El descontrol dels beach club i hotels a plena llum del dia indigna a les discoteques tradicionals d'Eivissa

Bartolo Torres, eivissenc de 61 anys, recorda quan Ku no només era la seua discoteca preferida, sinó també la de tots els seus amics: “Era la que més m’agradava, la més bonica de totes”. Corrien els anys vuitanta i una casa pagesa al cor d’una urbanització, la del Club Sant Rafel, construïda sobre un vessant, anava camí de convertir-se en una de les discoteques —a cel obert, amb jardí, terrassa i piscina— més cotitzades a nivell mundial.

Aviat es va convertir en un ambient de cares conegudes, des de Sara Montiel fins a Roman Polanski, passant pel dissenyador Jean Paul Gaultier. El seu peak va ser quan, el 87, Freddy Mercury i Montserrat Caballé van interpretar el ‘Barcelona’, que després representaria els Jocs Olímpics. La febre per assistir a aquell espectacle irrepetible va acabar col·lapsant la carretera principal de l’illa.

Els eivissencs adoraven aquell local on es barrejaven amb el nou món que ja feia dècades que havia començat a aparèixer a Eivissa i que ara començava a experimentar una transformació: l’oci nocturn agafava força com a principal motor econòmic i es professionalitzava. Cada vegada arribava més gent a la pitiüsa amb aquest propòsit: el de desinhibir-se en cases tradicionals convertides en temples de la música disco i, cada cop més, de l’electrònica.

Aquest era l’escenari quan els veïns, no només del nucli d’habitatges que acollia Ku, sinó de tota l’illa, van protestar. No podien continuar suportant el soroll i l’administració local va prendre una decisió: calia cobrir i insonoritzar tots els establiments. Aquesta mateixa norma va canviar gairebé una dècada més tard, el 2012, amb la Llei Turística que l’Associació Empresarial d’Oci Nocturn Noches de Ibiza (AEON) —agrupació d’empresaris del West End, nucli del turisme de borratxera al municipi de Sant Antoni— demana ara reformar al Govern, al Consell d’Eivissa i als ajuntaments insulars.

La intenció: frenar l’intrusisme i la desregulació que, al seu parer, existeix entre l’oci diürn i nocturn arran de la proliferació de beach clubs i hotels en zones turístiques com Platja d’en Bossa o Sant Antoni, que operen com a espais festius, en ocasions sense les mateixes condicions de control que les discoteques tradicionals. Fins i tot dins d’espais naturals protegits i a plena llum del dia.

Aquests establiments, exempts de complir les mateixes condicions d’horaris, aforaments o llicències que les discoteques tradicionals, alimenten —al seu parer— la massificació i generen una competència deslleial creixent al territori insular. Per això, demanen ara un marc normatiu “clar i equitatiu” que diferenciï les activitats i garanteixi igualtat de condicions per als negocis que operen amb llicència.

La festa diürna: una guerra perpètua

L’evolució dels saraos a Eivissa ha estat vertiginosa. No fa tant —abans de l’arribada dels anys 2000— que el sector de l’oci nocturn havia iniciat la guerra contra els after quan, inaugurat el mil·lenni, van començar a consolidar-se a l’illa els primers beach clubs, com el ja extingit Bora Bora. En aquest context, i amb l’aprovació de la polèmica llei d’Activitats, va néixer el 2011, en aquest vèrtex de l’illa al costat del local amb nom d’illa polinèsia, Ushuaïa.

En un altre vèrtex, més cap a l’oest —de la mà de la mateixa normativa— el britànic Andy McKay donava forma al seu propi projecte, l’Ibiza Rocks Hotel: un hotel-discoteca en el qual es van començar a pujar artistes del panorama anglosaxó com Ed Sheeran o The Kooks i que després va tenir el seu germà mallorquí, que finalment va claudicar. Poc després van aparèixer a poca distància, a la badia de Portmany, negocis de caràcter similar més centrats en l’espectacle.

Inaugurat Ushuaïa, impulsat per Yann Pissenem —també creador d’UNVRS—, el model d’oci de l’illa amb grans esdeveniments musicals a l’aire lliure ja havia fet click. La proposta es va consolidar ràpidament, al traslladar a l’horari diürn una oferta fins aleshores lligada gairebé exclusivament a la nit. El 2013, amb la inauguració de Ushuaïa Tower, la marca de Matutes va reforçar el seu posicionament com a marca global alhora que guanyava fama per acollir una sèrie dels millors DJ del circuit internacional.

David Guetta, Martin Garrix o Solomun, entre altres, han punxat entre el fum, els acròbates i l’espectacle de llums del recinte. A tot això se sumava una altra novetat: els hostes de l’hotel accedien a les festes sense cost addicional, però a més es venien —i encara es venen— entrades per al públic general que solen oscil·lar entre els 40 i els 50 euros i, en mesos com agost, el pic de la temporada, arriben a superar-los.

L’origen, els clubs a l’aire lliure

Bartolo va conèixer l’oci nocturn quan va començar a emergir sobretot a la seva zona, a la de Sant Antoni, on al principi tenia un caràcter marcatament local, però a finals dels anys vuitanta començava a ser molt més heterogeni. Espais com l’antic Star Club, més tard reconvertit en Kaos i finalment en l’actual Eden, formaven part d’un circuit a l’aire lliure freqüentat tant per residents com per turistes europeus.

Els joves de l’illa, com ell i el seu grup, alternaven entre locals sense massa distincions, mentre que alguns operadors turístics internacionals com Air Tours o el Club 18-30, que va gestionar durant anys el turisme britànic —i on s’amaguen els orígens del turisme de borratxera que predomina avui al West End— començaven a canalitzar els visitants estrangers cap a grans discoteques.

Entre elles Ku (després Privilege, ara UNVRS) i Amnesia, batejada pel seu fundador, el madrileny Antonio Escohotado, com a Taller del Olvido, que començaven a despuntar. Totes elles seguien l’arquitectura tradicional eivissenca i el perfil del públic variava segons el local: britànics en aquests tours nocturns organitzats, escandinaus en sales com Chuck Mule, o francesos, alemanys i holandesos en espais com Es Paradís.

Aquell ecosistema incloïa propostes més icòniques i altres més informals, com una discoteca a Cala de Bou amb barbacoa a l’aire lliure per la qual, recorda Bartolo, si no pagaves entrada per al club no podies menjar al restaurant. “Després també anàvem a les discoteques dels hotels, tots tenien pista de ball, DJ i fins a dues barres per retenir els seus clients”. Amb el temps, aquests espais van ser abandonats pels joves i els aprofitava la gent més gran.

Algunes iniciatives, com l’Éxtasis —una altra casa pagesa reconvertida en sala a l’entrada de Sant Antoni— van tancar a finals dels 80 en un context de transformació i modernització. Amb la professionalització del sector als anys 90 i l’aparició d’una nova indústria de l’oci, molts d’aquests espais van desaparèixer o van quedar relegats. A mitjans de la dècada, a més, es va consolidar el model de música electrònica a l’alba i van començar a guanyar popularitat negocis com Café del Mar, amb música chill out i després més hard.

La febre pels ‘beach clubs’

El passat i el present encara es fonen a través d’alguns locals que sobreviuen, però que han hagut de reconvertir-se des que la massificació és imminent. Fundat a la dècada dels 70 i convertit amb el temps en un dels chiringuitos més emblemàtics d’Eivissa, Sa Trinxa va deixar d’acollir l’estiu passat sessions de DJ a la seva ubicació de ses Salines per complir amb la normativa del Parc Natural, tal com va publicar El Periódico de Ibiza.

Sa Trinxa, un dels quiosquets més emblemàtics, va deixar d'acollir l'estiu passat sessions de DJ per a complir amb la normativa del Parc Natural de Ses Salines. La clientela va organitzar una campanya en Change.org que va superar les 2.000 signatures en poques hores en defensa del que consideraven un símbol de la “diversitat cultural” i del “esperit” de l'illa

Això va provocar una ràpida reacció entre part de la seva clientela habitual: en tot just unes hores, una campanya en Change.org va superar les 2.000 signatures en defensa del que consideren un símbol de la “diversitat cultural” i del “esperit” de l'illa. “Dins d'un lloc com Ses Salines només hauria d'haver-hi naturalesa”, valora Naor Shaharabani, guia de senderisme i educador ambiental. “S'hauria de tenir més consciència sobre com interferim en aquests espais. Cada vegada més s'intenten instaurar limitacions que protegeixin mínimament els nostres entorns i a la gran majoria això els sona extrem”, afegeix.

L'alt volum de la música, igual que les llums a la nit, el soroll dels vehicles de motor, els fums i més factors impacten directament en el comportament i salut de les espècies que allí habiten. “Les mesures de protecció no haurien de veure's com una pèrdua, sinó com una manera de preservar allò que, precisament, atreu de l'illa”, afegeix l'expert.

Des del Govern van recordar que el Pla Rector d’Ús i Gestió (PRUG) del Parc Natural de ses Salines —vigent des del 2005 i pendent d’actualització— prohibeix la celebració de festes, concerts o esdeveniments en aquest entorn protegit, fins i tot en establiments ubicats en sòl rústic o domini públic, excepte en casos molt concrets vinculats a activitats tradicionals o institucionals. No era el cas.

Una situació estesa a Formentera

Això passava al juny i el mateix va ocórrer, a l’agost, amb el suposat restaurant de Formentera Cala Dúo, que era més un chiringuito on s’organitzaven festes que superaven els decibels i que després plogaven a les stories d’Instagram. Per incompliment de la normativa, el Consell va imposar als propietaris una sanció de 150.000 euros: es cobrava entrada i, a més, l’aforament superava les 50 persones, el màxim permès, tal com van comprovar els tècnics de la institució insular, els agents mediambientals del Govern i la Policia Local de Formentera durant una inspecció.

Els socis són els que van fundar en 2012, a la zona de Ses Illetes (a només un quilòmetre, també dins del Parc Natural de ses Salines), el famosíssim Beso Beach, que va trigar poc a comptar amb un homòleg a Eivissa, a Cala Jondal [allí on van brollar els primers beach clubs, com Blue Marlin]. En aquest mateix enclavament es veu, estiu rere estiu, aparèixer en les zodiacs procedents dels iots a rostres tan coneguts com Jeff Bezos o Leonardo DiCaprio.

L'associació d'Eivissa ha posat com a model a seguir aquesta actuació del Consell de Formentera i reclamen el mateix per a Eivissa: “Suposaria una cascada de sancions a establiments que incorren en irregularitats similars”. Per a això és necessari reforçar les inspeccions, establir horaris diferenciats —regular l'oci nocturn entre les 22 i les 6 hores i limitar l'activitat diürna fins a les 20 hores— i aprovar un pla específic contra l'intrusisme. L'objectiu? Combatre les 25.000 noves places diàries aproximades, part d'una oferta descontrolada amb efectes en el mercat laboral, l'habitatge o el medi ambient.

“Part del rebuig –dels turistes a les limitacions– ve d'una idea romàntica de l'Eivissa de ‘abans’ associada a aquests beach clubs i a una suposada llibertat sense límits. És cert que l'illa ha canviat (hem virat a un luxe extravagant), però per això més que mai és hora d'establir marges i donar prioritat a alguns aspectes que abans passaven per alt, sobretot havent-hi un impacte demogràfic i turístic molt major que en el passat”, observa Shaharabani.