“Com millor és l’estat d’un aiguamoll, més carboni pot segrestar, no s’emet tant de metà, actua com un embornal de carboni, retirant gasos de l’atmosfera. Si està degradat, no capta aquestes emissions i això contribueix al canvi climàtic. Els aiguamolls ens ajuden a mitigar el canvi climàtic perquè retiren COâ‚‚ en forma de metà o de diòxid de nitrogen”, resumeix el catedràtic d’ecologia de la Universitat de València Antonio Camacho sobre el paper decisiu que poden fer els aiguamolls en la lluita contra el canvi climàtic. “Invertir en l’Albufera no sols ajuda a la biodiversitat, a millorar la pesca, sinó que el seu bon funcionament regula el clima, la temperatura. D’això se’n diu servei ecosistèmic”.
En contraposició amb la situació d’altres paratges en greu risc de col·lapse com poden ser el Mar Menor o algunes zones de Doñana, València ha apostat decididament per recuperar el Parc Natural de l’Albufera, un ecosistema generat durant segles que va passar de ser una llacuna interior salada, separada de la mar per una barrera o cordó dunar creat mitjançant sediments fluvials, a un llac d’aigua dolça.
Per a saber alguns dels secrets que han portat València a convertir-se en l’única ciutat espanyola a ser reconeguda per un organisme internacional com a ‘Ciutat Aiguamoll Ramsar’ pel seu treball de conservació del paratge, cal visitar el cor de l’Albufera, on alguns dels principals actors expliquen a elDiario.es les línies d’actuació en els últims anys.
Amb els arrossars acabats d’inundar que mostren l’estampa més autèntica del paratge i en el Tancat de l’Estell, una reserva en què s’experimenta amb noves varietats d’arròs resistents a les aigües salines, la cap del Servei de Gestió del Parc Natural de l’Albufera, María Sahuquillo explica, en primer lloc, com es va transformar la llacuna salada en una marjal de cultiu d’arròs: “Va ser en el segle XVIII en què es va donar un canvi important, ja que la prolongació de la Séquia Reial del Xúquer per a aportar aigua destinada al reg va fer que les aigües salobres anaren transformant-se en dolces. Actualment, un 80% del parc és terreny de marjal dedicada al cultiu de l’arròs amb una extensió de 18.000 hectàrees, mentre que el llac té 2.000 hectàrees i un metre de profunditat”.
L’Albufera ha passat per diverses fases en la seua història recent i la seua bona situació actual és fruit d’un intens treball que ve des de fa anys. Tal com explica Sahuquillo, el millor estat de l’Albufera data dels anys 60, quan la llacuna tenia aigua transparent, estava coberta de vegetació submarina i es constatava una abundància d’espècies que indicava una bona qualitat de l’ecosistema. Tanmateix, tot això se’n va anar en orris amb la intensificació urbanística, agrària i industrial dels nuclis poblacionals al voltant de l’Albufera, en els anys 70, moment en què es va produir un col·lapse de la llacuna. No hi havia normativa ambiental i tota la contaminació acabava en el llac. No obstant això, els moviments socials i veïnals de València van eixir al carrer per oposar-se a aquest procés i van aconseguir frenar-lo a temps
Va ser pocs anys després, quan més degradat estava, que es va declarar Parc Natural, concretament el 8 de juliol de 1986. Encara que al principi va generar un cert rebuig per part de sectors com els caçadors, els agricultors i els ramaders pel fet de considerar aquesta protecció una amenaça per a les seues activitats, finalment la persistència de la Generalitat Valenciana amb el suport de la Séquia Reial va ser clau per a la declaració.
Va ser a partir d’aquell moment que es van impulsar les primeres polítiques per a regenerar l’Albufera, tal com explica Pablo Vera, tècnic del servei de conservació d’ambients aquàtics del Servei de Devesa-Albufera de l’Ajuntament de València: “En els anys 90 és quan es comença a treballar amb totes les xarxes de sanejament que envolten l’Albufera per a interceptar les aigües pluvials i industrials, que generen molta contaminació orgànica, a més de transportar herbicides i pesticides. Tot això va anar controlant-se i totes aquestes polítiques dels anys 90 han anat millorant gradualment la qualitat de l’aigua que entra al llac”.
Encara que al mateix temps va reduint-se la quantitat d’aigua que arriba del Xúquer per la modernització dels regadius i això dificulta la recuperació, “en general, si ens cenyim a com estava fa 40 anys i com està ara, hi ha una millora clara”. Així i tot, adverteix que “queda molt per fer, l’Albufera necessita més aigua de qualitat, principalment del riu Xúquer i no tant de depuradores, perquè si bé és transparent, porta una càrrega de fòsfor elevada que fa que cresquen algues microscòpiques, i cobrint els períodes temporals, sobretot a la primavera”.
Faena amb els agricultors per la sostenibilitat
Una altra de les claus per a la bona conservació de l’Albufera és fer compatible l’activitat econòmica amb la sostenibilitat de l’ecosistema. En aquest sentit, els agricultors arrossers han entés que el seu futur està lligat al de la conservació del llac, tal com explica Nacho Moncho, tècnic de la Fundació Assut, responsable del projecte de custòdia del territori del Tancat de l’Estell.
“Els tancats són com a partides agrícoles, zones que pertanyien a l’Albufera, guanyades al llac. Es diu tancat perquè el que es fa és generar una mota perimetral en forma de dic, es genera com una piscina. En aquest tancat es cultiven 300 hectàrees d’arrossars, és un dels més grans de l’Albufera. A més del cultiu d’arròs, també hi ha activitat de caça, encara que és molt testimonial”, explica.
Tal com explica Moncho, “el Parc Natural ho és per l’arrossar, però també l’arrossar està ací en gran part perquè açò és un Parc Natural” i afig que “l’arrossar en tota l’Albufera fa de marjal artificial i això ja per si mateix és un hàbitat”. En aquest sentit, “el Tancat de l’Estell també és un hàbitat, per a la fundació Assut, una mica més especial, perquè és com una illa i podem fer un seguiment molt més de laboratori”.
Quant al model de gestió del Tancat de l’Estell, s’articula mitjançant un acord de custòdia del territori: “És un acord entre la societat civil, en aquest cas una fundació, i una propietat privada, en aquest cas els arrossers que tenen la propietat del tancat. El que fem és posar-nos al costat de l’agricultor. Tot el que fem són accions que els convenen a ells i a nosaltres. Aquesta és la clau i la manera de funcionar. En la Fundació Assut el que fem és treballar amb els agricultors per buscar tècniques agrícoles més sostenibles, per exemple estem intentant fer un pilot de tècniques d’agricultura de precisió amb sensors de mà per a ajustar la dosi d’adobs”.
Al mateix temps, es proven noves varietats d’arròs, tal com explica Concha Domingo, investigadora de l’Institut Valencià d’Investigacions Agràries (IVIA): “El que fem és generar varietats noves que reemplacen les antigues, que siguen més productives i que permeten fer un cultiu més sostenible. Intentem fer varietats més tolerants a la salinitat creixent que, amb el canvi climàtic, anirà a més per la pujada del nivell de la mar. Una altra cosa que estem fent és fer varietats que siguen resistents a la Pyricularia, que és un fong que pot ser devastador i carregar-se una collita en pocs dies”.
Els problemes de Doñana
El Parc Natural de Doñana ha sigut notícia en les últimes setmanes per la polèmica suscitada per la llei planejada pel PP i Vox per a ampliar la superfície regable, una maniobra que en el fons ve a regularitzar multitud de pous il·legals que van exhaurint l’aiguamoll. A tot això se suma la recent aprovació d’una urbanització amb 300 vil·les i camp de golf al costat del paratge.
Totes aquestes accions van en la direcció contrària al que en els últims anys s’ha fet en l’Albufera. Segons Pablo Vera, “el problema és similar, allí ells tenen el Parc Nacional que és com el cor de Doñana, la part més inaccessible, i després està el Parc Natural que l’envolta que s’ha sobreexplotat per cultiu i per indústria, cosa que en l’Albufera es va frenar en els 70”.
Amb tot, afirma que “Doñana és una altra realitat territorial, és un altre tipus de societat, és molt més gran, parlem de més de 200.000 hectàrees, mentre que ací en són 20.000 de cultiu, però el problema bàsic és el mateix i la solució bàsica és la mateixa, regular adequadament el cultiu i complir la normativa que diu que totes les activitats econòmiques s’han de fer de manera sostenible amb la protecció del medi ambient. A vegades s’oblida i sembla que és a l’inrevés, que el medi ambient ha d’adaptar-se a l’activitat econòmica”. Insisteix que en l’Albufera ara “hi ha un diàleg molt més gran entre administracions, entre regants, amb arrossers, un diàleg que fa 40 anys no existia, perquè hi havia una guerra oberta entre la conservació i l’explotació de l’Albufera, i hui dia hi ha una col·laboració total de tots”.
Rècord d’ocells
L’Albufera de València, catalogada com a aiguamoll d’importància internacional segons el Conveni Ramsar i com a part de la Xarxa Natura 2000 per la seua importància com a zona d’especial protecció per a les aus (ZEPA), mostra actualment el cens històric més gran des de la seua declaració, amb més de 118.000 exemplars, segons SEO BirdLife, entitat que du a terme el seguiment de l’avifauna. L’augment a llarg termini es deu principalment a l’increment de la població de capó reial (Plegadis falcinellus), que el 2023 han superat els 20.000 individus, o de flamencs (Phoenicopterus roseus), que el 2023 han superat els 12.200 exemplars.
La bona extensió de la perellonà (inundació hivernal dels camps d’arròs) ha permés aconseguir uns números per als diferents grups d’ocells aquàtics que s’acosten als màxims recents. Això ha sigut possible gràcies al fet que l’àmplia extensió d’aigua d’aquest hivern ha facilitat la disponibilitat en els arrossars inundats de diferents ambients conjuntament, com són zones amb una profunditat superior a un metre i amb vegetació submergida (on s’alimenten ocells bussejadors i vegetarians, principalment anàtids, que superen els 34.000 individus), zones somes (on s’alimenten agrons i garsetes, que superen els 6.000 individus) i zones de tolls (on s’alimenten gavines i ocells limícoles, que superen els 41.000 individus conjuntament).
Canvi climàtic i salinitat creixent, reptes del futur
El treball fet en els últims 40 anys i, sobretot, l’històric acord a què s’ha arribat recentment amb la Confederació Hidrogràfica del Xúquer per a aconseguir una aportació ecològica anual de 70 hectòmetres cúbics d’aigua de qualitat procedent del riu permeten afrontar els reptes del futur en una bona situació.
En aquest sentit, el canvi climàtic i, en conseqüència, la salinitat creixent es presenten com les principals amenaces per a l’Albufera, tal com explica el catedràtic Antonio Camacho: “Si puja el nivell de la mar i s’inunda, deixa de ser una albufera i si se salinitza no s’hi podrà cultivar arròs. Cal impedir la intrusió d’aigua marina mitjançant la regeneració del front litoral i dunar, mantindre uns aqüífers potents per a evitar la intrusió d’aigües submarines salades”.
En aquesta línia, María Sahuquillo comenta que “la marjal és una zona d’enfonsament i per això reté aigua de manera natural; el pes de l’aigua evita la intrusió marina” i per aquest motiu “la dessecació dels aiguamolls agreuja l’impacte del canvi climàtic”. Segons explica, “l’aiguamoll té múltiples funcions, entre les quals el proveïment d’aigua, la lluita contra canvi climàtic, la retenció d’avingudes, la biodiversitat o la producció econòmica”.
Per a Pablo Vera, “la fórmula de combatre aquesta salinització és que hi haja més aigua disponible, de manera que pel pes funcione com una contenció real que impedisca que entre aigua salina pel subsol. Per descomptat, és el repte a abordar en els pròxims 10 o 15 anys, plantejar-se que l’Albufera s’enfronta a un problema gros i cal abordar-lo comptant amb tothom”.