LLEGIR EN CASTELLÀ
La taula delata una professional que fa feina fins i tot en vacances. Hi ha quaderns, papers, post-its, una tablet reposant sobre un faristol desmuntat i, concessió, la darrera novel·la que han publicat a Eduardo Mendoza. Just abans de marxar-se de la seua illa natal, l’Ajuntament d’Eivissa distingirà l’hematòloga Estella Matutes Juan com la primera filla il·lustre del municipi. El premi a una trajectòria dedicada a investigar la leucèmia. Va formar part de The Institute of Cancer Research, una institució tan pública –depèn de la University of London– com influent –presumeixen d’haver estat els primers a demostrar que un ADN danyat pot causar càncer–; i, els darrers anys, “dóna un cop de mà” com a emèrita al Clínic de Barcelona.
–Els metges vocacionals es jubilen mai?
–Sóc massa nerviosa per estar-me quieta.
L’hematòloga pertany al clan més poderós d’Eivissa. El seu germà gran va ser un dels polítics cabdals de la dreta espanyola i encapçala una de les famílies més riques i influents del país. El més jove dels seus nebots és qui dirigeix una de les cadenes hoteleres més grans del món, pesca negocis amb Rafa Nadal, firma patrocinis amb el Reial Madrid de Florentino Pérez. Viure diverses dècades al Regne Unit deixa pòsit: Matutes recorre al sentit de l’humor quan se li pregunta pel pes del seu llinatge. “Com que els anglesos no sabien pronunciar bé Matutes –diu l’hematòloga–, jo, directament, em presentava com a Estella: és un nom que coneixen i que a la meva família és molt present. Em dic així per una besàvia que es deia Wallis perquè era britànica”.
Imposant-se a la remor de les xitxarres, la doctora Matutes raonarà durant més d’una hora sobre moltes qüestions. No farà servir tecnicismes, mirarà als ulls, es farà entendre.
Va llegir Freud de manera compulsiva just abans d’anar a la universitat.
A l’estiu sempre he aprofitat per llegir tot allò que la literatura mèdica no em deixava temps perquè ja ho feia d’adolescent. Quan vaig acabar el batxillerat em vaig comprar els dos volums [de les obres completes] de Sigmund Freud. Em va fascinar la seva visió sobre l’aspecte psicològic de la Medicina.
Va ser un impacte.
Molt fort. Fins a l’època de Freud, la psiquiatria es centrava en electroxocs i medicació, no mirava la part anímica, que és la que realment pateix amb la malaltia.
Freud va elaborar les seues teories i va contribuir a desenvolupar el psicoanàlisi trenta, quaranta, cinquanta anys abans que vostè començàs a estudiar Medicina. La salut emocional importava quan va començar a tractar pacients?
No tant com ara, però per tractar un primer malalt l’has de conèixer: aquest és el millor consell que em van donar quan començava com a metgessa. Tant se val la malaltia, cada pacient és únic; com reacciona davant el dolor; com valora, com sent.
Per què va canviar la suva voluntat de ser psiquiatra per la Hematologia i l’estudi del càncer?
Hi ha circumstàncies que influeixen. Conèixer nens amb malalties de la sang, per exemple. Va ser una crida: què puc fer jo per ajudar-los?
A l’Espanya dels setanta, quan vostè va començar la seua carrera professional, i especialment en entorns rurals, el càncer era una malaltia tan letal com invisible. Un tabú del qual se sabia molt poc.
És que la tecnologia de què disposàvem era molt pobre. Ha estat impressionant trobar medicaments eficaços per curar el pacient o, com a mínim, cronificar la malaltia perquè tingui una qualitat de vida bona, com passa en molts casos d’infarts o diabetis. Amb els càncers, sobretot amb els de la sang, hi ha una gran proporció que no requereix un tractament agressiu. En altres, cal atacar el tumor d’una manera més agressiva perquè no queda més remei ni temps: cal intentar salvar el cos. Però si el diagnòstic és precoç, es pot mantenir el malalt anys i anys amb una qualitat de vida bona amb medicació. Especialment, si és una persona gran.
Amb els càncers hi ha una gran proporció que no requereix un tractament agressiu. En altres, cal atacar el tumor d’una manera més agressiva perquè no queda més remei ni temps. Però si el diagnòstic és primerenc, es pot mantenir el malalt anys i anys amb una qualitat de vida bona amb medicació. Especialment, si és una persona gran
Fa anys que alerta que la quimioteràpia no és la panacea pels efectes secundaris que produeix en el pacient.
Així és, però cal explicar-ho molt bé al malalt. Si jo tinc un càncer i veig que no em donen quimio, el primer que preguntaré és: per què no em tracten? Fixem-nos en l’astenia limfàtica crònica [una sensació de manca d’energia o vitalitat, mantinguda, percebuda en repòs i que s’incrementa amb l’exercici]: hi ha casos que no acaben de progressar i d’altres que sí, però que es poden tractar amb medicaments que es toleren molt bé.
Segueix fent molta por la paraula leucèmia?
Ja som capaços de curar el 90% de les leucèmies infantils i diria que, en global, perquè hi ha més de cinquanta tipus, un 50% de les que es detecten en adults. La clau és adaptar-se al pacient perquè, cada cop, tenim més eines. Ja és habitual que, després de la quimio, es plantegi una operació i un trasplantament [de medul·la òssia] per consolidar el que s’ha aconseguit. Ara, a més, podem jugar una mica amb el sistema immunitari: extreus limfòcits i els afegeixes una proteïna que anirà contra les cèl·lules leucèmiques –estan entrenades per a això– quan els tornis a posar al pacient. També té els seus efectes secundaris, és clar, però s’usa des de fa set o vuit anys i dóna resultats en persones sanes i joves que pateixen leucèmies molt resistents.
Ja som capaços de curar el 90% de les leucèmies infantils i diria que, en global, perquè n’hi ha més de cinquanta tipus, un 50% de les que es detecten en adults. Ara, a més, podem jugar una mica amb el sistema immunitari: traiem limfòcits i els afegim una proteïna que anirà contra les cèl·lules leucèmiques –estan entrenades per a això– quan se les torni a posar al pacient
Els especialistes que tracten el càncer tenen un gran poder a les seues mans. A l’hora d’administrar-lo, xoquen l’ètica i els avenços científics?
S’ha d’informar el pacient en tot moment. Ells decideixen, per exemple, si volen participar en un estudi d’un fàrmac o d’un procés.
Què ha après dels malalts que ha tractat?
No sé si passa perquè sóc una persona força xerraire, però molts pacients acabaven sent gairebé amics. Ens explicàvem la vida, més enllà del tractament, i ens demanàvem consell sobre el que faríem o no faríem. Amb ells, he après molt sobre com ens enfrontem als problemes realment greus. Tenir un càncer a la sang ho és.
És més clarivident el malalt que els seus familiars o el seu entorn a l’hora de prendre les decisions que marquen un tractament oncològic?
Hi ha dos tipus de malalts. Un no vol saber ni conèixer, nega una mica la malaltia que pateix. L’has de respectar: intentes no donar-li massa informació per no carregar-lo, però ho has de parlar amb la família. Però hi ha un altre tipus de malalt que és tot el contrari: vol saber amb detall la situació en què es troba. Sobretot, pel seu futur, per arreglar coses i acomiadar-se dels seus éssers estimats. Hi ha malalts que se’t queden gravats per a tota la vida. Recordo una persona en concret que era extraordinària: va entrar en tractament, va rebre un trasplantament, era molt receptiu, però la situació va decaure. Em va dir: “Mira, sempre he estiuejat a la Toscana. Sé que no hi hauria d’anar aquest any, però m’agradaria passar-hi uns dies”. “No et preocupis, et redacto un informe i consulto a col·legues que siguin per la zona perquè estiguin al cas per si hi hagués cap problema”. Se’n va anar de vacances, va agafar infeccions víriques i, en tornar, directe a l’UCI. Va tornar a ser molt directe: “No em penedeixo d’haver viatjat i, ara, vull acomiadar-me dels meus fills, però m’agradaria que tu també fossis present”. Els nens tenien dotze, deu i vuit anys, aproximadament. [s’emociona] Escoltar com els va explicar que s’havia de marxar suposa una càrrega emocional molt forta, però, és clar, de persones així, n’aprens.
Recordo un pacient extraordinari. Em va demanar anar a la Toscana, on sempre estiuejava, i vaig redactar un informe i vaig consultar col·legues que estaven per la zona perquè estiguessin al corrent si passava algun problema. Es va anar de vacances, va agafar infeccions víriques i, en tornar, directe a la UCI. Va tornar a ser molt directe: 'No em penedeixo d’haver viatjat i, ara, vull acomiadar-me dels meus fills [de dotze, deu i vuit anys], però m’agradaria que tu també estiguessis davant'
Tornem a Freud: vostè ha vist aparèixer la figura dels psicòlegs oncològics. Els sanitaris també els necessiten?
Sí. Moltes vegades és difícil descarregar. Surts de l’hospital, però el mal de cap te l’endús. Sempre marxes pensant que podries haver fet més. El suport psicològic ajuda molt, és molt vàlid, encara que alguns pacients no el vulguin. Quan transmets un diagnòstic negatiu o poc esperançador, la persona queda dèbil.
Tu surts de l’hospital, però el mal de cap te’l portes. Sempre te’n vas pensant que podries haver fet més
Va ser més gran el salt de Barcelona a Londres que d’aquesta illa a la capital catalana?
Sí, va ser un salt gegant. L’hospital de Londres on vaig treballar tants anys era eminentment oncològic, amb departaments molt grans: només els metges dedicats al càncer de mama podien ser cinquanta o seixanta. Espanya, aleshores, pràcticament no feia investigació. Aquí tot estava molt jerarquitzat. [Posa veu greu] “Jo sóc el professor” [recupera la seva veu] I tu, com a alumna, sempre havies de callar. El primer canvi que vaig notar al Regne Unit és que no es distingia entre residents i professors reconeguts mundialment. A mi em va sorprendre que, d’entrada, em fessin cas. I, és clar, a més d’aquell esperit de treball, tenien eines, moltes eines per investigar camps que a mi m’interessaven molt. Tenia una beca [de la Fundación Juan March] que em permetia fer la tesi doctoral i una altra beca del consell mèdic de Londres que em permetia viure… alhora que feia de metgessa. Em vaig haver d’espavilar: hi va haver xoc cultural amb els pacients, però al cap de dos o tres anys m’hi trobava com a casa.
Va ser el Score Matutes el cim de la seua carrera?
Bé, el Score Matutes no va sortir fins als anys noranta. Podrien haver-li posat Matutes o un altre nom perquè el vam desenvolupar entre diversos metges.
Per què va ser tan important aquest sistema de diagnòstic que va contribuir a desenvolupar?
Perquè va ser un primer pas per distingir la leucèmia limfàtica crònica d’altres limfomes, que a vegades passen a la sang, i tenen diagnòstics molt diferents. Si no diagnostiques bé, mai tractaràs correctament un pacient. La varietat de fàrmacs a administrar és infinita.
Si avui tengués vint-i-nou anys i acabés de fer el MIR, marxaria a investigar fora d’Espanya?
No hi ha ni punt de comparació: ara sí que s’investiga al nostre país. Hi ha molts equips i molt bons. Diria que som un país capdavanter. Però el que fa avançar la investigació és la comparació, no només entre centres diferents, sinó entre països diferents. És fonamental coordinar-se: podem ser més ràpids i d’això es tracta, de millorar el coneixement que tinguem del càncer.
Amb quantes dones va coincidir a la facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona?
Érem poques. Ara s’ha girat la truita. Més de la meitat de les estudiants de Medicina són dones. A la meva generació, la dona encara es casava jove per formar una família. No era tan fàcil anar a la universitat. Recordo el meu primer dia com a resident. Em va tocar anar al dispensari. Anava amb bata, fonendoscopi i martell, el pack complet. Li vaig dir a la infermera: “Ja pot passar el primer”. Va entrar un senyor i em va dir: “Nena, digui-li al doctor que vingui”. “Sap què passa?”, li vaig respondre, “que la doctora sóc jo, encara que si vol pot sortir i demanar que el vegi el doctor Feliu, però ell també té dispensari i haurà d’esperar una estona, així que, si li sembla bé, començaré jo amb vostè”.
A la meva generació, la dona encara es casava jove per formar una família. No era tan fàcil anar a la universitat. Recordo el meu primer dia com a resident. Em va tocar anar al dispensari. Anava amb bata, fonendoscopi i martell, el ‘pack’ complet. Li vaig dir a l’infermera: 'Ja pot passar el primer'. Va entrar un senyor i em va dir: 'Neneta, digues-li al doctor que vingui'. 'Saps què passa?', li vaig respondre, 'que la doctora sóc jo'
Ve d’una família de comerciants, naviliers i banquers que, amb el boom turístic, van començar a obrir hotels. Com va caure a casa que vostè volgués ser metgessa?
Vaig tenir sort. Els meus pares eren molt oberts de ment. En tot. “Però si tu veus una gota de sang i te’n caus a terra” [riu]. Això em van dir. Els vaig demanar que em deixessin fer, que si no m’agradava, jo mateixa ho veuria i em buscaria una altra cosa. Veure que aprovava els cursos i era feliç els feia feliços. Jo enyorava molt Eivissa, era un paradís, però vaig ser molt feliç estudiant a Barcelona.
Va néixer el 1950 i es va marxar de l’illa a finals dels seixanta. Des de la distància, com ha viscut l’evolució de la sanitat a Eivissa? Quan es va traslladar a Anglaterra, el 79, l’illa ja vivia del turisme, havia augmentat moltíssim la seva població, però seguia sense hospital.
Quan era petita hi havia dos o tres metges de capçalera. Res més. Visitaven a casa. Després hi havia la clínica Villangómez, que era molt petita. Allà, de nena, m’hi portaven cada dos per tres perquè passava el dia fent trastades i també em van operar d’apendicitis quan tenia quinze anys. Va ser molt important per a l’illa el desenvolupament de la Seguretat Social, amb un hospital com Can Misses i els centres d’atenció primària per oferir cura mèdica a prop de casa. Després s’han anat aconseguint fites molt importants, com la unitat de radioteràpia. Deien que, per població, els números no donaven. Crec que [a l’hora de destinar recursos i serveis] s’han de mirar altres factors també. On està ubicat l’hospital, per exemple? No és el mateix traslladar-te de Terrassa o Sabadell a Barcelona, que d’Eivissa a Palma, en vaixell o en avió, i més per rebre radioteràpia, dia sí, dia no, durant sis setmanes.
El problema dels eivissencs és que ara tenim les instal·lacions...
Ho ha dit vostè. Almenys, personal que s’arreli.
És una qüestió difícil. Jo ho entenc: si s’han de gastar bona part del sou en un lloguer no voldran venir. El problema de l’habitatge no només afecta la sanitat. Seria més factible si fossin metges d’aquí, però crec que la Medicina ja no és una carrera molt atractiva.
Això creu?
La nota de tall per entrar a la universitat és molt alta. No és fàcil l’accés. I, després, és una carrera molt dura.
Però mai no ha estat fàcil matricular-se a Medicina i, a nivell estatal, encara hi ha una demanda altíssima d’estudiants que la volen estudiar. Falten places a la pública. Què considera que ha canviat, doncs?
Crec que ara als joves els costa més diferenciar entre el valor i el preu, que no són el mateix. No es pot generalitzar, perquè en tot hi ha diferències, però crec que la nostra generació no va ser tan consumista: ara, si no vas a la discoteca, si no et compres deu vestits, si no consumeixes... no ets trendy, que dirien els anglesos [somriu]. Per a mi, l’intangible ha estat fonamental per desenvolupar la meva feina a la Medicina. Quin és el valor que un pacient de càncer es curi? Incalculable. Però vivim en un món que va en direcció contrària. Mira què ha passat amb els aranzels: si Europa no passa per l’anella, els Estats Units ens els hauria pujat encara més. Tot és una qüestió monetària. Clar que els diners tenen un valor (et donen per menjar, et permeten viure, els necessites), però els altres valors, els intangibles, que per a mi són imprescindibles, són els que no es tenen en compte.
Per a mi, l’intangible ha estat fonamental per desenvolupar la meva feina en Medicina. Quin és el valor que un pacient de càncer es curi? Incalculable. Clar que els diners tenen un valor (et donen per menjar, et permeten viure, els necessites), però els altres valors, els intangibles, que per a mi són imprescindibles, són els que no es tenen en compte
Han passat nou anys des d’aquell referèndum: li va fer mal el Brexit o el va entendre?
Jo ja no vivia allà quan van votar, però el vaig seguir de prop, clar. Era la conversa de cada dia amb les meves amistats britàniques. El problema és que hi va haver molta propaganda per part dels ultra conservadors dient que Europa els robava i prometent l’or i el moro. [David] Cameron no pensava que sortiria el sí, però aleshores, la gent es va deixar portar per aquell sentiment i va escollir sortir. Ara alguns s’hi arrepenteixen i el primer ministre actual, [Keir] Starmer, està intentant restablir relacions, si no com abans, almenys normals. Moltes petites coses van canviar, i diverses afecten el coneixement: per exemple, amb el Brexit, l’intercanvi d’estudiants es va tallar. Crec que pot tenir solució, si tornessin a votar crec que tornarien a la Unió Europea. Malgrat Trump.
És la segona volta que menciona el president dels Estats Units.
Perquè el seu govern tindrà un efecte devastador sobre la sanitat mundial. Està retallant ajudes a universitats punteres: Columbia, UCLA, Berkeley... Científics molt importants no podran treballar. S’ha retirat de l’OMS! Les repercussions aniran molt més enllà dels Estats Units.
El govern de Donald Trump tindrà un efecte devastador sobre la sanitat mundial. Està retallant ajudes a universitats punteres: Columbia, UCLA, Berkeley… Científics molt importants no podran treballar. S’ha retirat de l’OMS! Les repercussions aniran molt més enllà dels Estats Units
La pandèmia ens va ensenyar a creure en el rigor científic o l’èxit de polítics com Trump diu el contrari?
Crec que ens va ajudar a valorar tenir salut. Potser es va reaccionar una mica tard en algunes coses, però clar, era una pandèmia molt greu, inesperada. Però, a nivell mèdic, les vacunes que van sorgir, basades en ARN missatger, van ser fantàstiques. Cal recordar, però, com de dur va ser per als sanitaris: van haver de treballar en unes condicions molt dolentes. No arribaven mascaretes ni equips de protecció. En alguns llocs van haver d’utilitzar bosses d’escombraries per protegir-se. Les UCIs es van saturar. Tenies vint malalts greus i deu llits: a qui triaves? L’impacte emocional d’aquelles decisions va ser enorme. És normal que hi hagi professionals que encara estiguin ressentits.
Li hauria agradat estar en primera línia durant aquells dies?
[Pensa uns segons] Jo ja estava jubilada, però seguia anant al Clínic a donar un cop de mà i, d’un dia per l’altre, vam començar a reunir-nos per videotrucada. Vaig patir veient com patien els meus companys. No només per la sobrecàrrega de feina. També hi va haver desgast emocional a causa dels bulos que circulaven per les xarxes socials sobre les vacunes. El xupito de lleixiu per curar el COVID és el millor exemple d’aquella desinformació mèdica que campa per internet. Que persones molt conegudes, amb molts de seguidors, s’hi sumessin a aquestes teories no científiques va fer molt de mal. No es pot parlar sense coneixement.
El ‘xupito’ de lleixiu per curar la COVID és el millor exemple d’aquesta desinformació mèdica que campa per internet. No es pot parlar sense coneixement
Els interessos de la indústria farmacèutica eren un dels arguments més repetits per dubtar de l’eficàcia de les vacunes o, fins i tot, de l’existència mateixa de la pandèmia. A vostè li han fet lobby alguna vegada els venedors de medicaments?
No... he de dir que mai no he tingut pressió per part de cap farmacèutica. Potser a Anglaterra és un tema que està més regulat [que a Espanya]. Allà no era habitual que un laboratori pagués viatges [a metges] per anar a un congrés. Al llarg de la meva carrera sí que he fet conferències, però sempre eren sobre fàrmacs que jo ja havia provat amb els meus pacients. No es tractava de fer propaganda d’un medicament en concret, sinó de donar els resultats que havia obtingut durant els tractaments que havia supervisat. Entenc que hi hagués debat argumentant que es venien molt cares les vacunes. Les farmacèutiques són un negoci, no la Sanitat pública. Posin molts diners en investigació i, clar, han de tenir un retorn. Fins a quin punt? No ho sé. El que sí que crec que va ser greu, molt greu, van ser les comissions que alguns van treure de les mascaretes i la resta de material sanitari. No es pot comerciar amb la salut. Repeteixo: potser el millor consell que m’han donat és que, per sobre de la tècnica, els fàrmacs i els coneixements que el metge tingui, el que més importa és la relació que s’estableix amb el pacient.
Va ser greu, molt greu, les comissions que alguns van treure de les mascaretes i la resta de material sanitari. No es pot comerciar amb la salut
Aquest component humanista –i universal– de la Medicina que menciona una vegada i una altra, es pot sostenir en l’època de la intel·ligència artificial? A mitjà termini, no primaran només la rapidesa, els números, el compte de resultats?
La intel·ligència artificial és una eina valuosa, però li falta una cosa molt important: li manca l’ànima. Hem estat parlant de l’ànima, oi? Doncs la intel·ligència artificial no la té. D’aquesta manera, no crec que pugui substituir l’ésser humà així com així. Allò que jo valoro dels éssers humans no és que siguin alts, baixos, grossos, prims, que tinguin molts diners o que no tinguin res, sinó l’empatia, que és una mena d’altruisme. Els pacients detecten si el metge que tenen davant sap diferenciar si està trist o alegre, alliberat o preocupat. Creus que la intel·ligència artificial pot tenir tot això? Impossible. I compte, la vàlua innegable de la intel·ligència artificial es pot utilitzar molt bé... o molt malament. Amb la formulació de l’energia d’Einstein es van fabricar les bombes atòmiques.
Ha passat la major part de la seua vida mirant cara a cara la mort. Què en pensa, de l’eutanàsia?
Crec que hauria de ser alguna cosa habitual [en qualsevol ordenament jurídic], sempre que el pacient compleixi uns criteris. Tingui en compte que hi ha pacients que no volen patir més quan saben que no hi ha cap perspectiva de curació. Viure d’aquesta manera no és viure, jo ho entenc. Els qui treballem amb pacients oncològics en fase terminal i intentem que passin de la millor manera possible els seus últims dies sabem que els cures pal·liatius i la sedació són, d’alguna manera, una eutanàsia passiva. Per això, no puc oposar-me a la activa. Fa no tants anys, qui podia se n’anava a Suïssa i, allà, en un hotel, després que li posessin una ampolla de xampany, se n’anava [al país helvètic, l’eutanàsia activa encara no és legal, però la passiva, o suïcidi assistit, no es considera delicte].
Als hospitals o als domicilis algú ha d’aplicar l’eutanàsia. Empatitza amb els col·legues que es declaren objectors de consciència?
Sí, sí. No és una qüestió senzilla. Cadascú té la seua consciència.