LLEGIR EN CASTELLÀ
L’escriptor i editor Agustín Pániker, director de l’Editorial Kairós –que enguany fa 60 anys– i un dels principals especialistes en pensament asiàtic, visita Mallorca per fer una conferència sobre la matriu espiritual de l’Índia. Autor d’Índica (2005), on proposa una “teràpia intel·lectual” per descolonitzar la nostra mirada sobre altres cultures, Pániker reflexiona en aquesta entrevista sobre la vigència de les tradicions índiques, el seu diàleg amb Occident i conceptes clau com la meditació, l’alliberament, la il·lusió (maya) o el ioga, reivindicant el seu autèntic sentit transformador davant la banalització contemporània.
Què l’ha duit a Mallorca?
Venc a oferir una conferència on faig un repàs històric, tot i que no és una xerrada d’història convencional. M’interessa mostrar com fa uns 2.500 anys es va gestar al nord de l’Índia una matriu espiritual que va donar lloc a l’hinduisme, el budisme, el jainisme i les seves múltiples escoles. Encara que cada tradició tengui diferències, comparteixen un denominador comú: una visió sobre la condició humana, la necessitat de superar la fissura interior i oferir camins d’alliberament. Aquest patró continua sent molt vigent avui, com demostra la popularitat del ioga, la meditació o l’interès per les filosofies orientals.
Aquest període coincideix amb el que Karl Jaspers va anomenar “l’Era Axial”. És un concepte que encara considerau útil?
Sí, encara que alguns acadèmics el discuteixen, em sembla una noció vàlida per generalitzar. En diferents parts del món —la Xina, l’Índia, Grècia, el Llevant mediterrani, Pèrsia— l’ésser humà va prendre consciència d’una separació amb la totalitat, amb la natura, amb el diví. D’aquesta fissura neix la filosofia, l’humanisme i l’espiritualitat com a coses diferents de la religió ritual. En aquell brou de cultiu van emergir el taoisme, el confucianisme, les Upanishads, el ioga, el budisme, el jainisme o els filòsofs presocràtics. D’aquí sorgeix, en bona mesura, l’individu modern.
Fins a quin punt hi havia, en aquella època, connexió entre aquestes cultures aparentment aïllades?
El món sempre ha estat interconnectat, encara que abans tot fos més lent. La ruta de la seda va permetre intercanvis constants. La filosofia grega va influir en l’Índia, i l’Índia va influir en Grècia. Escoles escèptiques hel·lenes com la de Pirró deuen molt als pensadors indis que va conèixer després de la campanya d’Alexandre. L’astrologia índica reconeix arrels gregues. I el monaquisme cristià, tan fonamental en la tradició occidental, té antecedents clars en el budisme i el jainisme.
El món ha estat sempre interconnectat: fa 2500 anys, Grècia va influir a l'Índia i l'Índia va influir a Grècia
Existeix un tronc comú, una religiositat índica?
Sí. Igual que parlam d’una religiositat abraàmica, propos mirar també una religiositat índica. No és propietat exclusiva de ningú: ni de l’hinduisme, ni del budisme, ni del jainisme. Totes aquestes tradicions neixen d’una mateixa matriu espiritual que s’arrela a la civilització de l’Indus, fa uns 5.000 anys. L’Índia pot presumir d’una continuïtat cultural mil·lenària.
Existeix una religiositat índica, igual que parlem d'una religiositat abraàmica
A Occident la filosofia sol ser especulativa. A l’Índia, en canvi, destacau que és eminentment pràctica. En quin sentit?
A l’Índia, si una veritat no allibera del sofriment, no val la pena. No es cerca una veritat abstracta, sinó una que sigui alliberadora. Les tradicions asiàtiques no s’organitzen al voltant de dogmes rígids, sinó d’una ortopràctica: pràctiques comunes —ètiques, meditatives, rituals— que transformen la vida. A partir d’aquí es construeixen els sistemes metafísics. Per exemple, la no-violència: es practica perquè és alliberadora, i després s’elabora la reflexió filosòfica sobre què significa. Aquesta és la gran diferència: la primacia de la pràctica.
Heu mencionat la paraula “alliberament”. Què vol dir realment “alliberar-se”?
No es tracta d’anar-se’n a un altre món, sinó d’estar alliberat en aquest. Viure en la realitat, però sense estar condicionat pels nostres impulsos egoics. Això també ho van entendre els estoics. La tradició índica parla de viveka, la discriminació, la saviesa que permet veure des de la distància el jo. En realitat és desvelar una cosa que ja hi és: un ja està alliberat, només falta adonar-se’n.
No es tracta d'anar-se a un altre món, sinó d'estar alliberat en aquest. Viure en la realitat, però sense estar condicionat pels nostres impulsos egoics
Avui la ciència parla de simulacions i realitats virtuals. A l’Índia existeix des de fa segles el concepte de maya, el fet que vivim dins una il·lusió.
Maya és el vel que cobreix allò real. El Vedanta, i també moltes escoles budistes, entenen que la ment construeix la realitat que habitam. Però aquesta no és la realitat última, sinó una representació útil per sobreviure. Les pràctiques espirituals serveixen per deconstruir: per veure com construïm no només el jo, sinó també el món que habitam.
Com es descriu una persona alliberada?
Els textos la retraten amb un tret fascinant: l’espontaneïtat absoluta. Una resposta natural, sense filtres intel·lectuals, emocionals o lingüístics. Els budistes ho anomenen naturalesa búdica; l’hinduisme parla de l’Atman. En qualsevol cas, la idea comuna és que allò real ja és dins nosaltres: la feina és desvelar-ho.
El ioga i el mindfulness s’han popularitzat a Occident, però també s’han convertit en productes de mercat. Què en pensau d’aquesta banalització?
Té dues cares. D’una banda, m’alegra que milions de persones es beneficiïn de la meditació o del ioga. De l’altra, em preocupa que tot es redueixi a una gimnàstica o a una tècnica de relaxació. El mindfulness, en essència, és meditació budista secularitzada. No cal ser budista per practicar-la, però si se’n desarrela el context ètic —la compassió, la no-violència, la saviesa—, perd gran part del seu potencial. El mateix passa amb el ioga. Si només s’entén com a pilates, queda empobrit. Però si es viu com una pràctica integral de cos, ment i emocions, recupera el seu veritable poder transformador.
A Índica parlau de la necessitat de descolonització intel·lectual per entendre l’Índia. Què significa això?
El que propos és una teràpia col·lectiva. Moltes de les categories que utilitzam —història, ciència, religió, espiritualitat— no són neutres, tenen una càrrega cultural occidental. La paraula “subcontinent”, per exemple: per què l’Índia és un subcontinent i altres llocs no? Europa és un continent amb una frontera geogràfica molt difusa. Cada terme amaga un biaix.
Això és el que anomenam visió eurocèntrica.
Exactament. Occident es considera la norma en política, en medicina, en ciència. Allò que se n’aparta es percep com a exòtic, primitiu o irracional. Però la realitat és molt més complexa. Revisar aquestes categories és un exercici intel·lectual molt saludable.
L’Índia d’avui ja no pot considerar-se un país exòtic; cada vegada té un paper més rellevant en la geopolítica global.
L’Índia té un potencial enorme, encara que l’escenari global és molt inestable. La Xina i l’Índia són civilitzacions, autèntics continents. Després del parèntesi colonial, tornen al centre del tauler.
La Xina ja és un eix econòmic mundial; l’Índia, amb gairebé una cinquena part de la humanitat i una societat molt jove, és un actor polític de primer ordre. La seva política exterior és flexible: juga diverses cartes alhora —la russa, l’occidental, fins i tot la xinesa—. Aquesta habilitat diplomàtica forma part de la seva tradició i continuarà marcant el seu futur.
L'Índia i la Xina no són països, són civilitzacions senceres que tornen al centre del tauler mundial després de parèntesi colonial
Com a editor, heu publicat gegants del pensament: Eliade, Campbell, Wilber, Raimon Panikkar... Quin lloc ocupa Kairós avui?
Kairós fa 60 anys enguany, estam de celebració. L’editorial la va fundar mon pare, Salvador, germà de Raimon Panikkar, amb la idea de fer ponts entre Orient i Occident. Avui continuam amb la mateixa vocació: assaig, filosofia, psicologia, ciència, societat i espiritualitat. El nostre ADN és aquest diàleg entre cultures i sabers.
Què vos ha aportat personalment aquest diàleg amb la espiritualitat índica?
No som budista ni hindú, però no seria qui som sense aquestes tradicions. Intent posar en pràctica allò que aprenc. M’he enduit qualque decepció amb autors que escrivien meravelles però vivien en contradicció amb allò que predicaven. Jo procur evitar-ho
No soc budista ni hindú, però no seria qui soc sense aquestes tradicions
No em consider un gran meditador, però aplic a la meva vida la no-violència (ahimsa), el discerniment i pràctiques de quietud i respiració. Intent que aquests valors impregnin també l’editorial, les meves relacions familiars i la meva vida quotidiana. Tots tenim contradiccions, però cerc una certa coherència.