Així va caure l’Atlantic, l’hotel que es va empassar el turisme de gatera de Magaluf

Lorenzo Frau va muntar la seva Nikon damunt el trípode i va començar a disparar en ràfega fins que un núvol de pols el va envoltar. Era el 17 de febrer de 1996 i al rodet havia capturat unes imatges que no tenien res a veure amb els encàrrecs que rebia diàriament a la redacció del Diario de Mallorca. Cinc-cents detonadors i seixanta quilos de Goma-2 havien convertit l’Atlantic en una muntanya de runa. Cinc plantes van caure a plom i un grup de polítics –autoritats estatals, insulars i municipals– van aplaudir quan el renou va cessar. Hores més tard, en revelar les fotografies, Frau –tot un veterà del periodisme– ja podia intuir que tenia entre mans uns documents històrics: havia vist desaparèixer el primer hotel que es va construir a Magaluf.

“Allà on hi havia l’hotel hi havia una pineda que els de la meva generació, que ja tenim més de vuitanta anys, recordam bé perquè els nins que vàrem créixer a Calvià poble baixàvem a aquelles platges amb bicicleta i nedàvem quan començava a fer calor. Hi havia qualque xalets, qualque possessió, una tia meva va obrir un bar, que va ser el primer que hi hagué a la zona… però als anys cinquanta no hi havia hotels. El primer, a la platja del costat, va ser el Playa de Palmanova, el 58, i un any i escaig més tard varen obrir l’Atlantic”, explica Toni Pellicer.

Després de veure com construïen l’Atlantic al començament de la seua adolescència, aquest jubilat va estar implicat en la seva demolició. Pellicer era regidor en el govern socialista que va decidir entrar en el mercat immobiliari per comprar un hotel que havia quedat “obsolet”. L’objectiu era “esponjar” –“Un verb que no s’utilitzava fins aleshores”, precisa Pellicer– unes platges que en menys de dos dècades s’havien omplert de ciment. S’hi varen invertir 265 milions de pessetes per guanyar un espai de 6.500 metres quadrats. Avui –malgrat un abandonament que va durar anys– és una plaça. Diu Pellicer: “Als noranta era impossible tornar Magaluf al seu estat original, però crec que qualque cosa es va aconseguir amb aquelles demolicions. Un any abans havíem fet la mateixa operació amb el Playa de Palmanova”.

Per repetir la jugada, l’Ajuntament de Calvià ha esperat tres dècades: l’actual equip, del PP, va esbucar el desembre passat dos hotels que no s’explotaven per guanyar aparcaments i obrir espais a la ciutadania. La mesura va despertar crítiques entre l’oposició per no aprofitar els immobles per destinar-los a lloguer social. Quan va caure l’Atlantic –dos anys abans que el primer Govern de José María Aznar impulsàs la liberalització del sòl– l’accés a l’habitatge no era un drama col·lectiu a Mallorca.

Un “mamotreto” damunt l’arena

L’impacte que va provocar l’Atlantic en aquell paisatge mediterrani apareix esmentat a Magaluf, més enllà del mite (Lleonard Muntaner Editor, 2020). Els historiadors Tomeu Canyelles i Gabriel Vives varen escriure un llibre fonamental per entendre com una marina verge des de la qual es podien veure amb nitidesa les primeres bardes de la Serra de Tramuntana es va convertir, en poques dècades, en el quilòmetre zero de la balearització. Pub crawls, boat parties, balconing, happy hour, hooligans.

D’alguna manera, l’Atlantic va obrir la veda, va ser la primera pedra del camí. Un assumpte que, com apunta Canyelles, aixeca polseguera: quan Vives i ell varen dirigir un recorregut a peu per Magaluf tot narrant les històries que apareixen al seu llibre, hi va haver “una situació tensa”. Estaven plantats enmig de la platja, just davant el lloc on havia estat l’Atlantic. Aleshores, es varen referir a l’hotel “com un mamotreto blanc damunt l’arena”. En sentir-ho, hi hagué persones que es varen sentir “terriblement insultades” i abandonaren la visita guiada dient que els historiadors “promovien la turismofòbia”.

Independentment de l’enfocament amb què s’analitzi la indústria turística, Calvià és un bon exemple per entendre com els hotels varen capgirar la manera de viure de tota una comunitat. La població es va multiplicar amb l’arribada dels immigrants que alimentaven les plantilles d’aquells negocis i els oficis dels mateixos calvianers es varen adaptar. Una transformació col·lectiva. Pellicer recorda, per exemple, el seu oncle Joan, un germà de son pare, dirigint els obrers que feien feina al Playa de Palmanova, i Toni Barceló –de malnom, Ferra– fent el mateix a l’Atlantic. Uns anys abans, el segon era oficial del primer i es dedicaven a construir o arreglar cases.

Però els sous corrien i els joves també es varen apuntar al turisme. “Jo tenia catorze o quinze anys quan vaig començar a fer feina a l’hotel Playa de Palmanova, que en aquell moment era de primera categoria B. Després el varen pujar a primera categoria A i, la veritat, en aquell moment, anys seixanta, el turisme que venia als primers hotels que va tenir Calvià era de moltíssima qualitat. I, ja des del principi, quasi tot britànic: particulars o a través del turoperador Thomas Cook”, conta Pellicer.

Jo tenia catorze o quinze anys quan vaig començar a fer feina a l’hotel Playa de Palmanova, que en aquell moment era de primera categoria B. Després el varen pujar a primera categoria A i, la veritat, en aquell moment, anys seixanta, el turisme que venia als primers hotels que va tenir Calvià era de moltíssima qualitat. I, ja des del principi, quasi tot britànic: particulars o a través del turoperador Thomas Cook

Aquella època amara moltes de les converses –una tertúlia que dura setanta anys– que l’expolític manté amb dos amics d’infantesa amb els quals continua berenant cada setmana. Mateu Palmer i Julià Verger anaven només un curs per darrere de Toni Pellicer a l’escola de Calvià. Els tres es varen criar plegats i, un estiu després que el major cobràs les seves primeres pessetes al Playa de Palmanova, els dos petits varen integrar la plantilla que va obrir les portes de l’Atlantic per atendre els primers hostes. Palmer, de cambrer. Verger, de grum. Tenien catorze anys.

“Record que em donaven vint-i-cinc pessetes de propina per dur les maletes. Amb aquells doblers a la butxaca, quan tornava a Calvià en tenia prou per convidar tots els meus amics al bar”, explica Verger. Foren estius daurats. Els hotels –com apuntava Pellicer– funcionaven de manera molt diferent de l’actual. “A l’Atlantic”, continua Verger, “hi havia moltíssim personal, quasi tot mallorquí i, entre els mallorquins, els de Calvià érem majoria, és clar. Els departaments estaven molt ben separats, cadascú s’encarregava del seu. Una cosa era la recepció, per exemple, on es cobraven factures i es rebien els clients, i una altra ben diferent la consergeria, on s’encarregaven de les maletes. No estaven mesclades. El servici del restaurant era a taula. El menjar, fet al moment i molt bo. I un cambrer, un bon cambrer que sabés especejar un pollastre davant els clients o preparar un còctel, es convertia en tota una personalitat per a aquells turistes”. Les fotografies antigues de l’Atlantic traspuen aquella elegància que descriu Verger.

Retorn a un hotel diferent

Després d’aprendre a xampurrejar idiomes, gaudir la primera joventut amb doblers a la butxaca, flirtejar amb estrangeres, el grum va créixer i es va guanyar les sopes en altres empreses. A finals dels setanta, però, va tornar com a cap de recepció a l’hotel on havia començat tot quan era tot just un adolescent. Segons recorda, va passar una cosa paradoxal: Verger coneixia com el palmell de la mà aquell edifici i, alhora, s’hi sentia un estrany. L’Atlantic ja no era l’Atlantic.

Excepte dues o tres persones, ja no quedava ningú de l’època anterior entre el personal. Els nous companys no parlaven català sinó castellà i havien nascut lluny de Mallorca. Els turistes s’aixecaven de la taula per carregar-se els plats i omplir-se els tassons en un bufet menys apetitós que les receptes que havia vist sortir de la cuina vint anys abans. Tot i que els contractes durassin més o manco els mateixos mesos —de Setmana Santa a novembre— els sous ja no eren tan generosos. Les propines tampoc. Tot semblava anar més aviat i les despeses es miraven amb lupa. Els hotels s’havien multiplicat a Magaluf, la competència era molt més gran, el neoliberalisme ensenyava la poteta.

“En aquells anys varen retallar molt el personal, cosa que va passar a moltíssims hotels”, diu Verger. “Es volia rendibilitzar cada pesseta i el tipus de turista que va començar a venir era potser d’una altra classe. El servei que donàvem al principi era molt costós de mantenir. Està clar que Magaluf va anar cap a un altre model i, tot i que crec que ara hi ha certa intenció d’arreglar-ho, ha tingut un turisme d’espardenyeta, com dic jo. Molt dolent. Durant anys, la policia i la Guàrdia Civil no han deixat d’actuar en aquesta zona per tots els problemes que s’hi produïen. És una llàstima”.

El servici que donàvem al principi era molt costós de mantenir. Està clar que Magaluf ha anat cap a un altre model i, tot i que crec que ara hi ha certa intenció d’arreglar-ho, ha tingut un turisme molt dolent. Durant anys, la policia i la Guàrdia Civil no han deixat d’actuar en aquesta zona per tots els problemes que s’hi produïen. És una llàstima

La caiguda en desgràcia del model de negoci turístic que havia representat l’Atlantic durant els seus primers anys va influir en la decadència del mateix hotel. Així s’explica Pellicer que els propietaris d’un establiment situat en primeríssima línia de mar volguessin desfer-se d’un immoble que arribà a tenir cent cinquanta habitacions: “Els propietaris eren els Guasp, una família que tenia una possessió, sa Torrassa, prop de Magaluf, i que per construir l’hotel va comprar els terrenys vora la platja als marquesos de la Torre, la família Trullol. Durant molts anys, l’Atlantic es va gestionar molt bé, però va arribar un moment en què el membre de la família, Fernando Guasp, que realment sabia de gestió hotelera perquè havia estudiat a Suïssa, se’n va anar a dirigir un altre negoci. I es va notar. Si un hotel deixa de renovar-se periòdicament queda obsolet i no pot competir”.