situación táctica creada en la zona de Castellón en fin de la jornada de ayer, obliga a tomar urgentísimas decisiones para evitar a toda costa una posible progresión enemiga que pueda poner en peligro la región de Sagunto. II.- Para hacer frente a dicha situación el Mando Superior del Ejército de Tierra ha tomado distintas previsiones entre las que se cuentan las siguientes: a).- Organización defensiva de la línea del Mijares.- … b).-Organización defensiva de la línea Almenara-Jérica-Arcos de las Salinas.- Se hace preciso intensificar al máximo los trabajos de organización que se están llevando a cabo, con arreglo a las normas siguientes: -En un plazo máximo de 24 horas es necesario aumentar en un mínimo de seis mil hombres el personal dedicado a dichos trabajos a este efecto deberá ponerse de acuerdo con el Gobernador Civil de las provincias de Castellón y Valencia para llevar a cabo la movilización temporal del personal civil. hasta los 45 años que no trabaje en faenas agrícolas e industrias de guerra en la zona de acción del Ejército de Levante.”

Amb la caiguda de Castelló en mans de l’enemic, el govern de la República prengué consciència del perill que corria València i es generalitzaren mobilitzacions socials contra aquesta amenaça. En la batalla per València s’entrà en una nova fase i cal donar-li la resposta adequada: era el repte per als republicans valencians!

Un itinerari

Per la part muntanyenca de Castelló i Borriol, encara hi ha alguns indrets, escenaris de combats i punts d’observació, amb restes d’alguns parapets; poca cosa, ja que les defenses del sector estaven situades més al N, en la serra d’Orpesa, com hem indicat. Ara bé, podem visitar alguns dels llocs significatius, amb la suficient altura, per a poder observar part dels escenaris dels combats pel control del sector, com ara el Tossal Gros, des d’on se’ns ofereix una panoràmica espectacular, tant de la Plana de Castelló, com de la ciutat i del poble de Borriol, amb la serra del mateix nom; sobre aquest terreny es va tancar una etapa de l’ofensiva franquista, aspra i dura, que a les forces rebels els va infondre de nou, la confiança en què, ben aviat, arribarien a les portes de València. Però encara es restava passar la prova de la XYZ que, com després veurem, no els va resultar exitosa.

Per a pujar al Tossal, hi ha moltes possibilitats, puix què aquesta serra està farcida de sendes; per a aquest cas propose la senda que arranca al darrere de l’hospital la Magdalena i que s’enfila cap a dalt pel Bovalar i continua per les cotes, 203, 223, 242 fins a arribar a la del tossal, la 357 (vorer en Wikiloc el traçat en “Ruta hospital La Magdalena-Tossal Gros”).

Hi ha d’altres alternatives, per on es pot fer un bon tros amb vehicle per camí de muntanya, fins arribar al segon dipòsit d’aigua de la urbanització Penyeta Roja; un d’ells surt de la urbanització Tossal Gros, des d’on es pot prendre el camí del mas de Peret, fins arribar al dipòsit. L’altra opció es sortir de l’altra urbanització, Penyeta Roja i arribar al mateix punt; des d’aquí ja es pot seguir una senda per arribar al Tossal