LLEGIR EN CASTELLÀ
L’historiador Javier Fernández Galeano (Badajoz, 1987) ha analitzat 181 expedients dels jutjats de perillositat social de les acaballes del franquisme catalogats en l’Arxiu Històric de la Comunitat Valenciana. Els expedients revelen el paper de jutges, fiscals i forenses que, identificats amb noms i cognoms, aplicaven la repressió de les lleis de la dictadura contra els homosexuals, a qui la teoria franquista acusava de contagiar la població sana i respectable de tota la vida de Déu. “Quedar-te marcat de manera que tot el teu veïnat sàpia que ets el marieta i que això es mereix la presó i que és una malaltia i que tothom hauria de rebutjar-te per això, la idea que ets contagiós, que ets una cosa perillosa, que sedueixes, que faràs que altres persones siguen com tu, que aquest siga l’ideari que s’imposa des de l’Estat, és una cosa terrible i crec que cal visibilitzar-ho i reparar-ho, obrir la ferida perquè es cure”, afirma en una entrevista amb elDiario.es l’investigador, autor de Gestos en la noche. Historias de represión, erotismo i sociabilidad LGTB+ (1971-1979), editat per Publicacions de la Universitat de València.
Un dels principals protagonistes del llibre –el jutge Fernando Tintoré, que va arribar a presidir l’Audiència Provincial de Castelló entre el 1991 i el 2003– va dictar gran part de les sentències analitzades, corresponents a casos del País Valencià i Múrcia. “Si l’acusat es presentava davant el jutjat amb un discurs d’autorebuig, de disposició a sotmetre’s a l’aparell de la llei, d’anar a la mili, de tindre núvia, d’una sèrie de conductes que mostren una capacitat d’integrar-se socialment, el jutge Tintoré ho considerava”, explica Javier Fernández Galeano. La major part dels acusats eren homes joves entre 16 i 20 anys, amb un perfil “molt concret” de situació precària.
Per part seua, el forense Antonio Sabater Sanz també acapara gran part de l’estudi: “Sobretot perquè tenia un interés a elaborar una base teòrica per a aquesta persecució; el seu criteri era que en els homosexuals es podia mesurar la perillositat segons un grau de promiscuïtat, bàsicament com més promiscu siga i més actiu sexualment, més contagiós”, diu l’autor de l’obra. La tècnica forense tampoc era massa elaborada, malgrat els aires teòrics amb què tractava d’adornar-se Sabater, autor d’un manual sobre sexologia: “Simplement, intenta sostraure tot el que podia a l’arrestat, preguntar-li per la seua vida íntima, la seua privacitat, el tipus de sexe que té, amb molt d’interés per l’ejaculació i pel tipus de sexe anal. I amb aquesta base, elaborant informes, també mira la ploma, la gestualitat o els manierismes”.
La legislació franquista, sosté l’historiador, buscava “identificar subjectes que es considera que tenen una conducta de tipus social que implica que suposen un contagi o un perill per a la societat i que, eventualment, poden arribar a la criminalitat, però, com no és encara criminalitat, és predelictual. És a dir, a tu et detenen per homosexual, que no és un crim tal qual, amb aquesta idea que pots contagiar uns altres”. “El que es mesura és aquesta predisposició d’una manera que depén moltíssim de la col·laboració entre jutges i forenses”, postil·la.
—El perill de l’homosexual és la seducció d’altres. Ací el forense t’examina, decideix quin grau de penediment pots arribar a experimentar, d’autocontrol, efeminament o ploma. I, sobre la base d’això, hi ha una sèrie d’informes entre jutges i forenses que van decidint com s’apliquen les penes. Aquestes penes d’homosexualitat comencen el 1954 amb la modificació de la Llei de vagues i malfactors i es reformen el 1970; són tres anys de presó, tres anys d’exili i tres anys de vigilància. Com a màxim. I després es van modulant, segons el que decidisquen forenses i jutges. Això, el que implica és que hi ha moltíssima més arbitrarietat, més discrecionalitat. És a dir, l’acusat, el condemnat, no sap realment quant de temps acabarà en la presó o quant de temps estarà en vigilància. Segons com vaja comportant-se, la qual cosa, al seu torn, serveix per a estimular que tinga un comportament tan normatiu com puga i que renuncie a la seua condició de marieta, a la seua condició de persona amb ploma o promiscu.
Les presons de Huelva i Badajoz
La legislació franquista, especialment a partir del 1970, amb una llei que “pretén ser més científica, més racional, més taxonòmica, més lògica”, distingeix entre “passius i actius, amb la idea que, si els separes per rol sexual, no poden tindre relacions”. Així doncs, els condemnats tenien dues destinacions principals: la presó de Badajoz, a què solia enviar els acusats “passius” amb els quals les autoritats s’acarnissaven més, i el penal de Huelva per als que es considerava que tenien més possibilitats de rehabilitació (sempre des de l’òptica de la dictadura).
“L’objectiu de la divisió Huelva/Badajoz era, en realitat, debilitar els llaços comunitaris, afectius i identitaris entre persones sexodissidents i traslladar els discursos al voltant de l’abjecció marieta i transvestit al pla material del panòptic”, escriu Javier Fernández Galeano.
A Badajoz va acabar reclòs, entre molts altres, el valencià Antonio Ruiz, fundador de l’Associació d’Ex-presos Socials i el relat vital del qual evoca la “violència sexual promoguda i exercida per policies i funcionaris en les cel·les de les comissaries i les presons model, on homosexuals i trans adolescents eren violats per altres presos i pels mateixos funcionaris com a forma d’escarment i per a gaudi dels violadors”, afirma Fernández Galeano en el llibre.
—Realment, s’enviava a Huelva o a Badajoz, segons es considerara que la perillositat es correlacionava amb la possibilitat de rehabilitar-se. Els que més podien rehabilitar-se, els joves, baronívols, que s’havien prostituït, que feien la mili, que havien tingut una relliscada, que renegaven de la seua condició homosexual o que patien algun altre tipus de patologia mental, perquè, si tu deies que estaves deprimit, paradoxalment, això ja per si demostrava que estaves en una situació d’autorebuig. I era un índex positiu de regeneració potencial. És a dir, demostrar que ho passaves malament, qualsevol mena de malaltia mental, era positiu. O col·laborar amb la Policia. Aquesta mena de subjectes van a Huelva. A Badajoz: dones trans, persones amb ploma, els que no hi col·laboren, els que denuncien el classisme del règim i, en general, els que no volen allunyar-se de la seua comunitat marieta o d’aquestes xarxes d’afecte que s’han generat en la subcultura dissident del període.
L’historiador repassa les diligències policials incloses en els expedients, en què els agents “intentaven traduir el plaer homoeròtic a un llenguatge com més asèptic i tècnic millor”, ressenya Fernández Galeano, amb verbs com “incrustar”. També detalla les teràpies d’electroconvulsió, practicades en l’Hospital Clínic de València, “episodis molt traumàtics” contats per alguns testimoniatges que els van patir en primera persona.
L’obra reconstrueix les “cartografies del desig” a la ciutat de València en la dècada de 1970, amb les principals timbes tolerants amb l’homosexualitat, les zones de xapers i els espais del cruising, tots en el punt de mira policial.
—El sexe anònim s’esdevé sobretot en el que jo deia l’arquitectura de l’abandó, en un període de reconversió industrial; la ciutat està reinventant-se i hi ha molts espais que abans eren fàbriques, descampats o edificis abandonats en general, en què apareixen els homosexuals com abelles en el buc. Hi van a les nits, es localitzen pel codi de la mirada o gestos del cos i s’apropien d’aquest espai, es corre la veu i es practica. És a dir, és la pràctica mateixa la que s’apropia d’aquest espai, la que converteix un espai en homosexual. Els parcs i els banys públics també. Els banys públics són fonamentals, perquè tu podies anar-hi amb l’excusa de pixar, ensenyaves el penis i una altra persona te’l mirava. Solia haver-hi algú que vigilava per veure qui hi entrava. Hi ha tota una sèrie de codis per a assegurar que es basaven en el consentiment, que les persones que participaven d’aquesta pràctica eren conscients de com accedir a aquest espai i quines eren les normes. I els expedients són molt bons, són una gran font per a recrear aquest espai.
El llibre repassa les zones del treball sexual a València, amb els carrers de la Pau i de la Mar com a “eix fonamental”. També la indefensió de les persones homosexuals davant robatoris o atacs: “Si tu denuncies que t’han robat, que t’han extorquit, que has caigut en les xarxes de persones que victimitzen els homosexuals, et denuncies a tu mateix com a homosexual, és contraproduent”. Així doncs, a ulls de la legislació franquista, l’homosexual “no és un subjecte amb dret” ni té la “capacitat de defensar la seua pròpia autonomia corporal”.
El mateix arxiu acull expedients relatius a la zona de Múrcia, amb els voltants de l’aquarterament de Cartagena com a epicentre: “Hi ha moltíssims reclutes que es dediquen a la prostitució amb altres homes i que es justifiquen en aquest sentit. El que expliquen de cara al jutge és que no és que tinguen un desig homosexual, sinó una instrumentalització del sexe. Necessiten ingressos i també poden arribar a ser tractats amb més benevolència. Perquè performen la virilitat. Tenen tota l’aparença d’un xaval de 18 o 19 anys que fa la mili, que fuma tabac, que porta jaqueta de cuir i que ha tingut un desviament”.
L’aliança interseccional amb cristians i psiquiatres
Javier Fernández Galeano clou la seua obra amb la fase de mobilització dels naixents moviments LGBT+, especialment del Front d’Alliberament Sexual del País Valencià (FAHPV), en el context de la transició, contra la Llei de perillositat social, i l’encaix de la demanda amb altres lluites socials i polítiques de l’època, en una mena de cruïlla de camins i amb el rerefons del moviment antipsiquiàtric o de les tendències llibertàries i de la força del conjunt de l’oposició a la dictadura franquista. “De manera inesperada”, explica l’autor, “el fet que la llei perseguisca per igual malalts mentals, homosexuals i prostitutes genera dinàmiques de col·laboració i solidaritat entre aquests sectors que són perseguits per la mateixa norma. És el que hui dia diríem un enfocament interseccional”.
Destaca el paper, com a precedent dels grups d’alliberament gai, de les Fraternitats Cristianes de l’Amistat (FCA), nascudes en la clandestinitat des de mitjan dècada de 1960 i liderades per un antic sacerdot, Antonio José Mora, amb la marginalitat com a “coartada temàtica”. I la figura del psiquiatre valencià Manuel Gómez Beneyto, ponent en el I Congrés Internacional de Marginació Social organitzat el 1976 a Burjassot per les FCA i amb l’assistència de l’FAHPV.
“Si la persecució venia de la llei, la religió i la medicina, calia, d’alguna manera, incloure els sectors que, en un començament, havien donat suport a la llei de criminalització, per a deslegitimar-la”, postil·la Fernández Galeano.
Per fi, el 26 de desembre de 1978, el Consell de Ministres va acordar la supressió dels articles sobre homosexualitat de la Llei de perillositat social. “Amb la memòria històrica cal ensenyar primer el que ha passat perquè puguem curar-ho. El llibre intenta fer justícia a les dues facetes, com el fet que va haver-hi molt de dolor, però també molta alegria, molta gent que va continuar contant el plaer, que es va donar suport mutu o que van crear les seues famílies alternatives”, conclou l’historiador.