València 2030: unes notes

Fa pocs dies es presentà l’estratègia urbana València 2030, basada en un plantejament estratègic (que no pla estratègic) que el govern municipal vol posar a disposició de tots els agents urbans per tal de compartir i consensuar un “projecte de ciutat” en l’horitzó de 2030. Un plantejament inspirat en els Objectius de Desenvolupament Sostenible, que es sintetitza en una declaració de principis: “L’Estratègia Urbana València 2030 és un pla de ciutat que dissenyarà el govern local juntament amb tots els agents socials de València, per als pròxims deu anys amb el fi de complir els Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de l’ONU i l’Agenda Urbana. Este pla «es configura amb grans reptes globals, com són la sostenibilitat i fer front a l’emergència climàtica, així com l’equitat social i la reducció de les desigualtats, amb una visió metropolitana, de projectes de barri i de perspectiva de conjunt”.

L’ estratègia estableix 10 grans línies de treball:

Començaré per celebrar la iniciativa i la voluntat d’iniciar un procés de participació i discussió amb tots els agents socials subratllant que aquest és un projecte de ciutat i no de govern local. Tot i fer notar algunes absències, no és difícil compartir els 10 punts esmentats com a base del procés. Però, independent del grau de consens que se’n puga assolir en un context de “baixa” política com el que ens domina, m’agradaria fer algunes precisions sobre els documents de què dispose (la presentació, la nota de premsa i l’obligat power point farcit de complexos esquemes). Per raons expositives numeraré els meus comentaris confiant que siguen d’alguna utilitat:

1.- El termini temporal em sembla massa curt perquè hi ha algunes qüestions claus que demanen ser contemplades en un mitjà termini superior. Es podrien estructurar dos blocs de propostes, algunes en l’horitzó del 2030 i d’ altres -les més “estructurals”- en l’horitzó del 2040.

2.- La “visió metropolitana” contemplada em sembla poruga i insuficient. Hauria de fixar-se com una estratègia bàsica (aquesta a 10 anys) el disposar d’una vegada per totes d’un govern metropolità (no “una visió”) homologable a experiències exitoses en Europa i que incorporara un ampli ventall de competències. Tan flexible i asimètric com calga però, al cap i a la fi, un govern metropolità operatiu. És un tema de voluntat política, de saber copiar i de no agafar camins tan “prudents” com la recent Llei de Mancomunitats. La València del 2030 serà metropolitana o no serà i la pressió a la Generalitat (i el diàleg amb els municipis de l’àrea) hauria de ser forta i constant. No sols en el transport (que encara està massa verd) sinó també en un urgentíssim pla director d’usos i infraestructures, una execució de la infraestructura verda (que incloga l’Horta -assignatura molt difícil- , però també el projecte del nou llit del Túria), una gestió conjunta del cicle de l’aigua i residus i una política de promoció econòmica ambiciosa i coherent. Revisar l’actual Pla General (no metropolità) no sembla una bona idea, tot i que ja es troba en execució.

3.- Parlar de sostenibilitat mediambiental demana posar damunt de la taula la política d’infraestructures viàries metropolitanes (demencialment expansives) com ara l’ampliació de la V-21 o el previst desdoblament del By-Pass que van en contra de la reducció de la motorització privada. De nou, un tema metropolità que és on cal definir un model coherent de mobilitat que passa per la integració de l’EMT, FGV i Rodalies de RENFE i pel foment sense pal·liatius d’una infraestructura ferroviària en què l’operació del túnel passant, a més de permetre finalitzar el Parc Central, és una peça clau. Parlar de sostenibilitat demana també una postura seriosa respecte a l’ampliació del Port que, sí o sí, suposa un increment notable d’impactes negatius (regressió de les costes, increment important del trànsit de camions i contaminació). Sense oblidar el corredor ferroviari València-Sagunt com alternativa a un accés nord al Port que ens traslladaria als temps daurats del desarrollismo franquista.

4.- Els objectius 1 i 8 requeririen una clarificació de la política a seguir en alguns PAI pendents (sobretot Benimaclet i el Grau), Tots els PAI ja executats o en curs són especulatius però, com diu un proverbi oriental, si no vols que el forat es faça més profund no continues cavant. Els PAI responen molt més a la demanda d’inversió que a les necessitats d’habitatge i els preus d’oferta són inassequibles per als demandants d’habitatge accessible (preferentment en lloguer). Així mateix, si es vol garantir l’accés a l’habitatge (objectiu 8) caldrà posar en marxa una, a hores d’ara, inexistent política d’habitatge seguint el model d’Euskadi; sense dubte. el més avançat.

5.- Evitar la dispersió urbana es matèria de l’inexistent Pla Director (El PAT de l'AMV encara no està en vigor i du molt de retard) i revitalitzar la ciutat existent mitjançant la mobilització del sòl disponible en els centenars de solars i buits urbans demana l’activació urgent del Registre Municipal de Solars i, com a qüestió prèvia, tindre un full Excel complet de tots el solars públics o privats per a establir-ne les possibilitats d’actuació.

6.- L’objectiu de impulsar i afavorir l’economia urbana demana saber les fonts de renda de la ciutat, establir prioritats en el turisme urbà, actuar en el sector dels serveis a empreses i generar els enzims que necessita la bioquímica del creixement. La intervenció directa (València Activa) és poc recomanable i liderar i fomentar la innovació digital de la ciutat (objectiu 9) demana saber com, quant, qui i com. Al remat, l’economia urbana és un territori inexplorat. La Universitat (o l’IVIE) haurien de fer propostes concretes per a fer front a l’atur juvenil i la precarietat. D'altra banda, la capitalitat mundial del disseny podria obrir noves i bones perspectives.

7.- També romanen als llimbs les referències a les polítiques de barri, la inclusió i la lluita contra la desigualtat. “On, quan i com” són les preguntes. Més de la meitat dels barris de València pateixen problemes de degradació o són vulnerables. Dir, com va fer Sandra Gómez, que l’estratègia serà “pionera pel que respecta, també, a la lluita per les llibertats” i que “acabarem amb les desigualtats dels barris perquè el codi postal del nostre naixement o residència no marque les nostres oportunitats en la vida”, resulta d’un irrisori sagnant per la seua impossibilitat operativa. Una lluita contra la desigualtat demana un programa discutit i consensuat i molts anys de treball i inversió (llegiu la Llei de Barris de Catalunya). Els termes “pionera”, “avantguarda” etc.. és millor no utilitzar- los, per humiltat i prudència

8.- L’ estratègia de “treballar amb projectes concrets, que es desenvoluparan com a pilots en diferents barris per assajar i analitzar per a després implantar-los a la resta de la ciutat” té aspectes positius com ara que la gent comprenga que és possible caminar en aqueixa direcció de forma participativa. Tanmateix, caldria establir amb claredat, per problemes d’escala, quan seria possible aquest procés d’inducció, perquè hi ha coses que s’escapen a aquest mètode. A l’escala de barri es poden prendre iniciatives premonitòries que exemplifiquen què és el que es vol però aquestes experiències pilot són molt menys operatives o de vegades simplement impossibles quan canviem a escales més globals (del conjunt de la ciutat o metropolitanes).

9.- Millorar els processos d’intervenció i governança, més enllà de les paraules, demana saber de què estem parlant.

10.- Finalment, en la proposta no hi ha cap referència a la política exterior de la ciutat, ni envers altres ciutats del País, a cap projecte de País i, tampoc se’n parla de cultura i de llengua. Ser capital mundial de l’alimentació i del disseny està molt bé, i és clar que la cultura i la llengua son temes “delicats”, però pensar un projecte de ciutat a mitjà termini i que es passe per damunt de què vol ser el país i de quin paper ha de jugar la ciutat com a suposat cap i casal, no crec que siga una bona idea. Hi ha massa dimissions dels “agents socials” com per a posar-se de perfil i afegir-ne una altra .

Totes aquestes consideracions no invaliden la iniciativa. Sols en demanen més concreció dels temes a discutir i consensuar. Es podrà dir que això ho donarà el mateix procés però crec que hi ha el perill de romandre massa en el terreny de les bones intencions: “Consensuar” principis no ajuda a definir la València de 2030/40 Les 10 línies haurien de proporcionar més pistes sobre allò que l’Ajuntament posa a la consideració dels altres agents urbans públics i privats. És clar que hi ha molts temes polèmics sobre els quals hi haurà discrepàncies, segons els diferents interessos i ideologies, però cercar camps “neutres” i obviar els aspectes potencialment conflictius no ajuda a definir de la forma més col·legiada i participativa possible quina és la València de 2030 / 2040 que vol o desitja la majoria de la ciutadania

Aquestes ratlles son sols, òbviament, una opinió sense cap pretensió de possessió de la veritat. Una opinió que pot ser compartida, discutida o rebutjada. Tant de bo si n’és d’alguna utilitat.