LLEGIR EN CASTELLÀ
Al capità Bauzà li cap el món dins el cervell, però les aigües de la badia on s’endinsa el barco no són ni de bon tros el seu entorn natural. Una mar fosca, un cel gris, prats verds, molls i drassanes al fons d’una imatge que, en realitat, resulta irònica. Mitja vida acumulant milles nàutiques i, als gairebé seixanta anys, un port de la Gran Bretanya li pareix un port segur. Aquest marí coneix els anglesos de ben a prop. En els seus viatges arreu del globus hi ha tractat molt sovint. La majoria de vegades –en l’atac a Menorca, en el setge de Gibraltar, durant el seu primer retorn d’Amèrica–, a canonades. Altres, compartint coneixements –cosa habitual entre els militars de l’època, sobretot els que tenien formació acadèmica–, convertint els antics enemics en amics inesperats. Com aquell dia –sense data concreta– del novembre de 1823 en què veu la ciutat de Plymouth a la llunyania. Tal com va passar durant la Guerra del Francès, quan es va refugiar a Cadis, l’Armada britànica torna a ser una taula de salvació per a aquest liberal i –segons diversos biògrafs– maçó.
El mallorquí Felip Bauzà i Canyes ha hagut de fugir precipitadament del regne on Ferran VII –després de la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís– acaba de restaurar l’absolutisme. Pesa una condemna de mort sobre un oficial de la Marina que, com a diputat a Corts, ha signat un impediment moral contra el rei que, per segona vegada en menys de vint anys, ha abolit els principis de la Constitució de 1812. ¿La potència que domina les ones estén la mà al capità Bauzà per ser un navegant de prestigi caigut en desgràcia? ¿És el codi de solidaritat en alta mar aplicat a un refugiat que intenta salvar la pell per motius ideològics? ¿O la simpatia per un polític que defensa el model monàrquic que ja gaudeixen al Regne Unit? Cap de les tres. O no només. L’hospitalitat té trampa.
Nascut a Palma el 1764, fill d’un picapedrer de Deià que el va deixar orfe de pare quan era molt petit (accident a la feina: una caiguda), pilot de l’Armada format a Cartagena, home de confiança a bord de nobles marins com Gravina i Malaspina, als gairebé seixanta anys és una peça clau en el tauler de la geopolítica del moment. Per citar dos exemples més contemporanis, una cosa semblant a un científic alemany després de la caiguda del Tercer Reich o a un agent del KGB amb la dissolució de la Unió Soviètica. Més que un home, és una arma. Si al capità Bauzà li cap el món –o una bona part– dins el cap és perquè s’ha passat les dos darreres dècades (1800-1820) dibuixant els mapes que havia esbossat mentre viatjava durant la dècada i mitja anterior (1785-1800). Una cartografia exhaustiva de les possessions d’un imperi –l’espanyol– a punt de desaparèixer entre pronunciaments i revolucions per l’autonomia que la metròpoli no vol concedir als virregnats.
Si al capità Bauzà li cap el món —o una bona part— dins el cervell és perquè s’ha passat les dues darreres dècades (1800-1820) dibuixant els mapes que havia esbossat mentre viatjava durant la dècada i mitja anterior (1785-1800)
L’exiliat és, per tant, el posseïdor de coneixements clau. Els seus records s’han convertit en un atles. Costes sorprenentment delimitades, amb els seus caps, penya-segats, platges, aiguamolls, desembocadures recorregudes pam a pam. Plànols de ciutats fortificades. Plantes de fars i fortaleses que ell mateix va dissenyar. Topografies de les muntanyes que s’esfondren convertides en penya-segats, com els que devia veure a la Serra de Tramuntana d’on provenia la seva família paterna (cap paret de pedra seca durà la firma del seu pare a Deià?) Hores infinites de feina per anotar amb tinta un coneixement multidisciplinari: geografia, ciències naturals, acotacions històriques, art gràfic. I aquests documents –que ocupen deu baguls– també viatgen a bord del Falcon, el nom del man of war –els velers de la Royal Navy que van convertir el Regne Unit en els amos del comerç mundial– amb què s’escapa el capità Bauzà. Un apàtrida, als gairebé seixanta anys.
Dos-cents dos anys i dos mesos després d’aquella fugida, el tresor del capità Bauzà no s’ha perdut. Com la tomba del seu propietari, la major part de la seva obra és a Londres. Conservada i compilada a la Biblioteca Britànica sota el nom de Bauza Collection. La història de com va arribar a un dels llocs més confortables als quals podien aspirar uns papers de tant valor i antiguitat –però en contra dels desitjos del seu autor– és un gran relat.
Com la tomba del seu propietari, la major part de la seva obra és a Londres. Conservada i compilada a la Biblioteca Britànica sota el nom de Bauza Collection
“L’exili fatal” i el festeig dels anglesos
Tot i que –segons una cita del mateix capità Bauzà que recull la Reial Acadèmia de la Història– se sentia “abandonant la pàtria seduïda pels ministres de l’altar i per la més negra perfídia dels potentats d’Europa”, el marí no es fiava dels anglesos. Es va instal·lar a la capital del Regne Unit i va viure a Somers Town. Un barri on els accents i les llengües de la Península Ibèrica es barrejaven sense remei. Situat a l’actual municipi de Camden, que va acollir “l’exili fatal”, com també va deixar escrit el mallorquí, que havia sortit d’una Espanya on tornava a entrar la Inquisició.
De nou en una illa –tan diferent i llunyana de la que havia abandonat en la seva adolescència–, al cartògraf no li van faltar mans que l’ensabonassin l’esquena. El freqüentaven exploradors famosos –com ell, militars i científics; a diferència d’ell, encara en actiu com a navegants– com l’alemany Von Humboldt o el britànic FitzRoy –amb qui Darwin donaria la volta al món a bord del Beagle i començaria a albirar la seva Teoria de l’Evolució seguint les passes de l’Expedició Malaspina, en què es van inspirar– que volien escoltar-lo enraonar a la Royal Society.
Als seus salons i biblioteques es donava la benvinguda a un cartògraf que ja era membre –des de 1819, a l’inici del Trienni Liberal espanyol– d’una acadèmia creada al segle XVII. Amb l’objectiu de fomentar els sabers naturals, el prestigi de la institució britànica era tan gran que un segle i mig més tard tenia rèpliques en ciutats com Madrid, Lisboa, Viena o Munic. De totes elles en fou membre el capità Bauzà, que –encara a l’exili– acabaria també estampant la seua signatura com un dels primers socis de la Royal Geographical Society: constituïda el 1830, va ajudar a impulsar de manera definitiva aquest tipus de coneixement com una ciència independent. Entre altres motius, gràcies a la recerca enciclopèdica que durant les dècades de la Il·lustració van dur a terme geògrafs com el mallorquí.
I, tanmateix, malgrat tants elogis, el contingut d’aquells deu baguls continuava a casa del capità Bauzà quan el 3 de març de 1833 –sis mesos abans que Ferran VII, a les portes de la primera Guerra Carlina– va morir a Londres sense rebre l’indult –que seria pòstum, una altra ironia– per tornar a Madrid.
Una obra oblidada a Londres
“Durant un segle, i tot i que fou recatalogada a la dècada de 1870 i va despertar una certa curiositat per part d’alguns espanyols i llatinoamericans, la història [de la Bauza Collection] és també la d’un abandó relatiu”. Amb aquesta cita conclou Riches for the Geography of America and Spain: Felip Bauza and his Topographical Collections, 1789-1848. Aquest article escrit per Peter Barber –conservador de la Biblioteca Britànica entre 1975 i 2015– aporta llum sobre el llegat del cartògraf perquè, tot i que data de 1986 –i que, digitalitzat, es pot descarregar des del web d’aquesta institució pública–, narra amb tot detall per què, com si fossin sarcòfags egipcis, uns documents de tant valor mai no van tornar a Espanya.
Els motius –que no cita de manera explícita la ressenya biogràfica del capità Bauzà a la Reial Acadèmia de la Història– van ser econòmics. Sobretot. Però també polítics. La suma ajuda a entendre per què aquest personatge –malgrat ser fill il·lustre de Mallorca des de mitjan segle XIX, donar nom a un carrer de Palma, curter, però paral·lel al Born per la banda des Puig de Sant Pere, i haver atret l’atenció de geògrafs com els seus paisans Antoni Ginard o Climent Picornell– és un gran desconegut per a molts llicenciats en Història –fins i tot en màsters especialitzats en l’Amèrica colonial– o Geografia.
El llegat del cartògraf, uns documents d’un valor immens, mai no va tornar a Espanya. Els motius són sobretot econòmics, però també polítics
Quan Felip Bauzà i Canyes és enterrat a la capella catòlica de Moorfields –al bell mig de la City–, el seu testament ja havia deixat ben clar –Gibraltar, 1823; just quan escapa dels absolutistes des del penyal que va bombardejar quaranta anys abans– que el dia que ell no hi fos tota la seva producció quedaria en mans de María Teresa Ravara, la mare dels seus dos fills. La desconfiança envers l’Administració britànica que recull l’article del conservador Barber era, per tant, antiga. Va néixer fins i tot abans que, en atracar a Plymouth, el servei de duanes li prengués els baguls i els enviàs a Londres perquè fossin examinats amb detall. És a dir, quan personatges pròxims a la –aleshores jove– reina Victòria van intentar festejar el capità Bauzà, ja sabien molt bé què contenia el seu fons cartogràfic.
Aquests materials –a diferència del seu amo– van tornar a Espanya. Es van dipositar –diu la Reial Acadèmia de la Història– al Ministeri d’Estat a canvi d’“una promesa”. Van passar els anys i la pensió que la vídua aspirava a cobrar no va arribar mai. Dos mil cinc-cents duros van ser suficients perquè els mapes de les colònies americanes acabessin en mans de Francisco Michelena Rojas, ciutadà d’una república tan jove –a la trentena llavors– que, com passa avui –ja bicentenària–, gairebé mai no ha deixat d’estar d’actualitat: Veneçuela.
La tortuosa venda dels mapes
A diferència de la ressenya de la Reial Acadèmia de la Història –que resol l’assumpte en una sola línia–, el conservador Barber va explicar els entrellats de l’operació que va donar origen a la Bauza Collection. A Adolfo Suárez li va resultar més fàcil legalitzar el Partit Comunista d’Espanya i a Florentino Pérez fitxar Kylian Mbappé que al mercader Michelena Rojas vendre a la Biblioteca Britànica el botí que havia aconseguit a preu de ganga. Perquè, tot i que el veneçolà era un viatger que fins i tot havia elaborat alguns mapes, el seu propòsit –o així ho va considerar el conservador Barber– va ser sempre el mateix: obtenir un marge de benefici desorbitat. Precisament perquè, per deformació professional, sabia quin valor contenien. Jugar amb les comissions no li va sortir tan bé com creia. Es va enganxar els dits.
Els mapes van acabar en mans del comissionista Francisco Michelena Rojas, que va intentar obtenir un marge de benefici desorbitat amb la seva venda
Diversos portals especialitzats en el canvi de moneda indiquen que –de manera aproximada– una lliura esterlina de 1845 equivaldria a 200 lliures de 2026, i que 12.500 pessetes –els dos mil cinc-cents duros que va rebre la vídua del capità Bauzà– serien uns 50.000 euros actuals. Els comptes surten sols: el mercader Michelena Rojas va començar oferint el paquet per 1.500 lliures. La resposta de Londres va ser taxativa: no passarien de mil en cap cas, i l’acord l’haurien de revisar les altes esferes. Comença un regateig que durarà tres anys i que arribarà a ser motiu de debat per a uns governs que van valorar si era molt o poc diners invertir en uns coneixements que –tot i que començaven a quedar una mica antics– retrataven la geografia d’uns països als quals des del Palau de Buckingham s’havia ajudat a independitzar-se i sobre els quals es volia mantenir influència. Un altre cop, política i economia agafades del braç.
Quan el 29 de novembre i el 2 de desembre de 1848 la Biblioteca Britànica rebi i comenci a catalogar els mapes, el contracte de compravenda reflectirà una xifra molt inferior a la que aspirava el veneçolà. 350 lliures van ser suficients perquè cedís. Adéu a la plusvàlua. Per què es va conformar amb –al canvi històric– 70.000 euros quan volia guanyar-ne 300.000? El conservador Barber ho tenia clar quan va investigar als arxius fa quaranta anys, als registres oficials de la institució on treballava. Tot es va precipitar perquè el mercader estava arruïnat.
Els seus viatges i l’enviament de paperassa –a través de la missatgeria de mitjan segle XIX: lentíssima i cara– havien deixat Michelena Rojas sense un ral. El pèndol de la Història va ser la punteta final: el va deixar sense contraoferta. La negociació s’havia allargat també perquè el veneçolà no va tractar només amb els anglesos. També es va comunicar amb París per intentar col·locar l’obra del geògraf mallorquí als geògrafs de Lluís Felip I. La Comuna de 1848 va destronar l’últim monarca dels tres que hi va haver després de la derrota definitiva de Napoleó Bonaparte el 1815. En caure les barricades, va pujar al poder un altre Bonaparte, Napoleó III, nét de l’oficial d’artilleria cors amb qui el capità Bauzà –contemporani seu– havia compartit, en certa manera, pensament il·lustrat, però a qui es va enfrontar quan les seves tropes van entrar a Espanya. Una ironia més pel reguitzell.
Els desordres revolucionaris, per tant, devien posar nerviós el venedor, que va acabar cedint davant Madden i Baillière. Així es deien els dos trustees –el nom que rebien els conservadors de la Biblioteca Britànica, predecessors de Peter Barber– amb qui va negociar el veneçolà… després d’alguna martingala. Mancat de líquid, es va desfer d’una part dels mapes, tancant tractes amb particulars i també amb el govern del seu país. Els hereus de Simón Bolívar –un altre militar contemporani, i també il·lustrat, del capità Bauzà– van pagar 400 lliures per una porció del pastís el 1845.
El mercader Michelena Rojas va informar Londres de l’assumpte… però no del tot. Per això, quan els seus interlocutors van revisar per última vegada la mercaderia, van veure que de les 271 cartes que havien estudiat anys enrere… n’havien desaparegut quaranta. “Va vendre una porció més gran”, explica Madden a Baillière per carta, “de la que va declarar haver venut sota la seua paraula d’honor. La seua paraula d’honor! S’ha comportat durant tot aquest afer de manera bruta i deshonesta, i per tant no pot esperar que donem res per descomptat”. En conseqüència, va recomanar que la col·lecció es compràs no per 400 lliures, sinó per 350. L’estratagema li va costar al venedor 50 lliures del moment, un vuitè del total; els anglesos es van assegurar la major part de l’arxiu per una quantitat inferior a la que havien pagat els veneçolans tres anys abans, però la Bauza Collection va quedar incompleta. Segons el conservador Barber, dels mapes que van anar a Caracas no se’n sabia res fa quaranta anys. La sort dels mapes que van tornar a Espanya ha set diferent.
Els hereus de Simón Bolívar van pagar 400 lliures per una porció del pastís el 1845. Els britànics es van adonar que, de les 271 cartes que havien estudiat anys abans, n’havien desaparegut quaranta
Els mapes que van tornar a Espanya
En paral·lel a l’estira-i-arronsa oceànic, la Comissió de l’Atles d’Espanya va contactar amb María Teresa Ravara per comprar els documents que el capità Bauzà havia cartografiat a la Península Ibèrica, les Illes Balears i les Canàries. Gairebé sempre fruit d’encàrrecs oficials arribats després de l’Atlas Marítimo de 1789, que havia elaborat de ben jove a les ordres d’un dels seus mentors, el gadità Vicente Tofiño de San Miguel, i on apareix la signatura que l’acompanyaria la resta de la seva carrera: Dib. F. Bauzá.
Hi va haver acord amb la vídua i Pascual Madoz –un altre reformista il·lustrat, pare de la segona gran desamortització– es va sorprendre de la seva “extraordinària riquesa”. L’elogi apareix a la Reial Acadèmia de la Història a la ressenya del capità Bauzà, a qui s’atribueix aquesta resposta quan li van preguntar per què no volia cobrar per haver-se encarregat de la tasca de dividir el país en províncies, un projecte que va començar el 1814 i que va acabar, en una segona fase, mà a mà amb l’enginyer guipuscuà José Agustín de Larramendi, just abans del seu exili:
–Les produccions de les ciències, per regla general, són filles de l’amor propi dels qui s’hi dediquen, i mai de premis pecuniaris.
És divertit imaginar què hauria dit el cartògraf –en català de Mallorca– si s’hagués assabentat de com –amb molta pompa i circumstància, però amb un regateig digne del Gran Basar d’Istanbul– el seu llegat va acabar just allà on el marí no volia: a les prestatgeries de la Biblioteca Britànica.