Un any després de la dana del 29 d’octubre passat, el degoteig d’informació esdevé quasi diari. Des d’un vídeo que revela que el president Carlos Mazón era sabedor del risc del barranc de Poio i, tot i això, se’n va anar a dinar a El Ventorro, on va romandre incomunicat durant hores, fins al fet que la cúpula d’Emergències estava en un consell d’administració en ple avís roig. Cada dia se saben aspectes nous de la catastròfica gestió política.
Informacions, totes, que comprometen les versions, sovint vagues i escasses, si no directament contradictòries, del que va esdevindre aquell dia, segons el president de la Generalitat. Mentre l’aniversari de la catàstrofe s’acosta, tornen les pluges i les alertes, i la indignació popular no amaina.
Lucas Marco, periodista de tribunals de l’edició valenciana d’elDiario.es, fa quasi un any que cobreix cada nova troballa, les declaracions de testimonis, els informes pericials i el dia a dia de la instrucció de la causa. De resultes de la seua investigació, Marco publica amb l’editorial Sembra l’assaig 20.11, Reconstrucció judicial al minut de la catàstrofe de la dana, una crònica del minut a minut dels esdeveniments d’aquell fatídic dia. El resultat és una veu periodística que escriu amb nervi i responsabilitat sobre un dels esdeveniments més traumàtics de la història recent del País Valencià.
Per què creus que és important que un llibre reunisca tot el que va passar aquell dia? Per què optar pel format ‘minut a minut’?
És una catàstrofe amb 229 morts (segons l’últim recompte), amb uns danys descomunals també. És lògic que quede un rastre documental i periodístic dels fets. I pel que fa a la segona pregunta: és complex. Fins i tot abans que es judicialitzara el tema de la dana, jo ja pensava que la clau era la cronologia. De la mateixa manera que en un cas d’homicidi la clau poden ser les proves d’ADN o en un cas de corrupció les comissions rogatòries i les escoltes telefòniques, en aquest cas és la cronologia. Em semblava molt important establir una cronologia de tot el que va passar que fora exacta i fitada als fets del 29 d’octubre.
En el dia a dia de la redacció del diari, quan lliges els informes de la causa o les declaracions dels testimonis, moltes vegades pots perdre’t en l’allau de documentació. I amb un treball cronològic més pausat, pots entendre moltes claus rellevants.
De la mateixa manera que en un cas d’homicidi la clau poden ser les proves d’ADN o en un cas de corrupció les comissions rogatòries i les escoltes telefòniques, en aquest cas és la cronologia
Creus que queden moltes coses per descobrir en aquesta causa, o es pot pensar que tot comença a estar bastant clar, amb la documentació d'aquest llibre?
Les dues coses. Encara queden coses per saber, però tenim prou de material documental que ens dona una idea clara del que va passar. Evidentment, la instrucció està en marxa, i fins que no hi haja una sentència ferma –si és que n’hi ha, d'ací a molts anys–, no tindrem una veritat judicial. Però cal dir que, si la dana no s’haguera judicialitzat, i sense el paper fonamental de la jutgessa instructora, Nuria Ruiz Tobarra, no hauríem tingut accés a molta documentació que la societat valenciana mereix conéixer, atès el nivell catastròfic de morts i de dolor que s’ha patit. I més amb l'opacitat per part del Govern valencià, i tot el rastre de mentides i manipulacions que s’han dit i se n'han anat matisant a mesura que els anàvem ‘pillant’.
Amb l’accident del metro, les autoritats d’aquell moment van dir que havia sigut inevitable, i es va tardar moltíssim a demostrar que hi havia responsabilitats. Amb la lectura del teu llibre, aquell fet torna al cap del lector quan s’adona que el 29 d’octubre era la tempesta perfecta: quasi ningú estava en el lloc en què havia d’estar, fent el que havia de fer. Veus lligams entre un esdeveniment i l’altre? La DANA va ser una tempesta perfecta?
En certa manera sí, perquè no podria dir res que es fera bé per part de qui gestionava l’emergència, la Generalitat Valenciana. Efectivament, és una tempesta perfecta, perquè, desgraciadament, no s’adverteix la població amb prou antelació. Tinc la sort de compartir espai professional en l’àmbit del periodisme de tribunals amb Laura Ballester, companya del diari Levante-EMV i autora d’un llibre sobre l’accident del metro publicat en Sembra [Lluitant contra l’oblit]. Amb ella ho he parlat prou: hi ha paral·lelismes. Per exemple, en el tracte que es dona a les associacions de víctimes o en la judicialització d’un presumpte delicte d'homicidi imprudent. Sense oblidar que el partit que governava quan va passar l’accident del metro és el mateix que governa ara, amb altres cares i altres protagonistes.
No podria dir res que es fera bé per part de qui gestionava l’emergència, la Generalitat Valenciana
El to de 20.11 opta per certa distància respecte de la magnitud de la tragèdia. D’una banda, és una veu pròpia de l'exercici periodístic, però, de l’altra, l’aniversari dels fets genera cada vegada més indignació popular. Per què cal adoptar aquest to més objectiu i neutre?
En el meu dia a dia en la redacció prove d’establir aquesta distància, tot i que és normal que, davant una tragèdia, sempre hi haja un component emocional. D’altra banda, hi ha un periodisme que no m’interessa, més associat a les televisions, que cau en un sensacionalisme que, des de l’òptica del periodisme de tribunals i d’investigació, no afavoreix l'enteniment dels fets. Per a mi, és més important establir una cronologia basada en informes contrastats i oficials, així com en testimonis que van presenciar els fets i els han relatat davant d’una jutgessa, amb lateòrica obligació de dir la veritat.
Moltes vegades davant un fet tan greu és difícil recordar el moment exacte en què va passar cada cosa, però encreuant testimonis i informes pericials, pots anar establint què va succeir. Quan treballava en el llibre –en període vacacional, perquè el ritme frenètic de la redacció no et deixa pensar massa–, vaig anar ordenant els fets ressenyables amb l’hora de cadascun en negreta. Era un exercici per a ordenar i no barrejar fets. Però quan vaig veure l’esborrany del manuscrit, vaig pensar que la negreta de l’hora ajudava a la lectura, perquè es llig mentre s’avança cronològicament. Crec que l’objectiu d’aquella veu i de l’estructura que l’acompanya era donar-li un ritme més trepidant que facilitara que el lector no es desenganxara de la lectura.
Davant un fet tan greu és difícil recordar el moment exacte en què va passar cada cosa, però encreuant testimonis i informes pericials, pots anar establint què va succeir
Quina lectura fas de la cobertura mediàtica que han fet els mitjans, no sols d’aquells moments, sinó dels fets posteriors un any després?
Tots els mitjans del País Valencià s’han bolcat en la cobertura de la dana. En un primer moment, la televisió i la ràdio autonòmiques en van fer una cobertura molt bona, fent gala del paper de servei públic que tenen encomanat per llei. Però ha canviat molt des que l’actual Govern ha pres el control d’À Punt. També he trobat a faltar cert periodisme d'investigació amb el tema de la dana. Hi ha moltes coses que han eixit a la llum més per aquests informes de la instrucció que pel paper dels mitjans de comunicació.
Ara que ha de fer un any, creus que un esdeveniment com la dana pot tornar a passar o creus que hi ha raons per a pensar que s’actuarà d’una altra manera?
És dur de dir, però ha costat un nombre increïble de morts que tot això es prenga seriosament. Repassant la documentació en que es basa aquest llibre, vaig trobar claus interessants, com el fet que el cap del Consorci Provincial de Bombers, en la seua declaració en la comissió d’estudi de la Diputació de València, incidia en el fet que va posar moltes objeccions per a enviar l’Es-Alert pel possible efecte desbandada.
També cal recordar la polèmica que, un any abans, havia tingut lloc a Madrid, quan es va enviar un Es-Alert i després no va passar res greu. Una polèmica política bastant absurda que certa premsa de dretes madrilenya va ressumir en allò del “pitido orwelliano”. El marc mental i polític d’aquella polèmica estava vigent en el Cecopi, i va tindre un cert pes. No dic que hi haguera una causa-efecte, però sí que crec que aquell marc mental s’ha abandonat.
Òbviament, la Mediterrània és una zona zero del canvi climàtic. Per tant, la gestió de les emergències s’ha d’adaptar irremeiablement.
Són molt comuns en altres països més acostumats a grans emergències, com ara el Japó, tant els avisos i les recomanacions a la població com la cultura de la prevenció. En un informe que va elaborar el vicepresident segon, Francisco José Gan Pampols, sobre la proposta de reforma dels protocols d’emergències, hi ha idees interessants, perquè òbviament la Mediterrània és una zona zero del canvi climàtic. Per tant, la gestió de les emergències s’ha d’adaptar irremeiablement.