Les casetes de pescadors d'Eivissa, de la promoció turística a l'amenaça d’enderrocament: “No són barraques”

La costa eivissenca ofereix un paisatge particular: al voltant de les cales i platges turístiques de l’illa s’aixequen unes construccions lligades a la tradició pesquera que formen part del patrimoni local. És una estampa molt balear, però es calcula que, només a Eivissa, existeixen entre 1.000 i 1.500 casetes, situades generalment en zones rocoses del litoral on històricament es varaven petites embarcacions, els llaüts. Els mateixos que als anys cinquanta varen fer servir els migrants pitiüsos per embarcar-se a la recerca d’una vida millor a Algèria, quan la rutina a les Pitiüses era pura supervivència.

Ara, una recent ordre de demolició de les casetes varador de Portinatx, una de les postals més emblemàtiques d’Eivissa —convertida fins i tot en imatge promocional de la Fira Turística de Madrid (Fitur)— ha posat damunt la taula la situació general d’aquestes construccions. Gairebé totes continuen en mans de famílies eivissenques.

“Ens sentim delinqüents i no són barraques, són patrimoni de l’illa”, declarava un dels propietaris de les casetes varador de Portinatx (Eivissa) després que l’Audiència Nacional donàs la raó al Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic (MITECO) —contra el qual l’Ajuntament de Sant Joan havia presentat un recurs contenciós administratiu— i obligàs a enderrocar el conjunt de construccions, tal com havia sol·licitat l’òrgan ministerial.

Ens sentim delinqüents i no són barraques, són patrimoni de l'illa

El tribunal tancava així les portes a la legalització de les onze casetes de pescadors i d’una terrassa de l’hostal Cas Mallorquí construïdes en domini públic marítim-terrestre i va decidir aplicar, de manera estricta, la Llei de Costes. Abans, l’Ajuntament havia defensat la continuïtat de les construccions al·legant en el procés judicial manca de motivació en la negativa del Ministeri de mantenir-les. També reivindicava el caràcter tradicional i etnològic de les casetes varador, que assegurava tenir la intenció d’incorporar al catàleg municipal de patrimoni, i sostenia que la seva ubicació, entre les fites 690 i 691 i en sòl industrial —segons dades del Cadastre— no interromp la servitud de trànsit.

La Sala, però, va concloure que mantenir les instal·lacions provocaria “la saturació de la cala” i l’obstaculització del trànsit públic, en contra de la normativa vigent, i, a més, va advertir que atorgar la concessió que sol·licitava l’equip de govern municipal implicaria prioritzar usos privatius davant l’ús comú general. Andreu Roig, regidor de Medi Ambient i Urbanisme de Sant Joan, ja va explicar a elDiario.es que l’equip de govern municipal recorrerà ara la decisió de l’Audiència Nacional.

L’Ajuntament de Sant Joan de Labritja va defensar la continuïtat de les casetes varador de Portinatx i va reivindicar-ne el caràcter tradicional i etnològic. L’Audiència Nacional, però, va concloure que mantenir les instal·lacions provocaria «la saturació de la cala» i l’obstaculització del trànsit públic

Una protecció que arriba tard

A Eivissa, les úniques edificacions d’aquest tipus que actualment estan protegides són un conjunt de tretze casetes ubicades a sa Punta des Molí, a Sant Antoni, després que el paratge natural es declarés l’any 2009 Bé d’Interès Cultural (BIC), amb la categoria de lloc d’interès etnològic. Passa el mateix a sa Caleta, al terme municipal de Sant Josep, on, un any més tard, el 2010, es va protegir el paratge: encara que les construccions no es van protegir individualment, sí que van quedar dins de l’àmbit de protecció. En el cas de sa Punta des Molí, la institució havia sol·licitat per primera vegada que es protegissin les casetes com a BIC una dècada abans, el 1999, però el procediment va quedar arxivat el 2004 perquè Costes considerava que les casetes havien estat construïdes de manera molt recent i, en alguns casos, amb materials no considerats tradicionals.

Foren les mateixes al·legacions que es van presentar en dos documents diferents, el 2008 i el 2009, quan s’afegí que cap de les edificacions comptava amb títol administratiu per ocupar el domini públic marítim-terrestre. El Consell, a través d’informes tècnics i jurídics, va rebutjar totes les al·legacions i va concretar: “L’objecte de l’expedient [...] no són les casetes varador [...] sinó un espai físic d’abast més ampli amb gran valor etnològic”, assenyala una de les resolucions, a la qual ha tingut accés elDiario.es.

El mateix document reconeix que les casetes han patit transformacions al llarg dels anys, però considera que són reversibles i que el conjunt continua tenint valor etnològic. A més, el seu deteriorament —assenyalava la institució— feia urgent la seva protecció per perill de desaparició. El que determini, posteriorment, quines casetes es conserven, quines intervencions són possibles i quins usos es permeten serà el Pla Especial de Protecció.

Un patrimoni estès per tot Balears

Les casetes varador no són úniques a les Pitiüses: existeixen a tot Balears i compten amb diferents graus de protecció segons les administracions competents. De fet, a Formentera, totes les casetes de pescadors de l’illa estan protegides amb aquesta categoria, de manera que no existeix, en cap moment, risc de demolició per part de la Demarcació de Costes. 

Les casetes varador no són úniques a les Pitiüses: existeixen a tot Balears i compten amb diferents graus de protecció segons les administracions competents. De fet, a Formentera, totes les casetes de pescadors de l’illa estan protegides amb aquesta categoria, de manera que en cap moment existeix risc de demolició per part de la Demarcació de Costes

Segons explica a elDiario.es Inma Yañez, advocada especialista en dret de Costes i Patrimoni, existeixen, en el cas de les casetes varador –escars, en el dialecte mallorquí–, dues esferes legals que poden entrar en conflicte. Els ajuntaments i les comunitats autònomes tenen competències per declarar béns de rellevància local o protecció patrimonial, cosa que impedeix que aquests béns siguin enderrocats. Però, alhora, Costes té jurisdicció sobre el domini públic marítim-terrestre i pot actuar sobre construccions sense concessió, fins i tot si són propietat privada, mitjançant procediments de recuperació o obligant-ne la demolició.

“La declaració patrimonial no elimina la condició de domini públic marítim-terrestre. Si les casetes no tenen concessió, Costes pot iniciar un procediment de recuperació i obligar a enderrocar-les”, explica l’advocada. En aquest sentit, la titularitat privada o pública no canvia la potestat de Costes quan es tracta de construccions en sòl de domini públic. Yañez es remunta al cas de la platja de Babilònia, al municipi alacantí de Guardamar del Segura, on els veïns van entrar en un periple judicial amb el Ministeri –que encara continua– perquè havia donat l’ordre de demolició de les seves vivendes, construïdes a la dècada dels 30 amb l’autorització de l’Estat.

La declaració patrimonial no elimina la condició de domini públic marítim-terrestre. Si les casetes no tenen concessió, Costes pot iniciar un procediment de recuperació i obligar a derrocar-les

Dècades després, el 1988, es va crear l’actual Llei de Costes que prohibia construir tan a prop del mar, i el MITECO va considerar que les cases perjudicaven la dinàmica natural de les marees i de la sorra, afavorint-ne la pèrdua i agreujant l’erosió de l’entorn natural. Finalment, els veïns, amb un arsenal de documentació tècnica i amb l’ajuda de la Generalitat, que va sol·licitar una suspensió cautelar dels enderrocs, van aconseguir al setembre de 2025 una pròrroga.

Anys d'inactivitat administrativa

Yáñez assenyala que els béns declarats d’interès local o protegits culturalment, com els BIC o BRL (Bé de Relevància Local), només poden ser regulats i protegits per l’administració competent —és l’Ajuntament qui té la potestat de proposar i sol·licitar aquesta categoria—, i qualsevol conflicte amb Costes hauria de resoldre’s després als tribunals. L’especialista destaca que, en molts casos, els ajuntaments poden sol·licitar mesures cautelars per paralitzar un enderrocament mentre es tramita la protecció patrimonial, com ha passat en el cas d’Alacant.

A Eivissa, en el cas de les casetes que no compten amb la màxima protecció patrimonial (BIC), i que són la immensa majoria, l’administració local ha de tramitar de manera específica quines construccions s’inclouen en el catàleg, determinant permisos, manteniment i regulacions d’ús. “Si no s’ha iniciat el procediment a temps, Costes pot actuar abans que l’ajuntament”, conclou Yañez.

Des de l’Associació de Defensa de les Casetes Varador d’Eivissa, encarregada de defensar la conservació d’aquest patrimoni, assenyalen a aquest diari que la situació actual és conseqüència d’anys “d’inacció administrativa”. A diferència del que passa a Formentera, on aquestes construccions compten amb la figura de protecció BIC, a la pitusa major només existeixen exemples comptats d’enclavaments protegits, recorden. La resta de casetes del litoral manquen —lamenten— d’una protecció patrimonial específica que reconegui el seu valor etnogràfic i paisatgístic.

Javi Ripoll, tècnic de l’associació, afegeix que l’impacte ambiental d’aquestes construccions és limitat i que la majoria continuen complint la seva funció tradicional: guardar petites embarcacions, com llaüts o bots utilitzats per a la pesca o l’oci. Per això, demanen una protecció que permeti la seva conservació real, alhora que s’adapti o corregeixi qualsevol intervenció posterior que hagi desvirtuat el seu caràcter.